L'IMPERI DELS COTXES

Quan va ser que el món es va convertir en un lloc per als cotxes? Poc a poc, des dels llunyans principis del segle passat, quan a algú se li va ocòrrer d’instal·lar un motor a un vehicle, aquests aparells han anat fent seu el que abans era el nostre espai.

Ja no és només que haguem de vigilar en travessar un carrer, també hem d’estar alerta caminant per la vorera per tal que no surti un cotxe d’un garatge o d’un parking, o que s’enfili per a recollir o deixar a algú. També hem de patir el soroll, fins i tot a dintre de casa, per no parlar de la contaminació i de que és una de les principals causes de mortalitat. A més, per si tot això no fos suficient, és una veritable màquina de gastar diners, més encara per a aquells que es veuen obligats a pagar un parking perquè als seus barris no hi ha manera de poder aparcar.

És indiferent que visquis a un poble, jo visc a Cabrera de Mar i moltes persones em diuen “què tranquil que deu ser”, bé, segur que hi ha llocs amb molt més trànsit, però moltes vegades haig de tancar la finestra per a poder escoltar la televisió perquè els camions que passen per la riera no em deixen sentir-la, tampoc puc estar gaire segura caminant per la vorera perquè més d’una vegada m’ha passat allò de trobar-me algún que sortia d’un garatge o que s’enfilava, i sort que no tinc problemes d’insomni ni em molesta el soroll per a dormir perquè la circulació és constant.

Tot això és normal, sí, ara que les ciutats i els pobles s’han convertit en territori de cotxes, però recordo quan passava els estius i els caps de setmana a Mas d’en Gall, una urbanització d’Esparraguera, i el meu germà petit podia anar amb tricicle tranquilament pel carrer sense que hi haguès cap perill, crec que a Cabrera i a moltíssims pobles fa trenta anys passava el mateix.

Però en aquest temps, i això és el que em sorprèn, hem permés de posar-nos en perill, d’intoxicar el medi ambient, de gastar diners i de perdre oïda per tal de tenir un vehicle amb motor, però es que a més, ens hem convençut de que és imprescindible!

Penso que el secret de aquest estrany autoconvenciment és directament proporcional a la nostra comoditat i a la nostra vanitat. De vegades penso que les persones som com aquells indis que els espanyols enredaven amb pedretes de colors, som tan manipulables que em fa por fins on podrem arribar.