UN PASSEIG PER LA NOSTÀLGIA

Gairebé cada setmana vaig a veure els meus pares. Els canvis al barri on fa tant de temps que hi viuen, i on jo vaig crèixer, són evidents. La plaça de ciment va ser substituïda fa anys per una amb gespa i jocs infantils, el pont que creuava l’avinguda Meridiana ja no hi és, les casernes tampoc, molts establiments han desaparegut o han estat reemplaçats per uns altres, fins i tot les façanes i les portes dels edificis són unes altres. Tanmateix, tot això ho he anat veient a mida que els anys passaven, he viscut els canvis gradualment de manera que ja no em sorprenen quan els comparo amb el record. Però hi ha llocs del barri que no havia tornat a visitar, la meva memòria els conservava aturats en una instantània de passat congelat, ignorant l’aspecte que els ha atorgat el present. Fins fa una setmana.

Vaig anar a fer un tomb amb el meu germà Jordi i ens vam endinsar per carrers que feia prop d’una trentena d’anys que no trepitjava. Ell m’anava informant de les desaparicions: de comerços, de negocis, d’edificis, mentre jo observava el nou paisatge d’antics carrerons que recordo estrets i que ara s’obren en solars inesperats, espais que esperen la construcció i que es conjuguen amb blocs de pisos antics o les restes d’una antiga fàbrica que desafia el disseny més recent dels parcs.

Passejant entre capes de realitat que envernissen el passat, torno a èpoques remotes, les de la meva infantesa, quan els rails del tren solcaven el terra on avui s’erigeix un centre comercial. L’escola on vaig cursar EGB tampoc existeix, sabia que l’havien enderrocat però encara no coneixia els efectes. Ara ja els he vist. Una pista de bàsquet i una esplanada amb una plaça solapen el meu record i sembla impossible que hi càpiga. Serà que he crescut? Més aviat crec que és un efecte neuronal, una impressió que escurça el dies com més avances per la vida i converteix el passat en un miratge de temps lent, quasi immòbil.

Ara tot sembla més ràpid i més petit. En aquest lloc intento ubicar els patis de primer i segon amb l’escala on un dia ens van retratar, el pati gran amb el parvulari i els habitacles destinats a classes que l’envoltaven per tres costats, el mur de ciment que el tancava amb les dues portes d’entrada i, fora, l’espai esglaonat en tres nivells i porticat per un cantó. Tot això ja no hi és, tampoc la botiga on comprava caramels d’eucaliptus, un parell per 1 pesseta, clar que tampoc hi és ja la pesseta, ni l’Spar, ni les finestres amb reixes de ferro que recordaven (ara ho sé) l’època franquista en que es va construïr el col•legi.

La imatge actual és segurament millor, de fet, el que jo recordo va ser un despropòsit social i arquitectònic en la idea inicial del conjunt decidit en època de la República. Al marge d’això, crec que és inevitable que la ment vertebri el record i que vulgui veure en la realitat un vestigi d’altres temps, la prova que demostri que un dia vam ser infants.