DUES NOVEL·LES DE JANE AUSTEN

Feia molt de temps que volia llegir alguna cosa d'aquesta autora. L'havia descobert al cine, gràcies a Emma Thomsom, després, no havia deixat de rebre referències més o menys directes: cites en llibres, novel·les inspirades, comentaris de lectors, fins i tot em vaig adonar que l'Escurçó Negre també li havia fet el seu particular homenatge... Així doncs, no podia ignorar tantes senyals i vaig anar de dret a la biblioteca.

La primera novel·la que vaig llegir va ser Orgull i prejudici i, al començament, em vaig espantar una mica. Vaig témer que no aconseguiria entrar en la problemàtica, per a mi insubstancial, de la protagonista. Aquell món centrat simplement en les relacions de veïns em semblava tan aliè i poc estimulant que vaig tenir por de no poder continuar. Tanmateix, per algún misteri que haig d'acabar d'esbrinar, em vaig anar introduïnt no només en la història, sinó simpatitzant i (el que és encara més inaudit) identificant-me amb la protagonista. Finalment vaig acabar subjugada per la situació canviant que se m'anava desvetllant, pels personatges amb les seves febleses i virtuts tan universals, però, sobretot, per la manera en que l'autora aconsegueix fer creïble i proper un món tan allunyat pels lectors.

Com que vaig quedar-me amb tan bon gust de boca (més aviat d'ulls), vaig començar Emma i, coneixent l'estil ja no em va costar gens d'entrar-hi, tot i que em va agradar molt més la primera. L'argument és totalment diferent, tot i que també juga amb els conflictes derivats d'un malentès. Torna a dur el lector a aquelles paisatges rurals del sud d'Anglaterra, on ella mateixa hi va viure, per a reflectir la seva realitat amb tot detall, però sense deixar de banda el seu humor subtil, la seva ironia crítica, i el seu final alliçonador.

Haig de tornar a Jane Austen, perquè les seves històries em duen al cor de les persones, em retornen la fe en la capacitat humana per a la bondat malgrat que la seva sigui una visió crítica que condemna la falsedat, l'hipocresia i l'egoisme. Però al final hi ha sempre l'esperança.