Un dels regals que em van fer pel meu aniversari va ser un mocadoret que fa conjunt amb una samarreta. Quan l'anava a desar vaig veure que duia una targeta amb el següent text:
Dones d’Aigua
Mocador de seda tenyit a mà amb tints naturals
El riu de Perles, pel nord té un afluent –el riu de Canelles- a la vall de Sant Pere (Art Urgell). Al peu del cim més alt de la vall, el Roc del Galliner (1.643m), hi ha moltes esplugues o coves. Algunes d’elles foren habitades antigament, durant molts anys. La més gran és l’espluga de Cels. Al fons de la cova hi ha una font, una cadolla d’aigua, però no corre i mai ningú no l’ha vist seca. De l’espluga de Cels hi ha una llegenda molt coneguda per la gent del país. Diu que moltes persones de Perles i Alinyà, quan anaven a Organyà, baixant pel camí ral, guaitaven la cova i veien unes dones que feien bugada. De vegades tambè, veien roba estesa. Però així que s’hi acostaven per veure-les d’aprop, desapareixien sense deixar cap rastre. En arribar-hi, no trobaven ni dones ni roba. Diuen que eren les “encantades” o dones d’aigua.
... Les dones d'aigua són, de la mitologia catalana, els éssers que més em fascinen, ja des de petita, donat que la mare era molt d'explicar històries per a fer-me menjar...
ResponEliminaAriadna, jo em vaig sentir atreta per la mitologia clàssica a l'escola, tindria uns 12 o 13 anys. La mitologia catalana la vaig descobrir molt més tard. A casa ens explicàven els contes populars i alguns d'inventats, però els temes mitològics els vaig descobrir als llibres. Les nàyades i la resta de nimfes també van ser dels éssers que més em van atraure i, ja ho veus, encara m'influexen!
ResponEliminaLes he sentides com es lamentaven a la llera d'un riu que es va assecar: "¿on és la nostra aigua?".
ResponEliminaAltres vegades, el reflex d'un núvol en una cadolla figura aquella cara pensarosa com una meditació a l'ombra de la muntanya.
A la serra del Montsant, blau i rosa, hi ha les Cadolles Fondes.
Tots aquests éssers ja eren abans que nosaltres, mutats del mico, vam començar a destrossar el seu ambient. Golluts, menairons, ondines, dones d'aigua, fades, sembla una ximpleria. Doncs no. Què dieu dels fenòmens sense explicació.
ResponEliminaPertanyen a un món subtil i alhora sensible. El món de la fantasia que ens ensenya que pot ser realitat. La diferència és que nosaltres ens hem dedicat a treure la imaginació de les generacions i els hem deixat els símbols com % $ €. Michael Ende avisava: la diferència entre humà i màquina era la fantasia, la fantasia que en algunes ocasions es pot fer realitat. Sense fantasia tampoc queden il·lusions i sense il·lusions no n'hi ha esperança
Manel, penso com tu. M'ha agradat la primera frase però jo diria "el nostre ambient" i no "el seu" perquè, per més que molts humans s'esforcin a desvincular-s'hi, som de la terra i tots formem part d'un tot.
ResponEliminaI tots aquest que, com tu i com jo, tenim una manera de pensar i unes prioritats tan diferents de les de la majoria: no podriem ser descendents d'aquells éssers? :)