ELS ARBRES TENEN VEU

En l'antiguitat molts pobles creien que els arbres estaven vinculats a un ésser que els habitava i en tenia cura. Els grecs en deien Hamadríades. Eren un tipus de nimfa, les Dríades, que vivien a les rodalies dels boscos i establien un vincle des del seu naixement amb un arbre concret, si aquest moria elles també. Per això es creia que els déus castigaven a aquells que fessin mal als arbres. Els celtes també els veneraven, de fet, "druida" significa roure. Els japonesos els anomenen "kodama", esperits que viuen al bosc i es disgusten amb aquells que no tenen cura pel mediambient.

Les fades s'han relacionat sempre amb aquest entorn natural, i a llocs tan llunyans com Tailandia, Birmania, Filipines o Japó hi ha tribus que creuen que provenen d'un bambú o d'una mimosa. Segons Mircea Eliade, fenomenòleg de la religió, "el fet de que una raça descendeixi d'una espècie vegetal presuposa que la font de la vida es troba concentrada en aquell vegetal. Per tant, la espècie humana es troba allà, en estat potencial, com a germen, com a llavor".

Aquesta sacralització dels arbres i de la natura ens mostra la primerenca preocupació per la manca de consciència, i el temor a les conseqüències futures de la desvinculació de l'ésser humà amb el seu entorn. Ben aviat es va veure la manca de respecte i la supèrbia humana. Malgrat tot, molts no han deixat de veure l'importància del món vegetal i encara hi ha tradicions que fan que es planti un arbre quan neix un nen, fins i tot, el simple fet de tenir plantes a casa, un jardinet, ens remet a aquella necessitat de seguir en contacte amb la terra. Un pobre tribut al gran mal ocassionat al planeta. El càstic dels déus és només el resultat d'allò que s'ha fet.