'QUIN ÉS EL SECRET DEL GEBRE?', per FRANCESC MIRALLES

Francesc Miralles és un home amb moltes habilitats creatives: escriptor, editor, periodista, músic i una mica filòsof crec jo. Ha escrit novel·la juvenil i per a adults, llibres d'autoajuda, thrillers i també cançons. És autor de novel·les tan conegudes com El quart Reich o La profecia 2013. He tingut el gran plaer de que escrivís el pròleg del meu llibre. És aquest:

QUIN ÉS EL SECRET DEL GEBRE?

Francesc Miralles

Vaig conèixer la Sílvia Tarragó, amb el seu marit Albert Calls, a través de la nostra amiga comuna Care Santos en un restaurant de Mataró. La segona vegada que ens vam trobar ja va ser a la seva llibreria de Premià de Mar, on em va ensenyar amb passió els darrers llibres que l’havien interessat.

Mentre l’observava i escoltava, em va semblar una llibretera d’altres temps, en el millor dels sentits, quan qui hi havia al davant d’un establiment així feia de prescriptor literari, fins i tot de psicòleg dels seus clients lectors.

Després vaig saber que no només era una llibretera i lectora insaciable, sinó que també escrivia poemes i contes. A banda dels relats publicats a antologies col·lectives, destaca el seu recull Ciutats de l’impossible, publicat el 2001. Dins del gènere poètic, ha guanyat diferents premis i una selecció de la seva obra ha estat recollida a l’antologia Estiu Immòbil, publicada el 2007.

Després d’això es va lliurar a l’aventura d’escriure la novel·la que qui llegeix aquestes línies sosté a les mans.

La veu del roure és una novel·la atemporal, com la llibretera que vaig conèixer ara fa uns anys a Premià, en la línia de grans clàssics de la literatura juvenil com El jardí secret, publicat ara fa justament cent anys. Aquesta narració iniciàtica de Sílvia Tarragó reviu supersticions i rondalles entorn a una singular presència: «l’arbre de gebre», que sembla reunir al seu voltant els misteris i secrets eterns del bosc.

I la protagonista d’aquesta història és la Isabel, una nena que de la mà d’una suposada bruixa ―la Beatriu― coneixerà els secrets de l’enigmàtic arbre de gebre, que parla dels seus avantpassats i de la memòria perduda de la naturalesa.

Aquesta recuperació del passat familiar i espiritual és el principal eix entorn al qual gira la novel·la. Gràcies a la Beatriu i a l’arbre màgic, l’Isabel coneix llegendes oblidades, tresors amagats en aquestes contrades, primers amors i secrets inconfessables... fins i tot les fades del bosc dansen en rotllana entorn a aquestes branques que semblen abraçar tot l’extraordinari de l’existència.

La Isabel també descobrirà a través de la Beatriu la història de la seva família des de temps més llunyans dels que ella té coneixement. Aquesta singladura pels enigmes de la natura és també un viatge al voltant de la naturalesa de la Isabel, ja que una persona no només és el seu present, sinó que carrega amb una nissaga familiar que es desplega, amb les seves ramificacions, de generació en generació.

Tot i el seu regust clàssic, La veu del roure és una novel·la actual i necessària que ens convida a preservar les espècies de l’imaginari humà. Així com els protectors de la natura lluiten perquè les espècies no s’extingeixin, la nostra obligació com a persones és preservar i salvar de l’oblit les criatures que ens han llegat els nostres avantpassats: les històries.

Molts recordaran la novel·la de Ray Bradbury Fahrenheit 451, que reflecteix una societat futura on els bombers es dediquen a cremar llibres, perquè la cultura s’ha convertit en una amenaça per al sistema totalitari. Això fa que alguns rebels, abans de la destrucció del patrimoni humà, memoritzin un volum sencer per llegar-lo de paraula a les noves generacions. Es converteixen així en persones-llibre i formen una societat secreta que es, de fet, una biblioteca viva.

Però quan parlem de l’extinció de la cultura no ens referim només a les grans obres escrites de la literatura universal. També formen part del nostre patrimoni totes aquestes llegendes i rondalles ―moltes de elles mai escrites― de la tradició oral que val la pena preservar i, sobre tot, escoltar, perquè ens parlen dels destins humans des de la nit dels temps.

Mentre llegia La veu del roure, em preguntava quin era el secret d’aquest gebre que parla sense paraules als que gosen acostar-s’hi. Ara entenc que és el fil invisible que ens uneix a tots aquells que ens han precedit, amb els seus símbols, fantasies i esperances que ens permeten tenir els peus a terra però el cap als núvols.

En un vers de Poeta en Nueva York, Lorca ens parlava del «museu del gebre» on es guarda un trosset de matí. Doncs bé, a l’arbre de gebre de la Sílvia Tarragó es guarden tots els matins i vesprades del món juntament amb els seus somnis.