LA REVISTA 'LA CLAU' ENTREVISTA A CARLES GEL

EL MARESME, PERSONA A PERSONA.
Albert Calls

Carles Gel i Rodríguez (Vilassar de Mar, 1963), és alpinista, escriptor, guia d'alta muntanya i fotògraf de natura. Viu a Ribes de Freser des de fa 10 anys. Ha participat en gairebé 50 expedicions alpines i polars arreu del món i ha escalat a Amèrica del Sud i del Nord, Àfrica, Àsia, Europa i l'Àrtic. Es guia des del 1990. Ha escalat més de set mil muntanyes dels Pirineus i unes 400 arreu del món, destacant-hi un centenar de cims dels Andes d'entre 4.000 i 7.000 metres i més de 40 a l'Atles Marroquí. Ha escalat o intentat diversos vuit mils i set mils. Els darrers anys s'ha especialitzat en travesses polars (ha fet 10 viatges a l'Àrtic), així com d'altres travesses per Alaska, Escandinavia i Rússia. També ha escrit 35 llibres.

Viu a Ribes de Freser, però és de Vilassar de Mar. Quina opinió té del Maresme?

Visc a Ribes de Freser, però jo sóc de Vilassar de Mar i per a mi, el Maresme sempre serà especial, malgrat que cada vegada s'assembla menys al Maresme on jo vaig néixer.

L’aventura encara és possible a les muntanyes?

Naturalment, l'aventura encara és possible a l'alta muntanya i penso que ho serà sempre. Només cal buscar el lloc adient i fugir de les zones massificades. Darrerament he estat en indrets gairebé mai trepitjats per l'home, em refereixo a llocs com el Desert de Catamarca a l'Argentina, on hi ha les muntanyes més altes del món tret de l'Himàlaia i l'Aconcagua. A l'Àrtic si que mai he tingut problemes de massificacions. Allí no hi ha ningú i tot es impressionantment verge.

A vegades es té la impressió que l’alpinisme d’alçada ha crescut en direcció equivocada. Ho dic perquè per pujar a l’Everest sembla que hi hagi cua…

A l'Himàlaia només hi ha quatre o cinc muntanyes (vuit mils gairebé tots) massificades, i entre aquestes destaquen el Cho Oyu, el Gasherbrum II i l'Everest, sobretot durant la primavera, però la resta de l'any no hi ha ningú. El millor es no anar-hi. Ja se sap que l'Everest es el més alt, el més famós, i això vol dir fama, reconeixement, potser fins i tot diners... jo no entro en aquest joc. Vaig estar-hi l'any 1997 amb en Jordi Tosas, allò començava a ser un circ (el que és ara). Quan hi torni ho faré a la meva manera: en un estil molt lleuger i sense oxigen. La meva manera d'entendre l'alpinisme no té res a veure amb la de la gran majoria: jo estimo la puresa, la fortalesa física, l'estil lleuger, el lloc per on pujar, fins i tot l'època de l'any. Sóc un home amant incondicional de les hivernals. Sí, l'alpinisme va per un camí equivocat, però no tots seguim aquest camí.

Cal una preparació prèvia per anar a la muntanya?

Cal una preparació prèvia per anar a la muntanya, i avui en dia la majoria de gent que va a la muntanya no va preparada: poc físicament i res tècnicament. T'ho dic perquè sóc guia i fa molts anys que gaudeixo d'aquest ofici. Malauradament, bona part dels accidents que succeeixen són degut a una manca absoluta de preparació. Jo recomano a la gent que facin cursos d'iniciació i de perfeccionament, que surtin amb un guia. A la muntanya el risc zero no existeix.

Vostè ha fet grans expedicions a peu? Quines? Com es prepara?

Des de l'any 1988 he fet gairebé 50 expedicions arreu del món. Moltes d'alpinisme: Everest, Cho Oyu, Pic Lenin, Manaslu, Pissis, Aconcagua, Elbrus, Damavand i un llarg etc. També n'he fet de polars a Groenlàndia, Finlàndia, Suècia, Alaska i Rússia. Les properes sortides seràn a l'Atles i a l'Himàlaia Xinès al mes de desembre, on volem intentar un company basc i jo la travessa hivernal de tres cims de set mil metres, situats al Massís del Mztag Ata, una cosa que mai s'ha fet i que ens fa molta il·lusió. Naturalment anirem molt lleugers i en estil alpí. Evidentment, cal una preparació específica per aquest tipus d'expedicions, i apart del físic és vital cuidar l'aspecte psíquic.

Interrelaciona el muntanyisme amb l’escriptura. Són activitats compatibles?

La muntanya i l'escriptura són perfectament compatibles. Jo he escrit 35 llibres i tots menys un estan relacionats amb la muntanya, ja sigui guies, literatura/aventura i novel·les. De fet no podria viure sense cap de les dues coses.

Com ha de ser el millor company d’un muntanyer?

El millor company d'un alpinista o aventurer polar ha de ser una persona molt forta física i encara més psíquicament, un tot terreny capaç de prendre qualsevol tipus de decisió. Ha de tenir molta experiència. A més, ha de ser una bona persona i tenir clares les coses arriscant tot el que es pugui, tot i que a vegades s'arribi massa lluny. El més important és que la persona escollida sigui capaç de sortir de qualsevol situació problemàtica. Això es una gran tranquil·litat.

Quins són els seus referents en l’alpinisme?

El meu gran referent ha sigut des de sempre en Reinhold Messner per tot el que ha significat en la meva carrera com a alpinista. Ambdós tenim una visió molt semblant de l'alpinisme d'alçada. A nivell català he admirat molt i des de petit a Jordi Pons, també a Carles Vallès (amb qui a vegades surto a la muntanya), a Joan Quintana (per les seves escalades en gel) i a l'Enric Lucas pel seu estil pur i lleuger. Lògicament també admiro d'altres alpinistes europeus. És bo fixar-se amb els millors.

Hi ha alguna anècdota que conservi en la seva memòria
de “La Clau”?

Sí, la primera entrevista que em van fer, tornant de la meva primera expedició l'any 1988. La del Pic Lenin.