LA VEU DEL ROURE

‘QUANTIC LOVE’, de SONIA FERNÁNDEZ-VIDAL

2012-01-28T11:49:00.005+01:00

Barrejar la ciència amb les emocions, pot ser un experiment curiós i, fins i tot, arriscat. Tanmateix, quan algú posseeix un esperit indagatori i un intens amor pel coneixement, això no l’aturarà en el moment de tirar endavant l’investigació.

Així, al meu entendre, Sonia Fernández-Vidal, que ja va demostrar a La porta dels tres panys aquesta passió per barrejar a les seves provetes literàries física i aventura, s’arrisca en el difícil equilibri existent entre l’eterna dualitat del cos i de la ment.

El terreny d’experimentació en aquesta novel·la és l’efervescent món dels joves, tan vital i expansiu, que es manifesta en l’entorn tecnològic del CERN, (Conseil Européen pour la Recherche Nucléaire), a la ciutat suïssa de Ginebra. Allà és on arriba la protagonista, una jove amb una incipient atracció cap a la ciència, per tal de treballar a la cafeteria d’aquesta organització amb l’objectiu d’aconseguir els diners que li calen per poder pagar-se la universitat.

Aquesta noia intel·ligent, però encara sense cap mena de formació científica, de seguida desperta l’empatia del lector poc familiaritzat amb la ciència (com és el meu cas), servint de fil conductor per endintsar-lo en temes de física, matemàtica o astronomia. L’autora ho fa amb habilitat, de manera que tota aquesta informació queda inserida en l’argument en forma d’anècdotes o comentaris, que aporten un interès afegit a la història.

Però per a la protagonista no tot és servir cafès i familiaritzar-se amb un món que l’apassiona, perquè aviat el seu cor comença a competir amb l’animació que regna al seu cervell. Els responsables del desvetllament del seu òrgan bategador són dos nois ben diferents: un extravertit periodísta i un científic extremadament reservat. A partir d’aquí, ella haurà de passar pel tamís sentiments i conjectures, per tal de provar de resoldre, tal com es diu al llibre, “l’equació de l’amor”.

Tot aquest procés evoluciona orbitant al voltant d’una sèrie de personatges, amics i coneguts de la protagonista, que ajuden a mostrar les facetes per les quals ella va passant, a mida que descobreix més coses sobre els dos nois. D’altra banda, contribueixen a donar agilitat a la narració afegint, a voltes, un to humorístic que encara fa més fluida la lectura.

Quantic Love és una manera d’abocar-se al prodigi, a la petita gran maravella del cosmos que s’esdevé dins i fora de nosaltres.

Us deixo la banda sonora del llibre que va compondre el grup Nikosia.

RECORREGUT PER L'IMPRESSIONISME FRANCÈS A CAIXAFORUM

2012-01-18T19:15:00.010+01:00

Impressionistes. Mestres francesos de la col·lecció Clark és el nom de l'exposició que es pot visitar fins el 12 de febrer a CaixaForum i que aplega obres de destacats pintors francesos de finals de segle XIX i principis del XX, procedents del fons del col·leccionista americà Sterling Clark i de la seva dona Francine.

Dissabte passat per la tarda vaig anar a visitar-la en una sortida que promovia l'Associació D'ones de Cabrera de Mar. Allà, ens vam trobar amb una gernació que, sens dubte, es va acostar a la mostra atreta per l'enorme atractiu d'uns quadres que permeten fer un recorregut al llarg d'aquest moviment pictòric.

La mostra s'inicia amb els precursors, els pintors realistes de l'escola de Barbizon: Jean-Baptiste Camille Corot, Jean-François Millet i Théodore Rousseau. Després, ja ens situem en els primers albors del corrent estètic i davant els nostres ulls hi discorren les pintures dels grans mestres. Entre ells destaca Renoir, el primer impressionista que es va incorporar a aquesta col·lecció i que va ser la gran passió d'Sterling Clark, qui va adquirir trenta-nou obres seves. També hi trobem pintures de Sisley, Pissarro, Manet, Monet i Degas.

Tots aquests treballs estan agrupats en diferents àmbits que es vertebren al voltant d'aspectes com el paisatge, la natura morta, els interiors o el cos humà. En aquest darrer espai, les noies radiants i acolorides de Renoir i Degàs conviuen amb les voluptuositats dels cossos pintats pels academicistes William-Adolphe Bourguereau (Nu assegut) i Jean-Léon Gérome (Encantador de serps).

L'exposició es completa amb els quadres dels pintors post-impressionistes Toulouse-Lautrec, Honoré Daumier, Pierre Bonnard i Paul Gauguin.

Pels que no ho sàpiguen, l'inici de l'impressionisme va tenir lloc el 15 d'abril de 1874 data en què es va inaugurar la primera exposició de la Société Anonyme Coopérative des Artistes Peintres, Sculpteurs, Graveurs, etc, de la qual formaven part Degas, Monet, Renoir, Pissarro i Sisley, entre d'altres. L'exposició fou un fracàs de públic i crítica. Llavors, el crític L.Leroy va anomenar irònicament als participants impressionistes degut al títol Impression que Monet va donar a algunes de les seves teles.

ENTREVISTA A SALVADOR MACIP

2012-01-13T08:19:00.010+01:00

L'escriptor Salvador Macip ha volgut compartir la seva visió sobre el món literari, així com la seva experiència personal, en una entrevista que li he fet per a la pàgina de La Comarcal Edicions.

Podeu llegir-la en aquest enllaç:

5 Preguntes de lletres

'LA GRAMÁTICA DEL AMOR', de ROCÍO CARMONA

2012-01-09T12:48:00.007+01:00

Ressenya a la revista FOROESTHER y nuestro Mundo de Gener.

La gramática del amor, de Rocío Carmona (La Galera Editorial)

Uno de los temas más inspiradores de la literatura en todos los tiempos y lugares es, sin duda, el del amor. Desde las épocas más remotas ha protagonizado comedias, intrigas, enredos y, por supuesto, tragedias, librándose así del recurrente color rosado con el que se le ha querido maquillar con demasiada frecuencia.

Pero, ese sentimiento tan universal y eterno, no conforme con sacudir las almas de hombres y mujeres, a veces se detiene en los corazones más jóvenes. Quizás porque con ellos es con quien más alto puede volar.

Ese amor juvenil y voraz es, precisamente, el que retrata la escritora y periodista barcelonesa, Rocío Carmona, en su primera novela, La gramática del amor. Un poco en la línea de El mundo de Sofía, que aportó una nueva forma de divulgar la enseñanza de la filosofía, Carmona elabora una brillante trama hilvanando en el argumento de su relato algunas de las más grandes historias de amor de la literatura.

La novela tiene como protagonista a Irene, una joven que ingresa en un internado del sur de Inglaterra tras el divorcio de sus padres. Allí, es víctima de su primer desamor. Desconsolada y rota, acaba por entablar amistad con uno de los profesores de su escuela que se ofrece a ayudarla a superar su desengaño. La fórmula es sencilla: cada miércoles se reúnen en su despacho para comentar un libro que él elige previamente. Con ese original método, el profesor va mostrando a su alumna lo que él define como la gramática del amor: las leyes, normas y convenciones que rigen las relaciones amorosas. La primera obra elegida para tal fin será Orgullo y prejuicio, de Jane Austen; después Al sur de la frontera, al oeste del sol, de Haruki Murakami; la tercera consiste en Carta a una desconocida,de Stephan Zweig, mientras que la cuarta será Ana Karerina, de Tolstoi, a la que siguen Las desventuras del joven Werther, de Goethe; Jane Eyre, de Charlotte Bronte y, finalmente, El amor en tiempos del cólera, de García Márquez. Así, a través de siete historias de amor literario, la protagonista se embarca en un periplo que la lleva a conocer los diversos latidos y pulsiones que rigen el corazón humano.

Rocío Carmona se estrena como autora con esta novela, aunque lleva años ejerciendo como directora editorial de ediciones Urano. Licenciada en Periodismo por la Universidad Autónoma de Barcelona, donde también estudió Humanidades, posee un máster en Dirección de Marketing y Publicidad de la Universitat Oberta de Catalunya. Su trayectoria profesional siempre ha estado vinculada a la gestión cultural y a la comunicación y, además, es la vocalista del grupo Nikosia, liderado por el también escritor Francesc Miralles.

Según la autora, La gramática del amor es un homenaje a algunos de los libros que la marcaron como lectora y que la hicieron amar la literatura, pero, además, es un reconocimiento a la adolescencia, un período en que todo se vive con una intensidad única.

Así, Rocío Carmona ha conseguido unir la fuerza del amor juvenil con su pasión por la literatura. Y aunque se considere una novela para jóvenes, es una lectura que puede seducir a personas de cualquier edad siendo, incluso, un poderoso estímulo que empuja a la búsqueda de otras lecturas del género.

Carmona posee un estilo ágil y musical, fruto de su experiencia como editora, que la lleva a escribir de una manera amena y, a la vez, cautivadora. Describe con gran realismo los escenarios en los que transcurre la trama y consigue, además, que el lector se sienta partícipe de cada uno de los acontecimientos que se van sucediendo. Su pasión por la lectura y su capacidad de evocación consiguen que el lector vibre con cada página, y lo conduce hasta al final del relato con la misma ligereza de un suspiro amoroso.

La gramática del amor es, en definitiva, una novela de una elegante sencillez. Escrita sin otra pretensión que la de mostrar el valioso legado de siete grandes obras literarias, constituye un hermoso tributo a la novela romántica.

ENTREVISTA A CARE SANTOS

2011-12-30T19:54:00.004+01:00

Aquesta setmana he penjat al web de La Comarcal Edicions una breu entrevista que vaig fer a l'escriptora Care Santos.

Si us interessa conèixer la seva visió sobre el panorama literari actual, quina ha estat la seva experiència personal o com li han afectat les noves tecnologies, podeu llegir-la aquí:

5 preguntes de lletres

BREU CRÒNICA DE LA PRESENTACIÓ DE LLIBRES I CONCERT A LA BIBLIOTECA DE CABRERA DE MAR

2011-12-27T12:12:00.010+01:00

L'acte que va tenir lloc el passat divendres 16 de desembre a la biblioteca Ilturo, de Cabrera de Mar, va ser tot un èxit.

Podeu veure algunes fotos i llegir un petit resum al bloc de La Comarcal Edicions.

VICENÇ LLORCA ENTREVISTAT AL WEB DE LA COMARCAL EDICIONS

2011-12-19T19:51:00.003+01:00

La setmana passada vaig publicar al web de La Comarcal Edicions una entrevista amb l'escriptor Vicenç Llorca.

Podeu llegir-la aquí:

5 Preguntes de lletres

ENTREVISTA A RAFAEL VALLBONA PER A LA COMARCAL EDICIONS

2011-12-12T12:43:00.003+01:00

L'escriptor i periodista Rafael Vallbona ha respost les cinc preguntes de l'entrevista setmanal que faig per al web de La Comarcal Edicions.

Podeu llegir-la aquí:

5 preguntes de lletres

PRESENTACIÓ DE LLIBRES I ACTUACIÓ DEL GRUP NIKOSIA A LA BIBLIOTECA DE CABRERA DE MAR

2011-12-06T12:15:00.013+01:00

Els escriptors Rocio Carmona i Francesc Miralles seràn a la biblioteca Ilturo (Cabrera de Mar), amb la seva banda de música, Nikosia, el proper divendres 16 de desembre a les vuit del vespre.

Els dos autors participaran d'un doble acte que consitirà en la presentació de les seves obres literàries, seguida d'un concert a càrrec del seu grup.

L’escriptora de Mataró, Care Santos, presentarà la novel·la juvenil La gramàtica de l’amor, escrita per la vocalista, Rocio Carmona, mentre que jo faré el mateix amb la bilogia Retrum, del líder de la banda, Francesc Miralles.

Podeu llegir una sinòpsi del llibre de Rocio Carmona aquí: La gramàtica de l'amor.

La pàgina web del llibre de Miralles és: Retrum i les sinòpsis dels dos volums les podeu llegir aquí: Retrum 1 i Retrum 2.

I per a que feu un tast de la música de Nikosia, us deixo la cançò Mandy Moon.

PRESENTACIÓ DE LA GUIA 'BARCELONA ESPIRITUAL'

2011-12-01T16:35:00.005+01:00

Francesc Miralles, editor i assessor literari d’obres sobre espiritualitat i creixement personal, parlarà aquesta tarda, a dos quarts de vuit del vespre, al Fòrum de la Casa del Llibre (Rambla Catalunya, 37) del seu nou llibre ‘Barcelona Espiritual’.

Ho farà en un format de conversa-entrevista amb el periodista i escriptor, Albert Calls, per tal de donar a conèixer aquesta guia pionera publicada per Raima Edicions, i que està plantejada com una invitació a conèixer la diversitat espiritual de Barcelona.

Miralles, conegut per ser co-autor de El laberint de la felicitat, ofereix diverses propostes sensorials i exòtiques sense sortir de la comarca de Barcelona.

Més informació a: Albert Calls i La Comarcal Edicions.

TONI SALA ENTREVISTAT EN EL WEB DE LA COMARCAL EDICIONS

2011-11-28T12:08:00.008+01:00

La plataforma cultural, editorial i de comunicació de La Comarcal Edicions ofereix una entrevista a l'escriptor Toni Sala.

L'autor de Petita crónica d'un professor de secundària parla de diversos aspectes de la literatura actual.

La podeu llegir aquí:

5 preguntes de lletres.

ENTREVISTA A OLGA XIRINACS

2011-11-11T13:58:00.010+01:00

Foto: Pilar Aymerich

Olga Xirinacs ha volgut compartir la seva experiència en una entrevista que li he fet per a la pàgina de La Comarcal Edicions .

Podeu llegir les seves respostes aquí:

5 preguntes de lletres

'EL DIFUNT MATTIA PASCAL', de LUIGI PIRANDELLO

2011-11-07T13:22:00.005+01:00

L'escriptor sicilià Luigi Pirandello, conegut per la seva tasca com a dramaturg, va escriure la novel·la El difunt Mattia Pascal, l'any 1904.

Encara que en aquella època no habia publicat cap obra de teatre, s'intueix ja la seva habilitat com a dramaturg perquè, llegint el llibre, el lector té l'impressió d'assistir a una comèdia. La manera com descriu les diferents situacions que es presenten i la configuració dels molt variats personatges, tots ells amb caràcters ben marcats, alguns, fins i tot, histriònics, recorden la posada en escena d'una obra teatral.

La novel·la s'explica amb un llenguatge planer, àgil, amb un to irònic que aconsegueix despertar empatia envers el protagonista, un home que decideix continuar la seva vida quan el donen per mort, un camí que no serà tan planer com ell pensa...

La història va més enllà de l'humor plantejant una qüestió filosòfica sobre el passat i el futur, quelcom que ara ja no sorprèn però que va ser tota una revolució a la seva època.

ELS PREMIS ALELLA JA TENEN GUANYADORS

2011-10-23T17:45:00.003+02:00

Notícia facilitada per La Comarcal Edicions.

L’espai de Can Lleonart va ser, aquest passat dissabte 22 d’octubre, el marc en qual van entregar-se els tres guardons literaris que es concedeixen anualment al municipi alellenc.

El cartell de premis el centren el certamen de poesia Alella Maria Oleart, que en la seva XV edició va obtenir Laia Llobera i Serra amb el recull Més enllà dels grills, que es publicarà properament dins el segell La Comarcal Edicions. El jurat del premi, constituït per Montserrat Abelló, Joana Bel i JM Calleja va destacar el to agosarat i formalment trencador de l’estil d’aquest recull.

El certamen de contes Alella a Guida Alzina va guanyar-lo Eva Arnal Arasa, amb el relat Quatre-cents grams de llomillo. El jurat, en aquest cas, estava constituït per Sebastià Alzamora, Eduard Miró i Joan Riambau.

Finalment, l’Alella a Isidre Pòlit, VIII edició del Premi de relat curt d’astronomia, el va guanyar Txema Castiella Viu amb el relat Regal d’aniversari. El jurat l’integraven Eloi Perich, Marta Royo i Mònica Muñoz.

Una cinquantena de persones van assistir a l’acte d’entrega de premis, durant el qual també va poder-se escoltar un petit concert de música.

'ESTACIONS DE TRÀNSIT', de NÚRIA LÓPEZ GARCIA

2011-10-17T19:14:00.006+02:00

Demà dimarts 18 a les 19 h presentaré el llibre de poemes de Núria López Garcia, Estacions de trànsit, a la Biblioteca Ilturo de Cabrera de Mar.

Es tracta d'un llibre que va ser publicat l'any 1992 per l'editorial Columna i que va tenir força reconeixement llavors, com es pot apreciar al pròleg de Màrius Sampere i per la ressenya que va fer Xavier Pérez al diari Avui.

En aquesta nova edició, sota el segell de La Comarcal Edicions, l'autora ha inclòs uns poemes inèdits que, al meu entendre, completen i donen més projecció al poemari.

Crec que Núria López ha aconseguit donar el toc que li calia a un llibre ja de per si rodó, que ara té un enfocament més sensual i transcendent alhora. La darrera estació d'aquest trànsit és la suite d'una dona d'una bellesa tan fatal i desvalguda com la de l'àngel decapitat, protagonista del primer poema.

Us deixo un poema com a tast:

Ponent

Escriuré per glossar el dol d'aquesta tarda
que mor pausadament cap a l'oest.
Veuré els cors d'àngels foscos
volar pel cel, cap a ponent.
Les ombres jauran com fulles marcides
d'un sol aturat,
i profundament cauran els grisos
damunt els vells bancs de fusta.
La gent passejarà omplint-me de murmuris
fins que s'esgotin els mots i les petjades.
Jugaré tan sols a ser qui sóc,
mentre deixo que la nit m'abraci les sabates.

LA PLATAFORMA CULTURAL I EDITORIAL DE LA COMARCAL EDICIONS

2011-10-10T10:57:00.003+02:00

La Comarcal Edicions va ser l'editorial on vaig publicar el meu primer llibre en solitari, La vida vençuda, l'any 1998, després de guanyar la primera edició del Premi Alella a Maria Oleart.

En tot aquest temps no he perdut mai el contacte amb ells, que han seguit amb la seva tasca i que continuen publicant els guanyadors d'aquest premi de poesia que ja enceta la 15 edició.

Ara, però, han decidit donar un pas endavant creant una plataforma de serveis culturals i editorials. Hi podeu donar un cop d'ull aquí: La Comarcal Edicions. En aquest espai s'expliquen les seves diferents propostes que giren, evidentment, al voltant del món del llibre.

Trobo particularment interessant aquesta iniciativa i per això estic col·laborant a difondre-la. Encara s'han de polir moltes coses, però, com a mínim, ja hi ha una intenció i un començament.

'L'ART DE VIURE', de GOLIARDA SAPIENZA

2011-10-04T10:50:00.003+02:00

És aquest un llibre inteligent, sensitiu, original i molt visceral. Escrit des de la pròpia experiència vital de l'autora, ens remet tant a la lluita personal com a la social. El resultat és un voluminós escrit en forma de novel·la, que s'endinsa en els viaranys de l'ànima femenina alhora que qüestiona i critica aspectes com la religió o la política.

Potser va ser per aquest caràcter crític que la novel·la va ser rebutjada per molts editors i no es va publicar fins després de la mort de l'autora. Però jo penso que més aviat van ser criteris comercials els que van endarrerir la publicació. No és fàcil vendre un volum de la grandària de L'art de viure, escrit amb un llenguatge acurat i culte, que s'estén per àmbits que van des de la història fins la filosofia.

Personalment, em va seduir la força suggestiva de les imatges que projecta. També les paraules, acurades, certes i brillants, que evoquen un món i una època convulsa, com ho és la personalitat de la protagonista. Tanmateix, em vaig perdre en alguns diàlegs, un recurs que fa servir molt, i en algunes escenes en les que, per a mi, no queden ben explicats els fets.

Malgrat la gran bellesa de l'escriptura de Sapienza (nom que li escau molt bé, per cert), trobo excessives algunes escenes i alguns diàlegs. Crec que li caldria una mica més d'agilitat per alliberar la narració de la sensació feixuga que apareix en certs moments, i que li fa perdre la frescor que acompanya el text.

Fragment de 'LES BAULES LES POSA EL TEMPS'

2011-09-22T19:18:00.005+02:00

1930

Va deixar enrera carrers sense asfaltar, camps de cereals, històries tèrboles i mirades esquives. Va deixar també la mort, arrecerada encara als llits que el mateix rebien que acomiadaven la vida. Va deixar els animals, les bèsties de càrrega i les de corral, va deixar la senzilla escola i les quadres, la síndries i el pa que duia a coure amb la germana. Va deixar moltes coses quan va sortir d’aquell poble, però es va endur el record.

Molts anys més tard, a la taula plegable de la cuina o enmig de qualsevol dinar familiar, el record tornava. De vegades, els néts el provocaven, asseguts a les butaques vermelles del menjador li demanaven que parlés d’aquells dies. Llavors, ella confegia una evocació precisa que els néts imaginaven enterbolida per la imaginació.

El dia que va deixar el seu poble va ser en un acte de rebel•lia contra el propi destí. Contra la tradició que havia lligat la seva família a les terres, als torns infatigables de sembrar i de collir, a la fortuna voluble que els feia dependre del temps o de la salut perquè no sempre Déu proveïa.

Si va ser Déu qui no va voler proveir de salut els seu pares, o si va ser la fortuna, no es podia saber. Però tots dos van ser enduts per la mateixa crida que va deixar en la casa una absència fonda, que encara es va fer més pregona en el seu cor. Anys i més anys resaria a diari pel repòs de les seves ànimes a un Déu en qui creia per costum. I quan ja no es recordava de resar, quan no podia recordar ni tan sols el nom dels seus fills, la paraula que va dir, en demanar-li el metge que digués el primer mot que se li acudís, va ser “mare”.

Al poble hi van quedar els germans i l’àvia. Aquesta darrera va ser, possiblement, la persona a qui més li va costar deixar i a qui més trobava a faltar. En parlava sovint, s’havia instal•lat a la seva memòria i sorgia cada cop que parlava als nens sobre la seva infantesa. Era qui condescendia amb les seves inquietuts de nena gelosa, qui posava la paciència que li mancava a la mare i era, sobretot, la bondat. Va haver de sobreviure a la mort de tots els fills, la majoria de petits, el darrer va ser el seu pare.

Llavors ella va marxar. Tenia quinze anys i, per tant, poca experiència en la vida, només el convenciment que aquells camps eixuts i inexhauribles no eren el lloc on ella hi volia estar. El sòl voraç que engoleix el temps dels pagesos no era el seu destí, perquè el seu destí corria paral•lel al mar. Però, ella això encara no ho sabia. Ni tant sols havia vist el mar.

Al principi no es va allunyar gaire d’aquell entorn secà i una mica agrest. Només va apropar-se a la ciutat. Als carrers empedrats i a les cases de veïns, a l’aqüeducte i als perfils urbans de la seva nova vida. Cosia i ajudava la mestressa de la casa on s’allotjava. També d’això en parlaria als néts.

Va ser l’any de la Segona República, quan García Lorca creava el grup de teatre universitari “La Barraca” i Dalí pintava rellotges tous. Els temps en què les dones van començar a votar, el de “la Generación del 27” i el del Surrealisme. Però ella vivia aquests fets com si no li pertanyessin, més propera a les cançons d’Imperio Argentina que taral•lejava fent feina i que cantava al nen de la casa.

Mentre la República s’acostava al temps de la traïdoria, ella s’acostava a Madrid. Un nou impuls la va empènyer malgrat els dies feliços, els consells de la dona i el riure del petit. La ciutat no tenia cap dels trets cosmopolites que s’esperen d’una capital. Arrossegava encara els defectes covats en patis de veïns i la mentalitat provinciana que novel•les de l’època ja havien reflectit. Però a ella li semblava un altre món, un espai fascinant de senyors ben vestits que res tenien a veure ni en maneres ni en aspecte a aquells camperols que havia deixat enrere. Ni boines, ni espardenyes, ni pells aspres de plecs fondos, ni trenes gruixudes, ni boques sense dents. Tot era flonjo i suau en aquell univers dels “señoritos “ des de la seva mirada que encara arrossegava l’emprempta del camp. (...)

'HISTORIA DEL REY TRANSPARENTE', de ROSA MONTERO

2011-09-12T18:11:00.004+02:00

Vaig llegir aquest llibre ara fa sis anys, quan acabava de publicar-se. No havia llegit res d'aquesta autora i em venia de gust llegir novel·la històrica, però em vaig trobar amb què aquesta no era una novel·la de temàtica històrica, tot i estar ambientada en l'època medieval. Això no va ser un entrebanc, al contrari, perquè el que vaig trobar-me en les pàgines del llibre em va engrescar i sorprendre molt més del que esperava.

S'inicia d'una manera una mica típica, amb la desgracia d'una adolescent empesa per la fatalitat a enfrontar-se amb la vida, però de seguida el món miserable i guerrer de l'Edat Mitjana dóna pas a un univers fantàstic de bruixes i macs enmig d'un ambient trovadoresc que ens porta, fins i tot, a la cort d'Elionor d'Aquitània.

La imaginació i la recreació històrica van de bracet amb les aventures de la protagonista que s'expliquen amb un cert toc d'humor, la qual cosa fa la lectura molt més àgil.

Per acabar-ho d'adobar, el misteri de la història del rey transparent apareix constantment fins que ens deixa, en acabar, ben bocabadats.

EN RECORD DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

2011-09-04T10:45:00.004+02:00

Avui fa 87 anys que va venir al món Vicent Andrés Estellés. El més important poeta valencià del segle XX va néixer a Burjassot el 4 de setembre de l'any 1924.

Segons he sabut gràcies al també poeta Manel Alonso, l'any 1982 va anar a Puçol per tal de participar en el Dia de l'Arbre convidat pel primer ajuntament democràtic. L'any passat Ximo Gimeno, amb la col·laboració tècnica de Vicent Salvador, aprofitant les fotografies fetes pel periodista Juli Esteve del pas del poeta per aquesta localitat, va fer un petit muntatge visual sobre un poema de Manel Alonso en homenatge a Estellés.

Avui, recordant Vicent Andrés Estellés en el dia del seu naixement i com a clam a favor del català com a llengua de cultura i de comunicació i en defensa del futur de les línies en valencià comparteixo aquest vídeo.

Homenatge a Vicent Andrés Estellés

'LA ISLA BAJO EL MAR', de ISABEL ALLENDE

2011-08-25T18:53:00.007+02:00

Amb el rerafons polític, social i històric de la República Dominicana del segle XVIII, Isabel Allende explica les vivències d'una esclava vinculada a una família de colons d'origen francès.

Des de la particular visió d'aquesta noia, l'autora aconsegueix no tan sols acostar-nos a l'època de les plantacions, de les revoltes i de les diferències de classe, sinó també a l'inquietant món del vudú.

Provinent de l'Àfrica, la jove és hereva d'una sèrie de creences que l'ajuden a tirar endavant. Prega a Erzuli i als seus 'loas', confia en el seu 'ti-bon-ange' i s'allibera amb la dansa. El relat dels fets s'acompanya de les explicacions de la noia: com viu ella els canvis, les situacions, els moments més decisius a la seva vida. Les seves paraules són plenes de desig per la vida i també de resignació, però una resignació forta i confiada.

Allende conjuga amb mestratge els elements antropològics, històrics i literaris elaborant una narració captivadora. Jo he gaudit molt descobrint les arrels d'un culte que va florir a Haití i que se'ns mostra des de la seva perspectiva més natural.

RETRATS DE LA BELLE ÉPOQUE

2011-08-16T11:17:00.005+02:00

Diumenge passat vaig anar a veure l'exposició Retrats de la Belle Époque a CaixaForum. La mostra alberga obres tan conegudes com La Sargantain de Ramon Casas, entre moltres d'altres que omplen el magnífic edifici modernista on s'ubica el centre.

Els nou àmbits que aplega l'exposició mostren les diverses formes que va anar prenent el gènere, al llarg dels més de quaranta anys en què es va desenvolupar aquest període històric. Així, trobem autorretrats, retrats de societat, de grup, a l'aire lliure, d'ambients i converses, retrats com a símbol, l'aportació de Toulouse-Lautrec i els que mostren el temperament i el caràcter o les emocions provocades per la crisi que va tenir lloc a finals de l'època.

La diversitat en l'enfocament, els autors i les tècniques donen un alt valor a aquesta exposió i la possibilitat de contemplar obres d'envergadura. Personalment, m'han captivat les de Giovanni Boldini, John Singer Sargent i Amélie Beaury-Saurel (el quadre d'aquest post és d'ella i es troba dins de la mostra). El que menys m'ha agradat és la part final, perquè no m'atreu gaire l'estil.

Es pot visitar fins el 9 d'octubre: Retrats de la Belle Èpoque.

‘TOT EL SOROLL DEL MÓN’, de VICENÇ LLORCA

2011-08-04T09:55:00.010+02:00

Com a bon poeta, Vicenç Llorca fa servir la metàfora per explicar una història que és, en definitiva, la història de totes les ànimes. Així, presenciem un periple que ens porta dels inferns cap als cels, del dolor al plaer, de la mort a la vida, un recorregut que remet a les epopeies clàssiques des d’Homer fins a Dant.

Però, a més, Tot el soroll del món és un recorregut a través de la sensibilitat humana. L’estètica de la pintura i l’emoció de la literatura acompanyen les passes dels protagonistes fins aconseguir aïllar-los del brogit que els envolta, de l’efímer, del mundà. I quan l’oïda deixa d’escoltar aquesta remor global és quan els ulls es obren per contemplar l’infinit.

L’escenari on transcorren els fets és, també, un lloc paradisíac que pot transformar-se en un infern. Perquè tot és volgudament presentat en aquesta novel·la: els noms, els llocs, les cites...

Com deia al començament, una deliciosa metàfora sobre l’ànima i sobre l’art.

Trobareu més informació al bloc de l'autor: Quadern Blau.

'NARCISO Y GOLDMUNDO', de HERMANN HESSE

2011-07-27T17:34:00.005+02:00

“Ante la puerta de entrada del convento de Mariabronn —un arco de medio punto sustentado en pequeñas columnas geminadas— alzábase, en el mismo borde del camino, un castaño, solitario hijo del mediodía que un romero había traído en otro tiempo, árbol gallardo de robusto tronco. Su redonda copa pendía blandamente sobre el camino y aspiraba las brisas a pleno pulmón. Por la primavera, cuando todo era ya verde en derredor y hasta los nogales del convento ostentaban su rojizo follaje nuevo, aún demoraba buen trecho la aparición de sus hojas. En la época en que son más cortas las noches, hacía surgir de entre la fronda los pálidos rayos verdeclaros de sus extrañas flores, cuyo áspero olor evocaba recuerdos y oprimía.”

L'arbre que arrela en la terra mentre puja cap a l'infinit és una magnífica introducció a aquesta història sobre la dualitat. Els dos protagonistes representen les essències natural i espiritual, l'un és un místic, l'altre un epicuri. Són dos amics que inicien el seu periple vital en un convent, però que prenen camins oposats: Narciso el de la saviesa i Goldmundo el de la voluptat.

Tanmateix, aquestes dues ànimes oposades s'estimen profundament i, de fet, es complementen. Són, en definitiva, la imatge de l'ànima de tots, la mateixa que ens empeny cap a la terra i que també pot elevar-nos fins a l'infinit.

'HACIA RUTAS SALVAJES', de JON KRAKAUER

2011-07-21T17:53:00.000+02:00

La pel·lícula Hacia rutas salvajes, dirigida per Sean Penn es basa en una obra de l’alpinista i escriptor Jon Krakauer del mateix títol. La seva projecció a la gran pantalla va revifar un llibre publicat en castellà l’any 1998, que 10 anys després va tornar ha sortit reeditat.

L’abril de 1992, Chris McCandlers va viatjar cap a terres d’Alaska, després de regalar els seus diners i abandonar el cotxe. L’impulsava en el seu viatge el somni d’una vida salvatge.

Krakauer va escriure un reportatge per a una revista sobre la figura de McCandlers, narrant la trajectòria vital del jove, que al final va morir enmig del bosc i la natura més feréstega, en estat pur. El reportatge va generar molta controvèrsia i la qüestió de si el jove era un místic o un insensat.

El llibre, en clau d’obra de no ficció, repassa l’itinerari de McCandlers, transmutat per ell mateix en el personatge Alexander Supertramp i convertit en un cant a la joventut i a la llibertat, el somni de London i Thoreau de retrobar-se amb la natura i esdevenir-hi una unitat. L’idealisme i la inexperiència , però, van conduir a un final força dramàtic a aquest fill dels nostres temps.

Hacia rutas salvajes és un llibre-reportatge que sap seduir el lector des de la primera pàgina, l’acosta a una vida rebel i a totes les persones que va conèixer l’agosarat McCandlers. De pas, però, Krarkauer ens parla de molts altres aventurers que s’han llançat al bosc i d’ell mateix.

Estem davant d’un text pensat per a tota mena de públics, que demostra que la no ficció pot ser tan interessant o més que la ficció, posem per cas una de les moltes novel·les que es publiquen cada dia.

'MARINA' de TONI SALA

2011-07-15T16:33:00.005+02:00

Des dels temps més antics el mar no ha deixat d’inspirar artistes, de crear llegendes, d’engendrar monstres, d’elevar esperits... La seva fúria l’han resseguida amb pinzells, la seva cadència amb paraules i, malgrat la ambigüitat del seu gènere, sempre s’ha vist en ella un caràcter femení.

Així, els escenaris d’aquesta novel·la es converteixen en un recorregut per l’anatomia i la ment de la dona. En el paisatge trobem les mateixes ondulacions i les mateixes dunes del cos femení que anticipen els cingles en què pot avocar-nos el desig. En les onades recordem els moviments constants amb què elles prenen i retornen, nodrint un món calidoscòpic d’il·lusions acolorides, de pensaments furtius o de negres pensaments.

Marina ens endinsa en un món femení des de la perspectiva d’un home que torna a mirar els seus paisatges i es deixa endur. En el seu periple hi ha el naufragi i el salvament, perquè no lluita contra la tempesta sinò que s’aplega a les onades i es sotmet. Sura.

Per a mi aquest home és més un espectador que un protagonista. Els fets es decideixen sense que hi hagi d’intervenir. El passat o, millor dit, el desig del passat l’ha dut fins aquells llocs de la seva infantessa i joventut, però no l’arrosseguen. Ell observa, com el far, però sense la capacitat d’orientar cap vaixell, només de contemplar l’inevitable, el pas del temps i el pes dels fets. Realisme en estat pur. Només hi ha esperança en la contemplació quan, capbussant les aigües s’obre un univers acolorit i vívid.

Toni Sala ha fet del mar una estampa japonesa i l’ha pintat amb els colors de l’atracció, del declivi i del desconcert. Amb una habilitat minuciosa i descarnada ha dibuixat el naufragi d’un ànima, de totes les ànimes que un dia s’aturen i contemplen la devastació que ens envolta.

'PERSÈPOLIS', de MARJANE SATRAPI

2011-07-08T20:13:00.006+02:00

Vaig descobrir aquesta novel·la gràfica quan era llibretera i el comercial de l'editorial Norma em va aconsellar que la demanés, ja que havia obtingut molts reconeixements i moltes vendes.

Quan la vaig tenir a les mans, els dibuixos em van tirar enrera. Els vaig trobar poc atractius i, per tant, vaig pensar en fullejar-lo per tenir-ne una idea. Però, només començar a llegir em vaig quedar totalment atrapada. Em va entusiasmar. L'enfocament, el sentit de l'humor, la creativitat, el punt de vista i el retrat tan directe que fa de l'obcecació humana.

L'Albert Calls ho va explicar al bloc que teniem llavors (Els llibres de Proa Premià):

"La iraniana Marjane Satrapi, que actualment viu a França, ha estat guanyadora del Premi Internacional d’Humor Gat Perich, que va atorgar-se el passat 9 de febrer a Premià de Dalt. Satrapi és molt coneguda, sobretot, per la seva obra ‘Persèpolis’, una novel·la gràfica que també ha estat adaptada al cinema i que ara pot llegir-se en la seva recent traducció al català.

Persèpolis demostra que en còmic es pot fer de tot si el creador té art i ofici. De fet, en aquest cas, el que es tracta és de narrar amb uns suggerents dibuixos en blanc i negre la història de l’autora, quan a Teheran, el 1978, ella té nou anys i el Xa Reza Pahlavi és expulsat de l’Iran. Aleshores, les esperances de molta gent es trenquen quan els fanàtics religiosos arriben al poder i instauren la revolució islàmica.

Persèpolis és un treball que en cap moment defuig la ironia i l’humor crítitc amb els totalitarismes. Des dels ulls d’una noia que va creixent, el lector veu una part de la història que sovint s’oblida, la de la puresa rebel contra les imposicions. Satrapi ha venut de la seva obra més de 300.000 exemplars i ha rebut nombrosos guardons internacionals pel seu treball. També, ha publicat els còmics Brodats i Pollastre amb prunes’, on continua narrant a través de la historieta la seva vida a l’Iran."

'ELS GUARDIANS DEL LLIBRE', de GERALDINE BROOKS

2011-07-01T08:55:00.003+02:00

L'autora s'ha inspirat en la història real d'un còdex sefardita, el Haggadah de Sarajevo, que va ser salvat dels bombardejos de la Segona Guerra Mundial, per explicar la possible història amagada d'aquest peculiar llibre.

Partint de les pistes que troba la protagonista, una conservadora de manuscrits que es desplaça a Sarajevo durant la Guerra dels Balcans, la novel·la reconstrueix la "vida" del llibre des dels temps més propers i va reculant fins el propi origen de l'obra.

D'aquesta manera, es recrea el periple del Haggadah en diverses èpoques: l'any 1940, la Viena de finals del segle XIX, la Venècia del 1609 i la Barcelona i la Sevilla que van ser escenari de l'expulsió dels jueus a finals del segle XV.

És una lectura interessant en la que, sobretot, descobreixes i aprens a més de recuperar la fe en els homes que, de tant en tant, són capaços d'arriscar-se per amor a l'art o, més ben dit, per amor a la història.

L'únic tret negatiu, pel meu gust, són les problemàtiques personals de la protagonista ja que resten seriositat a l'argument.

'LA DAMA', d'ANNA TORTAJADA

2011-06-22T19:06:00.004+02:00

Anna Tortajada, coneguda per ser l'autora de llibres tan populars com El grito silenciado o Nahid, la meva germana afganesa, va escriure a finals del 2006 La Dama, inspirant-se en les diverses especulacions establertes al voltant de la Dama d’Elx i el seu món.

En la novel·la se'ns desvetlla el món encara poc conegut dels ibers i el context que va envoltar la creació d'aquesta obra. L’argument es centra en la vida diària dels pobles íbers abans que esclatessin les guerres púniques i s’iniciès la romanització de la Peninsula. Una época fascinant en la que s’adorava a les deeses de la fertilitat (de les que probablement la Dama d’Elx sigui una representant), encara quedaven reminiscències del matriarcat i l’artesania hi tenia molta importància.

Mitjançant el retrat de la vida de sis personatges i els seus familiars, l’autora s’endinsa en el món misteriós que va crear aquesta obra tan enigmàtica. Titayú, la protagonista de la història, és la dona de l’escultor Alucio, creador, a la novel·la, de la Dama d’Elx. Així, l'autora mostra un món en què el comerç i no la guerra és el punt de contacte entre els diferents pobles. Però els conflictes entre cartaginesos i romans acabaran per afectar a la Península, canviant el món per sempre...

ENTREVISTA A LOLITA BOSCH A RÀDIO CABRERA DE MAR

2011-06-11T18:57:00.014+02:00

Albert Calls va entrevistar el passat dissabte 5 de març a l'escriptora Lolita Bosch a Ràdio Cabrera de Mar (107.1 FM). Aquesta és la transcripció que n'he fet:

A.C.: Estem a Ràdio Cabrera de Mar al 107.1 de la Freqüència Modulada al programa “L’Entrevista”. Lolita Bosch va néixer a Barcelona l’any 1970 i ha viscut a Albons (al Baix Empordà), als Estats Units, l’Índia i durant 10 anys a la ciutat de Mèxic. És llicenciada en Filosofia per la Universitat de Barcelona i té un posgtrau en lletres de la Universidad Nacional Autónoma de México. Escriu alhora en català i en castellà i la seva obra ha estat traduïda a l’anglès, al polonès, a l’alemany, al croata, a l’euskera i al gallec. També fa literatura infantil i juvenil i, a més, l’any 2007 va dirigir a Barcelona un festival literari fet a Mèxic. De la seva narrativa destaca Qui vam ser (Empúries, 2006), Insòlit somni, insòlita veritat ( Empúries, 2007), La família del meu pare (Empúries el 2008) i Tres històries europees, publicat per La Butxaca el 2010, que vas publicar primer en castellà.

L.B.: Sí.

A.C.: Era la col·lecció aquella Caballo de Troya.

L.B.: Caballo de Troya. La vaig publicar primer en castellà però va sortir una de les tres històries que era Elisa Kiseljac a La Campana.

A.C.: Precísament Elisa Kiseljac és una d’aquestes històries que ha acabat sent una pel·licula de cinema. La pel·lícula es diu Elisa K. Es va presentar a l’última edició del festival de cinema de Sant Sebastià ...

L.B.: I va guanyar el premi del Jurat.

A.C.: Molt recentment has impulsat l’antologia Veus de la nova narrativa catalana. Aquí reuneixes textos de 41 autors que vénen d’una tradició comuna i que ha estat publicada en castellà per Anagrama.

L.B.: Per Anagrama, sí, això és una traducció.

A.C.: En aquest cas està bé que una antologia en català surti alhora i amb un segell tan potent en el cas del castellà com és Anagrama. Li dóna una empenta molt important.

L.B.: Sí, sí, era una condició. Ho faig si surt en bilingüe.

A.C.: Qui vam ser és de la teva obra un dels llibres que em van marcar i, per tant, com a fan el reivindico. El crític Pons Puigdevall, que és un crític molt dur, a banda de deixar-te bé deia referint-se a llibres teus que ‘representen un goig singular dins del panorama narratiu d’ara mateix, i s’ha d’agrair que una escriptora com Lolita Bosch hagi desembarcat amb

tanta força i contundència en el desraonat món de la literatura’. Dit això, jo hi afegiria a aquesta presentació que des de aquest primer llibre fins als altres dels que jo conec com La família del meu pare o Insòlit somni, insòlita veritat, has creat un univers literari molt particular, molt original en el fons i en la forma, i aquesta és la clau de què connecti amb molta gent, demostrant que és possible renovar tant en el to de la història com en el propi relat amb una mirada oberta a les altres cultures, especialment la mexicana, de la que ja en parlarem, i què tampoc és habitual en el panorama català, és a dir, normalment ens mirem molt a nosaltres mateixos .

L.B.: Home, hi ha molta cosa, jo no sé...

A.C.: En els últims temps no, per tant, jo crec que aquesta idea de portar cap aquí coses d’altres cultures no es veu tant. D’altra banda, explicar que la Lolita Bosch està vinculada a Cabrera de Mar a través de la seva família, per tant, m’agradaria que arrenquèssim amb això. Lolita, explica’ns-ho perquè hi ha molta gent que no ho sap i reivindicaríem que ets de Cabrera.

L.B.: He crescut a Cabrera sí, sí. Sóc originalment de Barcelona i llavors me’n vaig anar a viure a l’Empordà i vaig créixer allà i, després, als 14 em vaig venir a instal·lar aquí definitivament. Però estiuejo a Cabrera des que era un nadó, la meva mare hi venia ja quan estava prenyada. No he anat mai al cole aquí, perquè quan hi vaig arribar tenia 14 anys i anava a Santa Anna, a Mataró, vaig tenir menys vida al poble però, sí, sí...

A.C.:En tot cas, ho coneixes tot, no?

L.B.: I conec a tothom, de “bon dia”, “bon dia”, i estic a casa, bé, és on vinc els caps de setmana, és on escric més del món, la veritat, és el lloc on... sí, sí, és casa.

A.C.: Ara anem a parlar de literatura. Per què aquesta dicotomia de fer obra pròpia, que és el que has fet, però alhora divulgar la dels altres? i ho dic per les antologies: la dels autors mexicans, després la dels autors catalans. D’alguna manera, et divideixes entre el que és fer obra que sorgeix de tu i promoure la d’altres persones.

L.B.: Bé, jo tinc un col·lectiu literari que es diu Col·lectiu Fu i tenim tres linies. Una és que fem festivals. Hem fet el Fet a Mèxic, el 2007, i hem fet el Fet a Amèrica, ara al 2010. Després, un altre dels projectes és que obrim biblioteques a llocs d’America Latina on un llibre pugui millorar-li substancialment la vida a algú. Per exemple, ara hem convidat al Marsé, ha fet una tria de 335 llibres i hem aconseguit que en una presó colombiana d’extrema seguretat obrin un programa d’accés a la lectura. I ara a Shishmay en farem una d’alfabetització. És una comunitat indígena que hi ha al nord, a la Sierra del Cusco, al Perú, un poble on jo hi vaig anar fa molt poc. Quan a Perú es va fer la reforma agrària moltes comunitats van heretar ‘haciendas’ molt grosses i els hi han donat funcionament al camp, però la ‘hacienda’ ha quedat una mica abandonada perquè la reforma agrària va ser ‘aquí teniu això’ i punt, no els hi van facilitar. Llavors aquesta comunitat ha buscat gent de Lima perquè els ajudi, han

restaurat la casa, que és molt maca i la lloguen. És un lloc preciós, però la gent del poble no tenen escola, llavors, un noi hi ha anat i els està ensenyant a escriure. Jo ara hi vaig anar i escrivíen a terra, que ho vaig trobar al·lucinant que la gent de Lima vagi allà a estiuejar i vegi que aquesta gent està escrivint a terra. Llavors hem aconseguit un programa d’alfabetització que van fer a Cuba que es diu ‘Yo sí puedo’, gràcies a l’ajut de biblioteques de Barcelona, en fi, tot és una moguda i ara l’anem a obrir a l’agost. És a dir, que jo faig moltes activitats literaries fora de la meva feina d’escriptora. Perquè tinc la sensació que la literatura és una cosa que es construeix, i de la mateixa manera que construeixes un llibre construeixes una comunitat d’escriptors, com serien les antologies, construeixes una biblioteca d’alfabetització a Shishmay, construeixes un programa de lectura per a presos que estan 23 hores al dia aïllats en una cel·la de càstic. Jo crec que l’art és l’única cosa que ens manté, que aconsegueix que no embogim, i que a llocs com America Latina, que jo seré d’aquí peròtinc el cor a Mèxic, i sóc molt latinoamericana, i molt pro Latinoamerica, i faig moltes coses per Amèrica Llatina, a América Latina veus molt clarament l’utilitat de l’escriptura, aquí potser no tant, atès que som un país editorial potser no es veu tant, però, per exemple, a Mèxic hi ha una plaça que es diu Portal de Santo Domingo, i a Perú també hi és i a molts llocs, on hi ha com uns petits confessionaris on van els analfabets i demanen ‘por favor, me puede mandar una carta a mi mamá a Veracruz para decirle que estoy bien’, i els pregunten, ‘¿redacto o me dicta?’, i ells diuen ‘no, no, usted redacte’, llavors els hi escriuen. És a dir, l’escriptura és una cosa útil. Aquest senyor ho envia als evangelistas com els anomenen, però no son catòlics és una professió, i aquest li envia a un altre evangelista i va algú més i ho llegeix. La literatura és una cosa que construeix fóra d’un, jo crec que la literatura que es mira el melic és horrorosa i és molt avorrida. Jo he crescut en una universitat socialista de la millor època de Mèxic. Vaig tenir aquesta sort de ser alumna de la UNAM, que és la universitat més al·lucinant que jo he vist a la vida, vaig fer el doctorat amb mestres de la talla de l’Adolfo Sánchez Vázquez i vaig pagar cinc euros pels cinc anys. Jo vaig rebre, molt, molt, molt i sempre he volgut donar-ho a canvi. Perquè a Amèrica Llatina la literatura, com l’educació, no és un dret com aquí, és un acte de generositat i el que té alguna cosa l’ha de donar, i jo n’he tingut moltes, he estat ‘superprivilegiada’.

A.C.: Parla’ns de Veus de la nova narrativa catalana que es va fer amb aquesta idea però a Catalunya...

L.B.: Es va fer amb aquesta idea perquè a mi em va sorprendre molt venint d’aquest món on la literatura era un acte tant comú i generós. Que jo he fet classes amb 50 mil persones i mai he pagat res i n’hi ha com un orgull de poder aconseguir entre tots que la cultura funcioni. I quan vaig arribar aquí em vagi quedar al·lucinada de la contrapossició entre aquestes dues coses. D’una banda a mi tothom m’ha rebut de manera increïble, m’han rebut amb les mans plenes i m’han tractat com si jo fos d’aquí, i jo de gran no he viscut mai a Catalunya, he estat fora. Llavors, quan vaig venir em va sorprendre tant aquesta generosistat cap a mi contraposada a la cantarella insoportable de ‘la literatura catalana és molt dolenta’, que és insoportable i és una mostra de incultura terrible. El món editorial, tu ho saps, és molt petit i tots parlem molt entre nosaltres, escriptors, editors, crítics, i aquesta frase la diu impunement el primer a qui li passa pel cap, és a dir, ve un editor de literatura catalana i et diu ‘la literatura catalana és molt dolenta’, dic ‘però, com podeu fer això tenint l’estructura que tenim’, que és la Institució de les Lletres Catalanes que jo, ho he de dir, atès que no em donen un sou ho puc dir, visc enamorada de la funció que fan.

A.C.: Estarà content l’Izquierdo...

L.B.: L’Izquierdo sempre m’ho diu ‘en parles molt bé’, és que jo, realment, si la tinguessim a Mèxic una cosa així, seria al·lucinant. Fan una feina de difussió pels pobles, s’esforcen tant...

A.C.: S’han obert molt els últims temps....

L.B.: Molt, molt, jo vaig a llocs com al poble de l’Empordà on vaig créixer, que abans era impensable que hi anés un escriptor, doncs ara hi va. Fan molta feina fora però, d’altra banda, nosaltres jo crec que hem tingut un nus en la continuïtat de la llengua catalana que és que hi va haver una època en què literatura era igual a llengua, llavors, la gent que es va responsabilitzar de la literatura en realitat s’estava responsabilitzant de la llengua i, tot d’una, hi va haver una normativa, tot el pla de Normalització Lingüística, que sort en vam tenir, jo crec que a la literatura en algunes coses li va fer mal. Li va fer bé el fet de poder recuperar la llengua que li és pròpia i emprar-la, però, de sobte, és gairebé un objecte aquesta llengua per a nosaltres. La llibertat que tenen altres llengües per experimentar i trencar la llengua i veure fins on pot arribar, que és el que fa la literatura, nosaltres la tenim menys. S’ha posat de cara al públic una literatura una mica més fàcil, una literatura que no exigeix un lector molt encuriosit. Hi ha moltíssima bona literatura que, no sé ben bé per què, jo crec que te a veure amb totes aquestes coses que t’estic dient, que no ha arribat. Bons escriptors que no han arribat a bons lectors.

A.C.: És una pregunta que tenia més avall: què li passa a la literatura catalana que no acaba de trobar públic?

L.B.: Que té massa diners, jo crec que té massa diners. Faltaria més pobresa perquè llavors les coses s’aprecien més, i, a més, perquè no cal fer tot això que estem fent. A mi em truquen a casa i em diuen ‘Hola Lolita, vols el premi de l’editorial tal?’, això no va així, jo dic ‘no, no, moltes gràcies’, però això no va així.

A.C.: En tot cas s’ha d’agrair a Veus que posa la mirada en un seguit d’autors que alguns tenen trajectòria, d’altres menys, però que demostra que hi ha una literatura viva en català, precísament, a Barcelona en castellà hi és.

L.B.: Hi és, i a més, és molt important. A Barcelona el castellà hi és i entre ells dialoguen, i els catalans això no ho fem, no sé per què. Jo, atès que escric en bilingüe, estic en el dos i, a més, ja que no m’agrada discutir em duc bé amb tothom. Però jo vaig molt a La Franja, la meva família té una casa allà i hi ha un llibreter molt actiu, el Serret, de Vall-de-roures, i ell em va començar a ensenyar llibres de la zona i així vaig començar a trobar gent que a mi em semblen extraordinaris. El Pep Puig és un escriptor extraordinari, realment extraordinari, com el Jordi Lara. A mi la Neus Canyelles m’agrada molt, la última novel.la potser no em va agradar tant, però en general m’agrada molt. És a dir que hi ha moltes coses molt bones. Però hi ha molts diners per ficar a la vista del públic una certa literatura, llavors el públic ho té molt fàcil aquí. Jo faig una prova quan vaig a fer una antologia o un festival, que es anar a la gent i dir ‘escolta diga’m els 10 millors escriptors joves de Catalunya, i era terrible. Ho vaig fer amb llibreters i era terrible, terrible. El Pasqual Farràs, que és un escriptor brutal, és que no el llegeix ningú, jo ho trobo al·lucinant. Crec que estem posant energia en l’opció equivocada. Jo vaig llegir durant un any i mig cent autors. Dels cent autors que vaig llegir n’hagués posat més. És a dir, que hi ha autors que a mi m’agraden i no hi són, n’hi ha cinc que els canviaria per uns altres, però dels altres n’estic molt segura. No vaig voler fer una tria d’autors, vaig voler fer una tria de textos. Així, vaig parlar amb ells, per escollir el text adient, alguns editats, uns altres no, va ser una feina molt interessant. La vaig fer per dues raons. Una perquè si jo demà me’n anés a viure a l’Ecuador d’aquí cinc anys faria una antologia de literatura ecuatoriana, ja que crec que la literatura conforma el món on som i no conèixer-la és una mica trist. I l’altra perquè jo crec molt en la promoció de la cultura, estic a la xarxa de Promoción de la Lectura a Mèxic, faig moltes coses per promocionar la lectura.

A.C.: Escrius en català i en castellà, la pregunta és: t’ho planteges abans d’escriure? et surt directament? Deu ser una dicotomia difícil de resoldre...

L.B.: Està superestudiada amb el psicoanalista, i ni el psicoanalista ni jo te’n sabem dir res. No, és una cosa molt extranya que em passa només amb els textos d’adults, amb els d’infantil i juvenil no. Per exemple, em van dir d’un llibre ‘tradueix-lo’, ho vaig intentar i vaig pensar ‘em fa una mandra traduir’, ho vaig trobar horrorós i no ho vaig fer. És a dir que infantil i juvenil em surten o en català o en castellà i, normalment, estan en un sol idioma. I d’adults, excepte un que em vaig autoeditar a Mèxic que es diu Japón escrito, la resta, tot, ho he fet en bilingüe, però fins al nivell de què quan jo vaig entregar La família del meu pare a l’editorial catalana em va trucar l’endemà la meva editora, que és la meva amiga l’Eugenia Broggi, i em va dir ‘Capsigrany, el capítol 4 està en castellà’... no me n’adono. Jo crec que està molt bé com a eina literària. Crec que el bilingüisme és un luxe. A l’escriptor el què li passa quan comença a escriure és que és cursi, som cursis de mena perquè ens enamora el llenguatge. Ens comencem a enamorar del que fem i no tenim cap perspectiva per veure-ho i diem aquella frase terrible per als escriptors ‘bé, però queda molt bé”, i dius ‘no,no,no, desfes-ho’. En canvi, quan tens dos idiomes, que és el somni de molta gent que ha estudiat aquesta proximitat amb el llenguatge com el Maurice Blanchot, que és un filòsof francès que a mi m’agrada molt, que explica que el drama de l’escriptor és la proximitat amb el llenguatge. És a dir, que el drama de l’escriptor és que tu, a tu mateix, no tens criteri per llegir-te, llavors mai saps si està bé. Et fa patir, et fa fer coses mal fetes, et fa pecar de supèrbia o d’innocència, no tens cap perspectiva del que tu fas, no et pots llegir, excepte, jo crec, si ets bilingüe. Si ets bilingüe no et pots llegir com llegiries algú altre, però en el moment en què tu agafes un text i el canvies d’idioma estàs veient l’estructura del text, no estàs veient si queden bé les paraules, no estàs veient el guarniment, sinó que estàs veient el text, i això per a mi és un luxe. Llavors jo ho utilitzo.

A.C.: En una entrevista que et van fer llegia que deies que el català per l’escriptor podia ser una cotilla, tu deies ‘corpiño’. Dir això és valent, és agosarat, però, segurament, és veritat. És a dir, hi ha una distància entre l’escriptor català i l’obra que fa perquè, entre d’altres coses, hem parlat el català poc o l’hem llegit poc...

L.B.: L’hem llegit poc. Jo vaig dir de Veus ‘jo vull fer-ho en dos idiomes’, no tant perquè ens llegeixin a l’Estat Espanyol, sinò per America Latina que és l’idioma castellà amb el que jo m’identifico.

A.C.: Un públic brutal a més....

L.B.: Clar, i sense cap prejudici, és molt més fàcil. Llavors ara el vaig a presentar a Perú, vaig anar a presentar-lo a Mèxic, vaig a Argentina, perquè hi ha curiositat diuen ‘qui seran aquests 12 milions de parlants?’, no sé. A mi, per exemple, a Mèxic fa molt poc un noi que parlava náhuatl em va dir ‘Ah, entonces usted también habla una lengua indígena’ jo li vaig dir que sí, ‘sí, más o menos’. Però quan jo vaig decidir traduir-ho al castellà, vaig fer un pròleg en castellà molt diferent del de català perquè els explicava la relació que nosaltres tenim amb la nostra llengua, que és una cosa molt particular. Clar, nosaltres potser no ho veiem perquè hem crescut aquí, però si després parles una altra llengua, que jo he estat molts anys immersa en una ciutat que es parla una llengua que comparteixes amb 1500 milions de persones, no li tens aquesta por ni aquest respecte, la llengua és de tots. Aquí la llengua se l’ha guanyat la meva àvia vivint una guerra, i se la guanyat la meva mare passant una dictadura. Se l’han guanyat, és veritat, t’ho dic seriosament, i és com una mostra de respecte gairebé. Si el meu pare ha corregut davant d’un tanque a la Rambla, la meva àvia ha viscut una guerra, no sé qui va estar engarjolat... ha estat un guany, llavors, ara li tenim com una mena de respecte i veneració que per a un escriptor és un ‘corset’. Això no vol dir que no sigui un guany, però és un ‘corset’. En literatura infantil és evident, perquè passes per moltes correccions i hi ha coses que no es diuen. Per exemple, jo mai a la vida he dit ‘fer un bisbe’, que és quan dues persones diuen una cosa alhora, jo parlant no ho faig servir mai, escrivint literatura infantil ho has de posar molt sovint. Aquestes coses....

A.C.: Jo ho he descobert a l’entrevista que et feien, tampoc ho sabia...

L.B.: Clar, veus?, però els nens ja ho saben, que està molt bé, és a dir, jo crec que el pla de recuperació lingüística va estar molt bé, però aleshores la literatura i la llengua van per dos camins separats. La literatura és llibertat, no pot ser això. Jo tinc un editor que em diu ‘quan et truqui un corrector de l’editorial i digui la paraula gramàtica penja-li el telèfon’.

A.C.: Escolta, pas al cinema, que per a un escriptor és ja entrar al camp de futbol per la porta gran.

L.B.: No, perquè a mi no m’agrada gaire el cinema.

A.C.: A tu no però de cara a la societat el cinema és una projecció, això és evident, llavors amb Elisa K. tu fas aquest pas. N’has quedat satisfeta del resultat de la pel·lícula? perquè, normalment, molts escriptors n

o ho estan.

L.B.: Molt, molt.

A.C.: perquè és una mirada, al cap i a la fi, el director haurà fet una mirada de la teva obra.

L.B.: Són dos directors, són un matrimoni i molt, molt contenta. De fet, jo et dic una cosa: a mi no m’agrada el cine. No hi vaig mai, no veig pel·lis...

A.C.: Però t’agrada el teatre...

L.B.: Em fascina el teatre, em fascina. Que és el meu proper projecte, quan acabi això que estic fent ara jo faré teatre perquè tinc moltes ganes de

fer-ne i, llavors, sóc molt tossuda i m’hi posaré. Però no m’agrad

a el cinema. Quan em van trucar la Judit i el Jordi per dir que volien fer la pel·li jo els vaig dir ‘mira’, perquè em van dir ‘t’enviarem el guió i tal’, els vaig dir ‘mira, no’. Perquè jo crec que ha de ser una putada, parlant clar, que tu tinguis un projecte artístic de crear un món, que és el que fa una pel·li, i tenir darrere un escriptor dient ‘no, però això no es fa així, no això no és així’, perquè jo,si fos el director li diria ‘escolta, no és així per a tu, però deixa’m llegir tranquil, jo tinc el mateix dret a llegir que tu’. Llavors els vaig dir ‘vale, però jo no m’hi ficaré, no vindré al rodatge, no m’envieu el guió, si quan l’acabeu a mi m’agrada poseu Elisa K, de Lolita Bosch, i si no, no ho poseu i ja està’, aquesta era la meva condició. Vaig posar una altra condició, que era que no sortís, perquè és la història d’una nena que la violen als 11 anys, que no sortís la violació en pantalla, perquè llavors era una pel·li morbosa i a mi no m’agrada el morbo.

A.C.: És un tema difícil.

L.B.: Sí, llavors que no es veiés. És que som molt semblants en la manera de fer, tenen una manera de fer que és amb els mínims elements fer les màximes coses, i això té molt a veure amb mi. És una manera de crear que és molt austera i a mi això m’agrada molt. Em va agradar molt, però la vaig anar a veure al cine, em van convidar a Sant Sebastià però no hi vaig anar a res.

A.C.: El local i el global és el signe dels temps, que tot el dia en parlen i, a més, estem al mig de les noves tecnologies. Tu creus que els catalans del segle XXI ens falta una visió més oberta del món?

L.B.: Sí, i als del segle XX també, ha ha ha.... Sí, jo crec que sí, jo crec que tenim la sort de què ens ha arribat moltíssima gent de fora i això és una injecció de formes de veure el món. Jo crec que el miracle de la humanitat és poder-nos entendre amb gent que té altres valors i altres idiomes i altre passat i altre cultura. És un miracle que jo em pugui entendre amb un coreà. és una cosa extranyíssima perquè, en realitat, però hi ha una cosa que ens uneix i això guanya, i a mi això m’agrada molt. Jo viatjo molt i tinc molts amics estrangers i m’agrada molt el que surt de juntar cultures, trobo que és el màxim a què es pot aspirar. Juntar dues llengües ja és ‘el colmo’ del llenguatge. M’agrada molt i trobo que aquí tenim la sort que està arribant molta gent de fora i no trobo que tinguem aquesta fama de tancats. Jo crec que som molt respectuosos amb les cultures que vénen de fora, tot i la xenofòbia pròpia de qualsevol país del món, que també les pateixen les cultures que vénen de fora, també hi ha xenofòbia a Marroc i al Perú... però amb tot som molt respectuosos i som un dels països amb més disposició per respectar coses que ens semblen molt llunyanes. Trobo que som especialment respectuosos, si més no amb les lleis, som molt generosos amb la gent que vé de fora, legalment parlant, però trobo que som estranys, som una cultura que a mi em produeix molta curiositat perquè he aconseguit veure-la des de fora. Jo li deia l’altre dia a un amic meu mexicà, és molt estranya perquè la meva àvia i jo compartim valors encara i compartim expressions, això a d’altres països no passa, d’una generació a l’altra hi ha molta distància i, en canvi, nosaltres verticalment, de generació a generació, estem molt units perquè hem tingut problemes històrics comuns. És molt ferm el lligam dels catalans amb la seva terra, amb el seu poble, amb el seu passat. Però jo crec que més que tancats som una mica insegurs amb el que ve de fora, tenim por a perdre les coses que sabem del cert, això no es vol tocar molt a Catalunya.

A.C.: Parla’ns una mica de la teva relació amb Mèxic, determinant en la teva obra... hi ha Mèxic a tot arreu, fins i tot quan no en parles hi és....

L.B.: Mèxic és el que sóc...

A.C.: Per què hi vas estar molts anys...

L.B.: Hi vaig estar molts anys, hi vaig molt. Jo hi vaig estar 10 anys. Després d’haver voltat molt pel món vaig arribar un dia a Mèxic i vaig tenir la sensació extranyíssima de ser igual que aquell país. És una sensació meravellosa quan arribes a un lloc i dius ‘el país és igual que jo’, no la gent. És contradictori, és apassionat, és sincer, xerraire, té molta curiositat, té un amor pel llenguatge brutal, té moltes coses que s’assemblen molt a mi i em vaig sentir molt identificada amb el lloc i vaig triar ser culturalment mexicana, que és el que sóc abans que res, és el que em defineix.

A.C.: Noves teconologies, nous discursos la gent més jove llegirà, bé, ja està llegint, en suport electrònic, això obligarà a canviar la perspectiva als autors ?

L.B.: És una molt bona pregunta. Jo crec que hi ha molts autors que estan creant en funció de les noves tecnologies. Per exemple, Agustin Fernandez Mallo acaba de treure una nova novel·la a internet que després vendrà a Alfaguara però d’entrada... és Borges revisited, una cosa així, que ha fet ell a internet. Hi ha molta gent que té aquest interés i gent del Maresme, el Carrión, per exemple, Los muertos, que ja no només incorporen el llenguatge de les noves tecnologies sinó que fan una cosa per a un nou llenguatge, per a un nou format. No és el meu cas, a mi m’interessa la literatura en sentit estricte, el segle XIX alemany, m’interessa molt el fet literari.

A.C.: En tot cas tu ja hi vas cap aquí, t’hi trobaràs al mig...

L.B.: Bé, hi ha llibres meus d’aquests que pots comprar a Amazon.... Però jo no en tinc. Jo tinc un problema greu a la vida i és que no vull tenir internet fora de casa, llavors qualsevol cosa que sigui fora de casa. Jo vaig amb un ordinador que sembla un ‘zapatófono’ d’aquells dels anys 70.

A.C.: Una mica pensant en els teus llibres Insòlit somni o La família del meu pare, és molt difícil parlar de coses properes però que alhora tinguin dimensió universal? Jo, és que em sembla que és la característica d’aquestes obres i d’altres. Parles de coses molt properes a tu però alhora tenen aquesta dimensió.

L.B.: Bé, Tolstoi deia ‘cuenta la historia del mundo y no estarás contando nada, cuenta la historia de tu pueblo y estarás contando la historia del mundo’. Jo crec que a la literatura hi ha una frase que és sagrada, que jo un dia espero tatuar-me, que és ‘menos es mas’. Com menys expliquis més empatitzaràs, perquè pots carregar el llibre amb coses seves. Va ser molt difícil escriure La família del meu pare, molt, a nivell emocional perquè explico la història del meu pare que va morir ara ja fa 12 anys, quan vaig treure el llibre en feia 10 i va ser molt complicat a nivell emocional perquè hi convivia molt, mentre escrivia el trobava molt a faltar. I a nivell literari també, per raons que explico al llibre nou Ara escric, que és un llibre sobre l’escriptura, però és el que ha de fer un escriptor, jo mai a la vida em queixaria de la meva feina, i la meva mare es cuinera i s’aixeca cada dia a les 6 del matí i sóc d’un poble de pagès. Però íntimament és complicat.

A.C.: Només una última pregunta: al lector cal seduir-lo sempre?

L.B.: Al lector no cal seduir-lo mai. Jo crec que el pitjor que li pot passar a un escriptor i que ens passa a tots i que és un impuls molt difícil de frenar és intentar que a algú li agradi el que tu fas. És terrible.

A.C.: És a dir, que l’autor ha de treballar el que sent...

L.B.: Bé, allò que sent i allò que és capaç de pensar, i allò que és capaç d’entendre, i de preguntar, si no ho sap, a qui ho sàpiga, i de dubtar. Però jo crec que si escrius per agradar a algú et tornes boig. I jo he vist escriptors que es tornen bojos d’èxit a Catalunya i fora de Catalunya, perquè es pensen que són Anaxàgores que deia ‘el hombre es el centro del mundo’. Jo no vull ser una Anaxàgores, ho odio. Però jo no crec que jo m’assegui i li digui a un lector ‘mira jo sóc això, et passa a tu’, no, sinó que jo crec que no has d’intentar agradar a un lector, perquè un lector no existeix, és una paranoia, llavors t’acabes inventant, tens una neurosi greu i tractable, en molts casos, que t’inventes que hi ha algú que llegeix. A mi em costa moltíssim pensar que algú s’ha llegit un llibre meu. Una vegada ho vaig veure al metro i no sabia on ficar-me. I fa molt poc vaig anar a l’Fnac i vaig trobar una senyora comprant Quim vam ser i vaig anar i li vaig dir ‘escolti, senyora, veu la foto de dins? sóc jo’ i ella ‘ai, quina gràcia, nena!’ i li vaig dir ‘perdoni, guardi aquest llibre i em deixa que jo li regali Madame Bovary, que és literatura de veritat? ‘ i em va dir ‘si me’l dediques, sí’ i ja em veus a mi pagant i dedicant Madame Bovary...

A.C.: Això es mereix un premi....

L.B.: Se’n va anar encantada i li vaig dir ‘si li agrada torni i es compra un llibre meu, si vol, però llegeixi la gran literatura’ que el meu editor em va dir ‘per vendre llibres seria un truc fantàstic’, pero jo ho faig seriosament, jo crec que hi ha gent que és molt bona en el món i que hem de llegir això. No em puc imaginar que algú s’ha llegit La família del meu pare. No m’entra al cap. Primera, no llegeixo crítiques que em fan, mai de la vida, no guardo premsa, i, després, tinc demanat a la meva agència literària que no m’enviï ‘rapports’ de venda, és a dir que no tinc ni idea de quants llibres en venc ni ho vull saber, ni quin llibre ven més que un altre...

A.C.: Per a no condicionar-te entenc...

L.B.: Bé, és un món que no sóc capaç d’imaginar-me. És curiós perquè sóc capaç d’imaginar-me una novel·la i de fer un món, però sóc absolutament incapaç d’imaginar-me que algú em llegeix i rebo molts correus de gent molt amable, i els contesto tots. Ahir vaig rebre un d’una llibretera de Canarias que és per emmarcar-te’l, em deia una cosa que jo pensava ‘com se’n ha adonat’, això és el que pensava... Però això, per escriure no serveix per a res, em vaig adonar quan vaig començar a publicar i a sortir a premsa, ‘si vols entendre aquest món exterior o públic o de lectors o diga-li com vulguis, has de posar un esforç allà’ i jo no el vull posar, no m’interessa. Vaig si em conviden a parlar amb lectors, vaig sempre, però no sé imaginar-me el que pensa algú quan em llegeix, de fet, no sé imaginar-me ni que ningú em llegeixi.

A.C.: En tot cas amb aquestes paraules acabarem l’entrevista. I tu no ho dius, però ho dic jo, nosaltres sí que diem que llegeixin els teus llibres.

L.B.: I Madame Bovary...

'ARA, ESCRIC', de LOLITA BOSCH

2011-06-10T16:04:00.004+02:00

"Aquest primer llibre és la fotografia que mai no vaig fer del moment exacte en què el meu pare i jo, un matí d'hivern que havia nevat, vam pujar en un avió de fusta i ens vam llançar a planar per damunt de la ciutat de Barcelona. Sense vent."

Una imatge, un record, paraules... jo he vist poques vegades neu a Barcelona, però sí he pujat en un avió de fusta i he planat per damunt de la ciutat. Sense vent. Potser per això m'he deixat arrossegar pel laberint d'imatges, records i paraules d'aquest llibre de Lolita Bosch. He planat damunt dels seus impulsos, confesso que, de vegades, m'hi he perdut, però, així i tot he seguit emmirallant-me en la mateixa tristesa estranya i condemnada en què m'ha fet reconèixer (pàgina 42).

Sóc curiosa, m'agrada saber el màxim sobre els pobles, les cases i les persones, per això la lectura d'aquest llibre ha estat un capbussament en l'univers de Lolita Bosch que m'ha permés conèixer una mica d'on prové, entendre què la mou i reconèixer alguna de les seves pulsions. Ha estat una lectura impel·lida per la màgia, la de l'enyor, la de l'amor i, sobretot, la de la mirada.

Llegint Ara, escric he tingut la sensació de participar d'un joc de prestidigitació literària en que l'autora crea la il·lusió de ser lectora al mateix temps que escriptora. Perquè planant damunt la ciutat la mirada ens porta allà on són els nostres pensaments: Barcelona, el far de Menorca, el camí que duu a l'antic camí de la Virgen de Guadalupe a Cáceres, la plaça de Santo Domingo del centre històric de Ciutat de Mèxic....

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE ‘EL MASNOU BLAUVERD. UN ITINERARI PER UNA VILA DEL SEGLE XXI’

2011-06-03T17:54:00.002+02:00

El passat dimecres 1 de juny es va presentar a la Biblioteca Joan Coromines del Masnou, el llibre El Masnou blauverd. Un itinerari per una vila del segle XXI.

El llibre, que ha estat editat per l’Ajuntament d’aquest municipi, reflecteix aspectes rellevants de la vila mitjançant nombroses fotografies, textos que es basen en diverses fonts bibliogràfiques i els testimonis de masnovins destacats.

El text del llibre ha anat a càrrec dels escriptors Albert Calls i Sílvia Tarragó, i les fotografies són d’Ibai Acevedo (excepte les imatges extretes de l’arxiu de l’Ajuntament).

L’escriptor Francesc Miralles va ser l’encarregat de presentar l’acte que va comptar amb l’assistència de l’alcalde en funcions, Eduard Gisbert. Més de dues-centes persones van omplir la biblioteca i van rebre un exemplar del llibre en finalitzar la presentació.

La història, alguna llegenda, les masies, les fàbriques, els museus, el paisatge i, sobretot, la gent que al llarg del temps ha contribuït a fer del Masnou el que és ara, formen part d’aquest llibre.

En breu es podrà adquirir a diversos punts del Masnou per 22€.

'L'AMANT', de MARGUERITE DURAS

2011-05-23T17:15:00.004+02:00

'Molt aviat a la meva vida ja va ser massa tard'.
Les frases del llibre són així de colpidores. Les imatges, impactants. Però no em sorprèn aquesta habilitat de l'escriptora de dir tant amb tan poc. Als quinze anys i mig ja sap del desig, de la bellesa, de la mort i del destí.

'Ja ho sé. Sé alguna cosa. Sé que no són els vestits els que fan a les dones més o menys belles, ni les cures de bellesa, ni el preu dels ungüents, ni la raresa, el preu dels arreus'.

Marguerite Duras s'amara de la senzillesa oriental per explicar una història que és un seguit d'amors i de desamors. El títol focalitza aquest amor en una sola persona, però n'hi ha dues més: la mare i el germà petit. I també la passió pel país i l'atracció pel temps i per la immortalitat.

'Caldria prevenir a la gent d'aquestes coses. Ensenyar-los que la immortalitat és mortal, que pot morir, que ha passat, que torna a passar.'

Després hi ha els amors dels altres, les fatalitats i els somnis d'aquells que van viure històries similars que semblen emmirallar-s'hi i fer-se'n ressò.

Els records i els sentiments que els acompanyen serveixen a l'autora per fer una reflexió estàtica de la seva vida. S'atura en els fets cabdals i els deté per tal de cercar els indicis que els van precedir. Tot s'alenteix però flueix, com el Mekong, en un temps únic com l'estació que domina aquella terra sense primavera, ni bon temps.

Aquesta és la història d'un despertar, però no només a l'amor, sinó a la consciència. El moment de reconèixer el mateix desig en la mateixa mort. L'eternitat en la vida. La decrepitud en la jovenesa. L'envelliment.

'EL ASOMBROSO VIAJE DE POMPONIO FLATO', d'EDUARDO MENDOZA

2011-05-19T21:21:00.006+02:00

Diuen que és l'obra més insòlita d'Eduardo Mendoza i , tanmateix, té el segell que caracteritza molts dels seus llibres. Aquells que plantegen una trama detestivesca que es desenvolupa sota un enfocament ben irònic.

En aquest cas es tracta d'una mena de paròdia de la novel·la històrica i de la policíaca. Una narració amb un toc humorístic, que s'explica amb un llenguatge volgudament arcaitzant per tal de remetre'ns a l'època en que es situa: el segle I de la nostra era.

El protagonista és un peculiar personatge, ciutadà romà, que es troba a la ciutat de Jerusalem i que ha de resoldre un, també peculiar, cas d'assassinat. El presumpte culpable no és un altre que el fuster del poble de Nazaret, pare d'un nen anomenat Jesús.

Des de la perspectiva que ens dóna la història, Mendoza satiritza certs fets i aprofita l'ocasió per escarnir alguns trets humans de manera força hilarant. Així, la revisió d'esdeveniments i figures conegudes empeny a reflexionar i a plantejar-se moltes coses apreses i assumides des de sempre. Però, això sí, sense deixar de banda la ironia ni l'originalitat, ni la picada d'ullet a referents com la mitología, la Bíblia, la ciència o les religions, entre molts d'altres.

'NAVEGANDO POR EL MAR DE VINO', de THOMAS CAHILL

2011-05-12T16:41:00.000+02:00

Aquest és el llibre que vaig endur-me quan vaig viatjar a Grècia. Volia alguna lectura que fes referència al lloc on anava i que no ocupés gaire espai, així que em vaig decidir per aquest títol de la col.lecció Verticales de Bolsillo, tot i que no tenia referències ni sobre el llibre ni sobre l'autor, però de vegades paga la pena còrrer algun risc i aquesta va ser una d'aquelles vegades.

És un assaig que enfoca des de diferents aspectes: literari, filosòfic, artístic, polític i religiós, l'influència que els grecs han tingut en la nostra història i en la nostra manera de fer. I ho fa d'una manera senzillament propera, no de la manera gairebé humorística del genial Indro Montanelli, però sí d'una manera directa, comparant-la amb els nostres temps, per tal que ens adonem de fins a quin punt els mites, la passió i el pensament segueixen presents fins i tot en el cinema. Concretament em va sorprendre reconèixer el mite del minotaure en la películ.la El resplandor, el maníac-minotaure dins el laberint perseguint el seu fill-Teseo... Com no m'havia adonat abans?

I el teatre? Aquells personatges tan marcats per les passions, confrontats amb la circumstància dramàtica que els condueix a una tragedia indefugible, no deixen de ser les històries que trobem, posem per cas, en Murakami.

Un llibre per a redescobrir-nos i per valorar el legat intel.lectual que, encara avui dia, continua tan vigent com llavors.

'ESQUIZO', de RICARD RUIZ GARZÓN

2011-05-06T12:22:00.003+02:00

L'any 2005 va publicar-se Las voces del laberinto (Historias reales sobre la esquizofrenia), un llibre que no haguès llegit de no ser perquè conec a Ricard Ruiz des de la infantesa i sentia curiositat pel que havia escrit.

Va ser una sort, perquè podria haber perdut la possibilitat de descobrir un llibre no només interessant sinó, també, una història colpidora i descarnada que posa veu a les emocions, sentiments i pensaments de tots aquells que han viscut les malalties mentals.

La història que ens explica serveix per a obrir-nos la porta cap al món tan complex i desconegut de les persones que pateixen aquests transtorns fent que, mitjançant aquestes veus laberíntiques, ens sembli molt més proper.

Esquizo és la versió catalana d'aquell llibre, però actualitzada i amb alguna història menys, a banda de amb un nou títol més explícit que evidencia el fet de poder anomenar aquesta malaltia pel seu nom.

Ricard Ruiz Garzón fa molts anys que es dedica al periodisme literari i la seva manera d'escriure beu d'aquesta font, la qual cosa fa del seu llibre no un text merament divulgatiu sinó un relat on les paraules exerceixen el seu efecte més literari.

'AUNQUE SEAMOS MALDITAS', d'EUGENIA RICO

2011-04-29T19:33:00.002+02:00

Un llibre difícil de definir. La sinopsi només dóna una idea aproximada del que es trobarà el lector, per tant, cal aventurar-se en la seva lectura i descobrir que ens trobem amb una història explicada amb una originalitat colpidora, amb una reflexió lúcida i sentida, amb una introspecció sobre el temps i l'espai que ens mostra a tots units, a despit de l'época que ens hagi tocat viure. Això és, al cap i a la fi, el que els passa a les protagonistes atès que la història que acaben vivint és la mateixa.

He gaudit molt llegint aquest llibre, tot i que l'argument no és gens destacable: dues històries que conflueixen, la d'una dona en l'actualitat a la recerca d'una altra dona en el passat. El que destaca és el caire gairebé filosófic i els matissos quasi poètics en que es mou l'argument. El toc màgic, intrigant, i el deliberat misteri que envolta cada moviment de la protagonista i que fa que el present en el que viu ens resulti gairebé més increïble que el passat on viu l'altre personatge.

Un fris colpidor sobre la marginalitat, la incomprensió, la pèrdua i les passions que són, en definitiva, tot allò que ens diferencia.

'LES BAULES LES POSA EL TEMPS'

2011-04-20T18:07:00.003+02:00

Un altre fragment relacionat amb una altra anècdota.

"Del seu festeig ell no en parlava i ella molt poc, només l’anècdota de la bufetada i la del dia en què van anar a nedar al Manzanares. La noia tenia 19 anys i, quan ell li va demanar que es comprés un vestit de bany, va comprar el més barat que va trobar. Encara recordava el preu. Quan li va ensenyar, presumit com era, li va dir que no aniria amb ell amb aquell banyador i li’n va comprar un altre més del triple de car. Cinquanta, seixanta anys més tard deia el preu dels dos vestits de bany i els nens reien de la gasiveria de la iaia, però en secret, s’admiraven de la seva memòria, que posava preu a les coses i nom als plats d’allò que havia menjat tant de temps enrera.

L’anècdota no acabava aquí, prenia un caire més dramàtic quan explicava com, desacostumada a l’aigua, va acabar al fons del riu gratant la sorra amb desesperació mentre ell reia pensant que jugava. “Caballero, esta señorita se está ahogando”, deia que el va avisar algú, i als néts els admirava la contenció d’aquella frase expressada en la correcció d’una parla que avui ningú ja coneix. La van treure de l’aigua i des de llavors mai més es va tornar a banyar en cap riu, llac, mar, bassa o banyera. La seva filla, molt després, feia broma d’això i deia als seus fills que havien de fer guardiola per comprar un banyador a la iaia. Ells s’ho creien, malgrat que la iaia digués que era de secà.

Hi ha una fotografia d’aquell dia. En blanc i negre, rectangular. Se la veu asseguda amb el vestit de bany de cinc duros posat. Està més grassa del que serà després, per això sobta que una dona tan prima hagi pogut tenir aquell cos. La cara
ovalada, els cabells pentinats a la moda en onades ben marcades. Els nas bonic, la boca petita. S’assembla a la seva segona néta. Totes les fotografies posteriors la mostraran ja molt prima, amb el semblant més estret i ells ulls destacant ben clars i intensos."

FA 41 ANYS...

2011-04-15T17:13:00.008+02:00

... del naixement del meu germà Jordi.

L'any passat, en homenatge als seus 40, li vaig escriure una història titulada Les baules les posa el temps.

El títol es refereix a una anècdota de fa molts anys, quan erem nens: Jo havia sentit a algú per la tele dient aquesta amenaçadora frase "un eslabón más para tu cadena" i em va agradar. Així, un dia que ell es va negar a fer alguna cosa (ja no recordo què) vaig aprofitar per utilitzar-la. Ell se'm va quedar mirant impressionat i confús i em va preguntar 'i què és un 'eslabón?'.

Moltes vegades hem recordat aquesta escena de la setciències i l'ingenu. Per això vaig posar-li aquest títol al relat.

Les baules les posa el temps comença, precísament, amb una anècdota: El que la nostra àvia explicava cada 15 d'abril sobre els moments previs al naixement del meu germà.

De fet, la primera part del relat és la vida de la meva àvia des que va sortit del seu poble l'any 1930, 40 anys abans que ell naixés. Vaig voler escriure el que ella ens havía explicat perquè el meu germà n'està molt d'ella. I no és cap secret que jo em deleixo per les velles històries...

Un dia d’abril de fa quaranta anys

Les passes ressonen, accelerades, pel llarguíssim passadís. Colpegen les rajoles roig marronoses amb forma de cel·les de rusc, i arriben fins la cuina on ella feineja, endreçant la cuina després de dinar.

Mentre ella s’afanya entre els plats, la filla ha sentit que l’hora s’acosta. Per això, s’ha plantat davant de la porta i li diu a la mare que han de marxar. Els dolors del part han començat fa estona i la imminència del fet ja l’empeny amb força.

Tanmateix, la mare intenta que s’ho prengui amb calma. “Espera dona, que faig cafè”. S’allunya de l’aigüera sota l’ampla finestra que s’obre a un pati interior, per on la llum penetra tova i tèbia. Pren la cafetera. El temps s’ha alentit, com passa sempre amb els fets transcendentals que ompliran després racons de la memòria. Ella no ho sap encara, però aquest record sortirà, any rera any, cada 15 d’abril. La mare, amb la cafetera a la mà, veu com la filla dóna mitja volta i tornen a ressonar les passes, allunyant-se, cap a la porta. “Tu fes el que vulguis, però jo me’n vaig”, li diu. Ella, per suposat, l’acompanya.

Aquell dia el cafè no va arribar a fer-se. El record, però, té el seu aroma.

‘HABITACIONS TANCADES’, de CARE SANTOS

2011-04-13T17:20:00.003+02:00

M’atreviria a dir que aquesta és la millor de les novel•les que he llegit de Care Santos. Si generalment l’autora domina a la perfecció el ritme narratiu i l’ambientació, en aquesta demostra que és capaç de fer un desplegament d’estils i enllaçar-los amb elegància i coherència.

A més, confegeix un fris esplèndid de personatges i d’èpoques que amb les seves vivències aconseguirien seduir el lector sense la necessitat de cap misteri. Tanmateix, el misteri hi és, segellat rera un mur o contingut dins una capsa, espera el temps propici que el desvetlli. I el moment sorgeix quan el passat ve a trobar a la néta d’un afamat pintor noucentista.

Ho fa amb inquietants indicis i troballes que acaben per capgirar la visió i els coneixements que fins llavors havia tingut de la història familiar. Mitjançant correus electrònics, cartes i troballes, la protagonista recupera la veritat sobre la figura del seu avi. Però, sobretot, a través dels pics dels obrers que retornen a la llum allò que amaguen els murs.

Especialment original trobo el recurs literari de les descripcions de les obres que recuperen els temps i les persones que van participar en la vida del pintor. L’argument, com els records, no segueix un ordre cronològic sinó que va apareixent a mida que les peces de la història van sorgint. Així, el lector s’identifica una mica amb la protagonista i, també, sent l’eufòria de l’arqueòleg que reconeix el fragment que li cal per completar una peça.

Tot això s’emmarca dins l’escenari de la renovada i inquieta Barcelona de finals de segle XIX i principis del XX. Els fets sagnants de la Setmana Tràgica, l’incendi dels Grans Magatzems El Siglo, l’Exposició Universal i la Segona República són el rerafons en el que es desenvolupa la vida d’una família burgesa i de la gent que l’envolta. Les societats espiritistes de l’època, els cuplets i els versos satírics que s’estilaven aquells anys, també tenen el seu lloc dins la novel•la contribuïnt a la seva ambientació.

Com deia, Care Santos ha escrit el que, per a mi, és la seva millor novel•la fins ara. En ella barreja amb mestratge la modernitat de la tècnica i el classicisme del argument, donant lloc a una intel•ligent obra que reinventa el fulletó.

El blog de l'autora és aquest: Silencio lo demás.

ELS DARRERS TASTETS ABANS DE LA 2a TROBADA DE POETES DEL MARESME

2011-04-02T10:50:00.004+02:00

ANNA MALUQUER

Del blog Patètica Munda o l'era dels electrodomesticats

La mar tota calma

les veles plegades
en pau tot l’amor
pels qui ara s’esbraven
en aigües més altes.

.....

Dia de difunts:
la pluja repica els finestrons,
s’arrosseguen les escòries pels torrents.
A mar! De tomballons
rodolen i s’encasten als racons
les canyes, les pedres, turments
d’arrels desunides dels troncs.

Dia de difunts
plujós, enrabiat, fart
que escarneixin els seus morts
fent-los servir d’excusa pel terror
tot privant el dolç consol
de l’escalfor a les mans
d’un grapat de castanyots.

Castanyes fumades, ardentes!
que en mar encenen la llàntia
dels que ja no hi són:
per ells és el poema d’aquest jorn.

JORDI BILBENY

L’ÚLTIM BOSC

L'últim bosc, l'últim cel, l'últim indret
del món, on l'ome lliure es desvetllava
del vell parany de l'or, del vell poder
inútil del poder en servitud.

L'últim bosc, l'últim cel, l'últim batec
del cor. Com un gran arc que afina i tensa
els músculs invisibles de l'esperit
i fa més dens el pas en el camí.

L'últim bosc, l'últim cel, l'últim gran gest
alçat contra la por, contra l'orgull
dels cíclops eixorbats en caus de llum,
que amaguen els rellotges del futur.

L'últim bosc, l'últim cel, l'últim alè
que ara viu a dins meu com el primer
alè del primer bosc, del primer cel,
del primer home lliure que, en la mort,

dóna vida a la vida, cos al cos,
veu a totes les veus, sang a la sang.
I ens clava la certesa fulminant
que només som si som en llibertat!

PARLANT SOBRE LA 2A TROBADA DE POETES DEL MARESME A m1tv

2011-04-01T18:41:00.003+02:00

El passat dijous 30 de març al programa La Fàbrica de m1tv, vaig parlar sobre la 2a Trobada de poetes del Maresme que tindrà lloc demà dissabte a les 18 h a Can Lleonart (Alella).

Podeu veure el programa aquí (surto la primera):

La Fàbrica.

MÉS TASTETS DE VERSOS DELS POETES QUE PARTICIPARAN A LA 2a TROBADA DE POETES DEL MARESME

2011-03-31T16:28:00.004+02:00

GUILLEM VALLEJO

COS ESTIMAT

Un cos estimat
ens du irremeiablement amb ell,
(perquè la pell té també memòria)
i així tot ell ens va parlant
amb un llenguatge que sols l’altre cos sent.
Amb signes d’irrepetibles carícies
s’alcen les paraules que no calia dir-se…
A tu, cos estimat,
aquestes dolces engrunes que encara t’esperonen,
et diuen que no ets mort,
que pels carrers dels dies,
per la febre o el glaç
de les porugues hores que empenyen i reculen,
tu, sense que els altres sentin el teu clam,
vas deixant en l’aire les intenses lletres
d’aquells ulls, d’aquells llavis, d’aquell pit que oprimies.

ALBERT CALLS

NIGROMÀNTIC

Nigromàntic: cavalcada
anònima mar enllà;
sota nostre, acròpolis
de ciment.
Petonejo les teves nafres
i m'aboco estèril
als pinacles de monstres;
t'ausculto,
escolto en el teu cor
palaus de gebre.
Auriga-sàtir
et meno a la finestra
i t'empenyo: caus.

GEOGRAFIES I POEMES. Passeig literari per Alella, a càrrec d’Anna Maluquer

2011-03-30T18:54:00.007+02:00

Aquest matí he pogut gaudir d’un gratificant passeig per indrets d’Alella que no coneixia, gràcies al itinerari que ens ha preparat l’Anna Maluquer, una de les poetes que participaran al recital del proper dissabte a Can Lleonart (podeu trobar més informació aquí: 2a Trobada de Po etes del Maresme).

L’activitat consistia en una ruta literària per Alella de la mà de la poeta i rapsoda, Anna Maluquer, que s’ha iniciat al centre cultural de Can Lleonart amb la lectura del poema Què és la poesia?, de Jacint Verdaguer.

Després, ens hem dirigit a la casa de la poeta alellenca Mercè Giralt, una llar encisadora al centre del municipi on l’escriptora ens ha llegit uns versos del seu llibre de poemes Onades, i Anna Maluquer també ens ha llegit uns poemes propis.

La següent parada ha estat un racó de l’església on, sota la mirada d’una escultura de Sant Feliu, hem recordat l’escriptora Guida Alzina amb el seu poema Empenyem dies. No gaire lluny de l’església hem pogut visitar una casa particular, propietat d’uns dels participants en el passeig literari. El magnífic jardí ha estat l’escenari de la lectura del poema Flor Cavaller, de Mercè Rodoreda.

Hem continuat pujant carrer amunt fins arribar a un bosquet amb unes vistes espectaculars al mar i als municipis propers. Aquest cop, l’Anna Maluquer ha triat per recitar-nos els versos Cap al cingle, de Ma. Antònia Salvà, alguns poemes de Maria Oleart i, mirant al mar, ens ha llegit el poema Iaiin, que vol dir vi en Arameu, d’ Eduard Miró, que també participa al recital de dissabte.

Mes enllà del bosquet, ens hem arribat fins un camp de vinyes i, envoltats de cel, mar i verd, hem escoltat el poema Lo cep, de Jacint Vedaguer; A un amic, de Joan Maragall i Madrigal, de Joan Salvat-Papasseit.

Seguint pels viaranys del verd i del blau, hem arribat fins el jardí romàntic d’una casa senyorial, Can Serra, on l’Anna Maluquer ens ha recitat els poemes La casa que vull, de Joan Salvat-Papasseit i Una casa tancada, de Josep Carner.

De tornada al nucli urbà, la terrassa del Rost, que ens oferia unes vistes de teulades i patis alellencs, ha estat el lloc des d’on hem sentit la Cançò a Mahalta de Màrius Torres; Diumenge de Joan Maragall i Dóna’m la mà, de Guida Alzina.

Al carrer Verdaguer ens han deixat entrar al pati de la casa on va viure la poeta d’Alella, Núria Xicola i la seva germana Anna, que ens ha acompanyat en l’itinerari i que també escriu poesia. Allà, hem escoltat versos del poemari Fins Ara, un llibre fet a partir de la selecció d'uns quaranta-cinc poemes d'entre el més d'un centenar que la Núria Xicola va arribar a escriure en la seva curta vida. Finalment, l’Anna Xicola ha volgut compartir uns poemes seus a través de la veu de l’Anna Maluquer.

Per acabar el passeig ens hem apropat fins on hi havia l’antic taller de Guida Alzina i l’hem pogut recordar en els mots de Cal esperar coses del demà. L’acte ha finalitzat amb una breu visita a l’exposició La pintura com a metàfora, de Carme Sangles a Can Manyé. Però d’això en parlarè en un altre post.

Les fotografies han estat preses per Núria López amb qui he vingut des de Cabrera de Mar. La primera és amb la Mercè Giralt, la segona als Jardins de Can Serra i la tercera a la Terrassa del Rost.

Aquí podreu veure la notícia que van emetre a m1tv: 24 Hores.

TASTETS DE POEMES DELS POETES QUE PARTICIPARAN A LA 2a TROBADA DE POETES DEL MARESME

2011-03-29T21:28:00.004+02:00

Per anar obrint boca abans del recital d'aquest dissabte a Can Lleonart, aquí deixo un assortiment de saborosos poemes.

Laura Dalmau

La pell del meu cos

Jugo a fer equilibris pels racons del cos
més enllà de la imperceptible malaltia,
per damunt dels límits ja madurats de cartó.
La pell s’adorm a ritme de lentitud al percebre
inexacte el tacte xafogós de les tardes d’estiu.
Em dic per a mi sola, inquieta,
vull viure amb el cos ressonant-me
i el sentit tens a l’estómac,
aspirant un sol cop la follia de ser viva.
Balba per les teves mans calentes
he esbrinat la por a dir dues paraules,
a estrafer el desig de la dolcesa.
I si se m’esborra el rastre?
Escric a crits la pell del meu cos
perquè el tacte no se’m mengi mitja vida.

Eduard Miró i Saladrigas

Als absents

Te´n vas amb les mans plenes
mirant vers l´horitzó,
reconciliada i amb bondadesa.
tots els blaus t´inviten
a seguir el camí sense retorn.
Xiula´ns des del xiprer més altiu
i aixecarem el cap mirant enlaire.
O sabrem que estàs surant
damunt de la mar calma.
I quan l´estel més brillant
ens il.lumini les nostres petjades,
les emmarcarem en un cel
ple de gotes d´aigua.
Quin calfred més gran
sento avui a l´espatlla !
Quan recordo el darrer bes
i un lleu somriure en la mirada.
Els teus llavis segellats
sé que no tornaran a besar-me,
però,dorm tranquil.la en el bressol
que avui és més dolç encara
perquè sé que ha estat trenat
amb un miler de plomes d´àngel.

LA 2ª TROBADA DE POETES DEL MARESME ACOSTA SIS VEUS DE LA POESIA COMARCAL DINS ‘ESPAIS DE POESIA’

2011-03-24T17:06:00.002+01:00

El festival Espais de Poesia d’Alella torna un any més amb força, carregat d’activitats entre el 24 de març i el 3 d’abril. Hi destaca la 2ª Trobada de Poetes del Maresme, en la qual podrà escoltar-se un tast de l’obra de diversos poetes de la comarca.

El Centre Cultural de Can Lleonart acollirà el proper dissabte 2 d’abril a les sis de la tarda la segona edició de la Trobada de Poetes del Maresme. En aquesta convocatòria es comptarà amb la lectura de Laura Dalmau (el Masnou), Eduard Miró (Alella), Guillem Vallejo (el Masnou), Albert Calls (Cabrera de Mar), Anna Maluquer (Cabrera de Mar) i Jordi Bilbeny (Arenys de Mar).

Sis poetes maresmencs amb trajectòria consolidada i una manera diferent d’entendre la creació poètica, recitaran una mostra del seu treball.

Enguany seré l'encarregada de presentar l'acte.

'NOSALTRES, ELS MARESMENCS'

2011-03-15T09:52:00.003+01:00

El títol de l'assaig de Joan Fuster ha servit d'inspiració als creadors de Nosaltres, els maresmencs. Una road-movie de Montgat a Calella, a l'hora de batejar el seu original projecte.

Es tracta d'una minisèrie televisiva de tres episodis d’una hora de durada en els que es planteja el debat sobre l’existència de la comarca del Maresme, o si en un determinat moment va existir en el mapa mental de la gent de la cultura i de la comunicació. A la recerca de la resposta a aquests interrogants, Albert Calls i Eloi Aymerich s'embarquen en un interessant periple per diverses poblacions maresmenques on entrevisten fins a 27 personalitats de l’àmbit de la cultura, la història, la comunicació i la política.

La presentació tindrà lloc dimecres 23 a les 20.30 h a Can Lleonart, a Alella i s’emetrà per M1TV el dilluns dia 28, el dimarts 29 i el dimecres dia 30.

En aquest article de Joan Salicrú hi trobareu més informació: Article de Joan Salicrú.

ESTEM TREBALLANT EN UN NOU PROJECTE

2011-03-08T16:45:00.004+01:00

És diu CafeTinta i el podeu veure a través dels següents enllaços:

Web

Bloc

ADULANT L'EMPERADOR

2011-03-01T09:16:00.012+01:00

Llegint de nou el llibre Siddhartha, de Hermann Hesse, vaig trobar una escena que em va colpir. És el diàleg que l'asceta manté amb un ric comerciant.

" - Molt bé. I doncs, què és el que tens per donar? Què has après, què saps fer?

- Sé pensar. Sé esperar. Sé dejunar.

- ¿Això és tot?

- Sí, crec que és tot.

- I de què serveix? Per exemple, dejunar: per què és bo?

- És molt bo, senyor. Si una persona no té res a menjar, dejunar és el millor que pot fer. Si, per exemple, Siddhartha no hagués après a dejunar, avui hauria d'acceptar quelsevol feina, aquí a casa teva o onsevulga, perquè la fam l'obligaria a fer-ho. Però, així, Siddhartha pot esperar tranquil, ell no coneix la impaciència, no coneix cap estat de necessitat, pot deixar-se assetjar per la fam molt de temps i, a més a més, riure-se'n. Per això, senyor, dejunar és bo."

Aquest diàleg em va recordar la història que expliquen de Diògenes de Sínope, l'antisocial i extravagant filòsof cínic:

" Diuen que un dia Diògenes menjava un plat de llenties assegut al llindar d'una casa qualsevol, a prop del mercat. No hi havia cap menjar en tot Atenes que fós més barat que el guisat de llenties. Dit d'una altra manera, menjar llenties era definir-se en estat de la més gran precarietat.

Al costat del captaire va passar Enaendes, edil de la República i amic de Diògenes des de la infància. Gairebé sense voler, va mirar el que menjava el filòsof i li va dir:

- Ai! Diògenes, si aprenguessis a ser un xic més submís i adulessis una mica l'emperador, no et veuries obligat a menjar tantes llenties.

Diògenes va deixar de menjar, va aixecar la vista i mirant l'adinerat interlocutor profundament li va dir:

-Ai de tu, germà. Si acceptessis menjar un xic més de llenties, no estaries obligat a ser submís ni hauries d'adular tant l'emperador."

'ELS SOMRIURES DE LA PENA', de MANEL ALONSO I CATALÀ

2011-02-22T21:02:00.004+01:00

Sempre m’ha agradat recordar. Sóc una addicta a la nostalgia. Els fets quan es passen pel sedàs de la memòria acostumen a idealitzar-se i a retenir allò més agradable. Així, es converteixen en un lloc segur i desitjable on podem ser eternament joves i eternament feliços. Però, per sota del polsim daurat on suren les rialles i espurnegen les mirades, hi sol haver un fons de tristesa. Les llàgrimes s’han anat enfontsant, deixant aquell regust tan característic de la malenconia.

Aquesta sensació agredolça, és la que es percep en el llibre de Manel Alonso, Els somriures de la pena, un conjunt de relats que ens parlen del records propis i dels dels altres, aquells que no hem viscut però que ens han acompanyat des de la infantesa.

L’autor recrea en un mateix espai, l’imaginat Pouet, l’alter-ego del seu poble, les vides de diferents personatges amb vides i experiències molt diverses que es miren l’entorn, els fets i els seus congèneres des del seu particular prisma. Això permet fer un recorregut per històries de temps passats i també d’èpoques molt properes, algunes de les quals es complementen i fins insinuen les formes d’una novel·la.

Els somriures de la pena, m’ha semblat un escrit amb vocació oral. Una reivindicació de la memòria i de la seva transmissió, un homenatge al gran llegat que són els contes i les llegendes, descendents dels grans mites que van il·luminar la nit dels temps. Les veus dels diferents personatges ens acosten el llenguatge propi del seu món, del seu temps, contribuint a que el record sigui encara més vívid.

PRESENTACIÓ DE 'CURVAS PELIGROSAS'

2011-02-12T19:50:00.007+01:00

El proper divendres 18 de febrer a les 19 h a la Biblioteca Ilturo, de Cabrera de Mar, presentaré el llibre Curvas Peligrosas, de Susana Hernández. Una novel·la que em va agradar, tot i que no sóc gaire aficionada al gènere policíac.

L'escriptor Lorenzo Silva en va fer una interessant crítica: Chicas nuevas en la oficina.

La revista La Clau va publicar una entrevista que li vaig fer a l'autora i que copio:

Susana Hernández (Barcelona, 1969) és una escriptora i periodista vinculada a Premià de Mar, on ha viscut la major part de la seva vida. La recent publicació de Curvas peligrosas, la seva tercera novel·la però la primera de gènere negre, l’ha dut a participar en la III edición de Getafe Negro 2010. També, l’escriptor Lorenzo Silva, en un article al diari El Mundo, ha destacat la vàlua del seu darrer treball i l’ha definit com “una mirada actual i renovada a un espai mític del gènere como és Barcelona”. Hernández, durant 12 anys, ha treballat com a locutora a Ràdio Canet, dedicant-se també en paral·lel a l’escriptura de novel·les, relats i poesia. Precisament, és autora de les novel·les La casa roja i La puta que leía a Jack Kerouac, i actualment, compagina la seva activitat literària amb estudis d’investigació privada i de psicologia a la Universitat de Barcelona.
Per què ha triat la temàtica policíaca per a la seva darrera novel·la?

Principalment perquè em venia molt de gust escriure una novel·la negra, i concretament policíaca. Sempre he tingut devoció per la novel·la negra. Era un repte per a mi comprovar si ho podia fer.

Pensa seguir escrivint novel·la negra? Li agradaria convertir-se en autora policíaca?
Sí, m’agradaria escriure més novel·les negres. De fet Curvas peligrosas és el primer llibre d’una sèrie protagonitzada per les subinspectores Santana i Vázquez, però també vull escriure altres coses, marcar-me nous reptes i tractar d’assolir-los, tirar per altres camins. No vull ser una funcionària de la literatura.

La seva anterior novel·la afrontava la temàtica lèsbica, mentre que Curvas peligrosas s’adiu més amb la intriga, però també tracta el lesbianisme. Pensa que calen més obres que, com aquestes, afegeixin aspectes homosexuals a l’argument?
La puta que leía a Jack Kerouac és la història d’un desig impossible, d’uns personatges insatisfets amb la seva vida, no crec que la temàtica lèsbica fos el més rellevant, tot i que l’etiqueta no em molesta. Pel que fa a Curvas peligrosas, és per damunt de tot una novel·la policíaca que combina la vida personal dels personatges protagonistes amb la trama purament policíaca. Tanmateix crec que és important que s’incorporin personatges de gais o lesbianes que fugen dels arquetips a novel·les policíaques, històriques, o de ciència-ficció, per què no? Tot arribarà, segur.

El fet que la protagonista de Curvas peligrosas sigui lesbiana té, però, un sentit reivindicatiu?
És molt més significatiu per a mi que siguin dues dones subinspectores que no pas que una d’elles sigui lesbiana. Sembla que aquest fet desperta força morbo, i això vol dir que encara estem lluny de la normalitat desitjable.

En els darrers anys s’ha anat desenvolupant com a escriptora, però quan va començar la seva vocació?
Des de petita, sempre he volgut dedicar-me a l’escriptura. De fet mai no he volgut ser cap altra cosa. Bé, sí, volia ser una de Los ángeles de Charlie, però la cosa estava complicada.

En quin gènere literari es troba millor a l’hora d’escriure: poesia, relat o novel·la?
M’agrada anar intercalant. Hi va haver un temps que la poesia em costava molt, després de llegir Los planos de la demolición, d’El Ángel, va anar fluint millor, com si de cop hagués trobat la tecla adient. També vaig tenir una etapa en la qual els relats em sortien amb molta facilitat, i ara em costen molt més. La novel·la sempre és com tornar a casa, és on em sento més còmoda, amb més possibilitats de desenvolupar el que m’interessa explicar. M’agradaria en el futur intentar escriure teatre, i evidentment tinc un compte pendent amb el cinema. Sé que tard o d’hora escriuré un guió de cinema llarg (de curts ja n’he escrit).

De quina de les seves tres novel·les se sent més satisfeta?
La puta que leía a Jack Kerouac era la novel·la que volia escriure, i quan ho vaig aconseguir i la van publicar, vaig sentir un alleujament immens. Tenia la sensació que si no donava aquell pas, m’encallaria. És una novel·la especial per a mi i n’estic força satisfeta. La casa roja és molt diferent i per això també li tinc apreci, a més va guanyar dos premis i això em va donar molta moral i va ser la primera que es va publicar. Curvas peligrosas significa un pas endavant, és una novel·la més complexa pel que fa a l’estructura i les trames, amb més personatges i una tasca d’encaix de peces més acurada. Com he dit abans, era un repte i n’he quedat contenta.

Els estudis que cursa actualment tenen com a objectiu escriure novel·les amb un major aprofundiment psicològic?
No, no. Els faig perquè tenia molta curiositat per la psicologia i tot el que em pot aportar a molts nivells, si de pas m’ajuda a aprofundir psicològicament en els personatges, molt millor. Sempre m’he sentit atreta pels autors que fan retrats psicològics incisius com ara Patricia Highsmith, per exemple.

Els seus personatges responen a certs arquetips? S’inspira en persones reals a l’hora de crear-los?
No, crec que no responen a arquetips. De fet crec que un dels punts forts de Curvas peligrosas és la humanitat dels personatges. Normalment no m’inspiro en personatges reals, com a mínim no de manera conscient. Tot el que passa al meu voltant em condiciona a l’hora d’escriure, naturalment, però no prenc com a models persones que conec. Em diverteix molt més inventar.

Què està escrivint actualment? Té projectes a llarg termini?
Estic treballant en la segona novel·la de la sèrie que s’inicia amb Curvas peligrosas i paral·lelament en una altra novel·la que no té res a veure. I tinc uns quants projectes més al cap. Suposo que hauré de fer una tria.

'AGUA', de BAPSI SIDHWA

2011-02-07T20:06:00.002+01:00

Aquesta novel.la es basa en el guió de la pel.lícula Agua de Deepa Metha, i és el primer llibre traduït al castellà de la seva autora, nascuda a Pakistan i resident als Estats Units, amb una obra molt ben considerada.

La novel.la descriu amb una plasticitat gairebé poètica la vida d'una nena a un poble de l'Índia colonial, moments abans que la seva vida doni un gir decisiu en comprometre-la amb un home 40 anys més gran que ella. Però el gir esdevé un cercle tancat quan l'home mor, condemnant-la al pitjor destí que pot tenir una dona en un país on es considera que la seva única funció és casar-se i tenir fills.

Malgrat tot, una petita esperança es perfila a l'horitzó: Gandhi, amb el seu misatge d'amor universal i reconeixement de totes les religions és l'únic que pot fer possible la salvació.

La novel.la aprofundeix en el context, desenvolupa els detalls i recrea amb precisió el que la pel.lícula ha de sintetitzar, amb un mestratge i una qualitat que la van fer optar a l'Oscar a la millor pel.lícula estrangera del 2007.

Recomano amb entusiasme tant la pel.lícula com el llibre.

MARTÍ ROSSELLÓ, UN ANY JA

2011-01-31T12:03:00.005+01:00

Ja fa un any, i mira que estàs amunt!

Un globus d'aire tebi i l'ull d'un telescopi
ens poden ajudar a entendre una mica més
la vida que ens sustenta

Mireu que estic amunt! Veieu aquell punt verd
que es perd de petitó? (progresso lentament
per tot el firmament). I el globus que s'encén
de tan cremat com viu? Sóc jo en un vol incert.

Vosaltres, allà a baix, amb tot el temps que us perd,
dissimuleu la por a què obliga un parent
cregut i que no és res o, tirant llarg, és gent
d'aquella que es dissol perduda al seu desert?

Viu la ciutat que es mor - des d'aquí la veig tota-
de tant de seny pactat en corcar-se per sota
qualsevol voluntat que arrisqui el món en vida.

No seré jo qui jutgi un joc tan idiota.
I sé que, un cop a baix, hi ficaré una pota
per no ser-ne'n rebel. Ben engantxat, qui crida?
Figures amb nom. Martí Rosselló i Lloveras

Sobre en Martí:

Homenatge de la Biblioteca Martí Rosselló: Dossier Martí Rosselló

Bloc de la publicació que va impulsar als anys 90: Cartes sense sobre

A la Wikipedia: Martí Rosselló i Lloveras

El seu bloc: La coctelera

El que vam escriure d'ell: La Veu del Roure

'PEDRO PÁRAMO', de JUAN RULFO

2011-01-26T20:20:00.003+01:00

"Yo imaginaba ver aquello a través de los recuerdos de mi madre; de su nostalgia, entre retazos de suspiros. Siempre vivió ella suspirando por Comala, por el retorno; pero jamás volvió. Ahora yo vengo en su lugar. Traigo los ojos con que ella miró estas cosas, porque me dio sus ojos para ver: "Hay allí, pasando el puerto de Los Colimotes, la vista muy hermosa de una llanura verde, algo amarilla por el maíz maduro. Desde ese lugar se ve Comala, blanqueando la tierra, iluminándola durante la noche." Y su voz era secreta, casi apagada, como si hablara consigo misma... Mi madre."

Aquest hauría de ser el relat d'un home que busca el seu pare. De fet, la història comença amb el record de la mare moribunda demanant al fill que el vagi a buscar. No obstant això, el poble on el cerca esdevé una història en si mateix. El lloc on conflueixen els records, les vides i les morts dels seus habitants.

Allà tots tenen la seva veu, especialment els fantasmes, però, sobretot, el temps. Perquè els fets van sorgint aleatòriament a mida que avança la novel·la. Ho fan d'una manera impredecible, fent difícil establir on és el present i on el passat i, fins i tot, on és la realitat i ón la fantasia.

Tot plegat crea una certa confusió, perquè el narrador no és sempre el mateix, ni la narració és lineal. Mentre es llegeix és té la sensació de ser l'oient accidental de certes converses i l'espectador ocassional d'algunes escenes que acaben per formar un complex mosaic d'històries, successos i llegendes.

Tanmateix, aquestes veus són tan suggerents i les paraules tan esplèndides que arrosseguen cap a la lectura d'una manera voraç.

Em sento incapaç de dir què és el que em provoca estremiments quan llegeixo frases tan colpidores, tan tendrament escollides que semblen cridar les meves llàgrimes. Em sento tan incapaç com quan algú em diu que no entén la poesia, que no hi entra. Perquè jo m'emociono llegint coses com aquestes:

"Pensaba en ti, Susana. En las lomas verdes. Cuando volábamos papalotes en la época del aire. Oíamos allá abajo el rumor viviente del pueblo mientras estábamos encima de él, arriba de la loma, en tanto se nos iba el hilo de cáñamo arrastrado por el viento. 'Ayúdame, Susana'. Y unas manos suaves se apretaban a nuestras manos. 'Suelta más hilo'.

"El aire nos hacía reír, juntaba la mirada de nuestros ojos, mientras el hilo corría entre los dedos detrás del viento, hasta que se rompía con un leve crujido como si hubiera sido trozado por las alas de algún pájaro. Y allá arriba, él pájaro de papel caía en maromas arrastrando su cola de hilacho, perdiéndose en el verdor de la tierra.

"Tus labios estaban mojados como si los hubiera besado el rocío."

Una lectura imprescindible. Lamento no haver-la descobert abans.

'MAUS' d'ART SPIEGELMAN

2011-01-21T19:02:00.003+01:00

No puc imaginar una manera més senzilla, creativa i directa d'explicar l'holocaust que l'aconseguida per Art Spiegelman amb aquesta història.

Sense caure en el sentimentalisme, ni en una anàlisi profunda, tracta, simplement, del relat que en fa un supervivent. Aquest no és un altre que el pare de l'autor, un jueu polac que no pot deixar de recordar la seva experiència brutal i colpidora. Els seus records acaben sent recuperats pel fill en forma de novel·la gràfica. I els recupera tal i com els ha anat escoltant al llarg de la seva vida, creant un dels personatges més entranyables del món de la novel·la gràfica: Vladek Spiegelman.

La seva història ens arriba despullada de qualsevol judici o excés dramàtic. Sense buscar res més que transmetre una experiència, devastadora, sí, però des del punt de vista més humà que és, al cap i a la fi, el que veritablement importa.

Original el fet de retratar els homes com a diferents animals, els jueus com a ratolins fent una clara referència a la cita que recull el llibre:

"Mickey Mouse es el ideal más lamentable que jamás haya visto la luz... Un sentimiento sano indica a cualquier joven independiente y a toda juventud honorable que esa alimaña sucia e inmunda, el mayor portador de bacterias del mundo animal, no puede ser el tipo ideal de animal... ¡Fuera la animalización judía del pueblo! ¡Abajo con Mickey Mouse! ¡Lucid la cruz gamada!" Artículo de periódico, Pomerania, Alemania, mediados de la década de 1930.

Aquest és el motiu pel qual els protagonistes prenen forma animal. Un encert que dóna encara més força al relat.

'EL MESTRE I MARGARIDA', de MIKHAÏL BULGAKOV

2011-01-14T15:43:00.008+01:00

Aquest és un d'aquests llibres sobre els que em resulta molt difícil fer un comentari. I això deixant de banda el sentiment de vergonya i els dubtes que se'm crean sobre el meu criteri literari.

Em resulta difícil fer un comentari perquè no sé si hauria de qüestionar una obra que, segons he llegit, és considerada una de les novel·les més importants del segle XX en llengua russa. D'aquí el meu sentiment de vergonya, ja que no hi puc veure aquesta importància i, per tant, això em fa qüestionar-me el meu criteri literari.

No és que pensi que no està ben escrita, que ho està, ni que no hagi estat capaç de llegir-la, que sí que ho he estat. És, simplement, que hi trobo defectes, i bastant seriosos. Això és el que em fa sobtar-me quan llegeixo coses com "Gairebé tots els especialistes en literatura russa estan d’acord en considerar aquest llibre com la millor novel·la escrita en la llengua russa del segle XX".

Intentant treure'm de sobte el dubte de si sóc jo l'única que no comparteix aquestes opinions (dir crítiques seria un eufemisme), he buscat comentaris a la xarxa i només he trobat un amb el qual hi estic d'accord, aquest: El Maestro y Margarita.

Coincideixo amb l'autora del post en què em costava engantxar-me, malgrat reconèixer l'ingeni i l'habilitat de l'escriptor. Té un bon començament, però l'excés de detalls i personatges fan perdre l'interès. Com molt bé diu, hi ha moments que capten l'interés, però al final acaben cansant.

M'ha semblat una bona història però molt recarregada. Crec que hauria hagut d'aprofundir en els personatges perquè, amb això també coincideixo amb l'autora de la resenya, al final no acabes de treure'n l'aigua clara.

Cal dir en favor de la novel·la que la gran majoria de comentaris la deixen en un lloc immillorable. Em queda el consol de veure que no sóc l'única que no sap veure totes les seves virtuts.

SOBRE ETIQUETATGES I CLASSIFICACIONS

2011-01-10T12:12:00.005+01:00

En una carta (en realitat és un correu electrònic, però "carta" sona més epistolar) que l'escriptor, periodista i company d'inicis literaris, Emili Gil, va tenir l'amabilitat d'enviar-me després de llegir la meva novel·la, em va fer una observació que considero molt encertada:

"Potser et resultarà repetitiu, però no puc evitar que, de nou, em faci molta gràcia que un volum com ara La veu del roure estigui inclòs dins d’una col·lecció juvenil, cosa que demostra que les classificacions i etiquetes continuen essent tan ineptes com sempre (menys per al món capitalista, sembla). Com bé saps, comparteixes classificació, amb el present llibre, amb Poe, Stevenson, London, Lovecraft i un llarg etcètera. Tot un honor, al capdavall, malgrat els propis “classificadors”. No calen més comentaris."

Per a mi és un luxe compartir etiquetatge amb aquest autors, no cal dir-ho, ells, com jo, tampoc pensaven en un públic juvenil quan escrivien. Però ens han acostumat a les indicacions i a les comoditats. És més fàcil orientar-se partint d'una premissa, encara que sigui impossible garantir què trobaràs en un llibre abans d'haber-lo llegit.

De vegades, el sol fet que el protagonista sigui un jove o un nen es motiu per a etiquetar la història com a juvenil o infantil. El que no es té en compte és que una història té tants matisos...i que els gustos van més enllà de les edats.

En el meu cas, vaig presentar la novel·la a un premi juvenil malgrat que quan l'escrivia no ho vaig fer pensant en joves. Vaig escriure sobre el què m'agrada, pensant en què hi ha moltes persones a qui el passat, les tradicions i les llegendes els poden interessar tant com a mi. Guanyar un premi era una manera de poder-la publicar i vaig considerar que la podrien llegir persones a partir de 12 anys a qui els agradés la temàtica.

El comentari de l'Emili Gil m'afalaga perquè indica que ha vist més enllà dels aspectes juvenils que pot tenir la història.

EL 2010 DEL BLOC

2010-12-31T13:04:00.017+01:00

L’any 2010 va començar per aquest bloc amb la ressenya del poemari Correspondència de guerra, de Manel Alonso Català, que vaig escriure quan els reis encara eren de cami i els seus patges i missatgers corrien per diverses ciutats i pobles.

Uns dies després vaig deixar constància de la presentació de la meva novel·la La veu del roure, a la Biblioteca Ilturo i vaig arribar als 100 posts, concretament el 26 de gener. Poc després, la mort sobtada de l’amic Martí Rosselló ens deixava commocionats el mateix dia en que acabava el mes.

El mes de febrer vaig fer un post sobre la segona presentació de La veu del roure, aquest cop a la Biblioteca Jaume Perich, de Premià de Dalt, a càrrec dels incombustibles Ferran Planell i Montse Assens. La lectura de L’agonia de Severià Vargas, d’Olga Xirinacs, va ser tota una descoberta, un autèntic plaer del que vaig voler escriure al bloc.

Mentre març ens sorprenia amb una inusual nevada, jo em sorprenia llegint Inquietud en el paraiso, d’Óscar Esquivias. Una filigrana literària que em va seduir amb els seus personatges, la seva manera d’expressar-se i les seves peculiars històries.

Vaig començar l’abril explicant la meva experiència a l’exposició Fortuny. El mag de Venècia, un retorn al passat i una fantasia de creativitat. Però també vaig portar virtualment les veus dels Poetes del Maresme, comentant l’acte celebrat el 17 d’abril a Alella en què set escriptors, entre els quals jo mateixa, vam oferir un recital com a mostra de la poesia maresmenca. També vaig aprofitar per compartir la presentació que va fer Albert Calls, un interessant recorregut que podeu llegir aquí.

El mes es va acabar amb una porta tancant-se, la de Can Manent, l’antiga biblioteca de Premià de Mar, que va celebrar el seu darrer acte dijous 22 h i que va ser, precisament, la presentació del llibre El quadern d’Albert Calls.

La primera ressenya de maig és Cien Años de Soledad, de García Márquez, un llibre que vaig descobrir a COU i que vaig tornar llegir per segon cop l’abril, vint anys després, per iniciativa del meu germà Jordi que se la va llegir també per enésima vegada. A més, vaig deixar constància de la creació del bloc El riu, una publicació digital de microtextos que va nèixer, com jo un 16 de maig. De fet, erem celebrant el meu aniversari i l’Albert Calls (creador del blog i company meu) va desaparèixer. Poc després el vaig trobar davant l’ordinador donant a llum aquest bloc. Per si tot això fos poc (sembla que maig és un mes molt actiu), vaig deixar constància de la XV Fira Iberoromana de Cabrera de Mar i vaig descobrir el diari de la biblioteca Ignasi Iglésias gràcies a Matilde, la bibliotecària de la Biblioteca Joan Triadú de Vic.

Al juny vaig explicar les meves impressions en llegir L’inici del capvespre, de Júlia Costa. Una bellísima narració introspectiva que ens convida a reflexionar. Cap a finals de mes, Cabrera de Mar surt al programa de TV3 Sota terra i jo m’apresso a deixar-hi constància.

El mes de juliol gaudeixo de la desitjada calor en companyia d’una trilogia de luxe: The god father, El padrino, que aprofito per comentar en aquest espai. També ho faig de les meves impressions sobre Winnesburg Ohio, de Sherwood Anderson, que és el llibre triat per a la tertúlia de la biblioteca Ilturo, de Cabrera de Mar, conduïda per l'escriptor Toni Sala. Acabo el mes amb problemes amb internet.

Encara gaudint del temps estival (ai, com l’enyoro!), a mitjans d’agost mentre vaig en tren a Premià de Mar, una noia ofereix uns llibres a 1€ i en compro un. Després de llegir-lo hi deixo constància en el post La relójica invisible, de Serena Urdiales. Cap a finals de mes, faig memòria d’un llibre entranyable per a mi, Historia de Roma, d’ Indro Montanelli.

Inicio setembre parlant de K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella i aquest em porta a recuperar la memòria d’un cabrerenc mort pels nazis: Esteve Rovira i Rovira. Pel que fa a les lectures, m’acompanya Joseph Roth i comparteixo el fragment de Revista de otoño del llibre Primavera de café, per anar fent boca de la tardor.

Un diumenge d’octubre em descobrerix un món de desconeixia i a tocar de casa. Ho explico al post Petits paradisos propers.

De novembre en destaco la lectura d’Espartaco, de Howard Fast, amb la seva (per desgràcia) colpidora actualitat. També la sorpresa de descobrir una nova faceta de l’amiga Susana Hernández com a escriptora de novel·la negra amb el seu nou llibre Curvas peligrosas. Vaig començar el mes explicant la història del gosset Klaus i poc després vaig saber que va tenir un final feliç.

Aquest darrer mes de l’any he anunciat la presentació del llibre de poemes infantisl Fantasies sense barret, de Carme Rovira, el qual va ser un èxit, per cert, i espero poder posar fotos quan me les envien i comentar-ho una mica millor. Per acabar, he fet una reivindicació de Nadal, de les nostres arrels i de la nostra infantesa. Però voldria acabar el darrer post amb una frase que em va agradar moltíssim, perquè em sembla del tot encertada. És del llibre de Joaquim Amat-Piniella, K.L.Reich i ja la vaig citar en el seu moment. Avui torno a recuperar-la:

"La gran pau del món només podrà néixer el dia que cada home senti dins seu la petita pau de la seva ànima."

Bon any!

NADAL BLANC

2010-12-25T11:56:00.004+01:00

Aquesta foto tan nadalenca va ser feta el passat 4 de desembre a Viena, concretament al Rathaus Park, el parc de davant de l'ajuntament.

Si la ciutat nevada ja presentava un aspecte de postal de Nadal, aquí encara més amb les parades, els arbres engalanats, i la decoració de la que forma part aquesta caseta davant de la qual ens vam col·locar.

Per a mi va ser un regal el fet de trobar neu, perquè mai he estat a una ciutat nevada, només he trepitjat neu de petita les poques vegades en que anavem a Núria o a la Molina, i parlo d'abans que es posés de moda anar a esquiar. Així doncs, la neu i l'ambient van afavorir aquest fenomen retrospectiu (o introspectiu, segons es miri) de tornar a la infantesa.

És per això que m'agrada aquesta foto, encara que no sortim gens afavorides, perquè han sortit les nenes que portem a dins. Miro la foto i no veig els anys que arrosseguem, fins i tot jo semblo una mena de gnom, però bé, això és perquè jo tinc una part una mica màgica. Aquesta foto també em serveix per a demostrar que el fet que ens agradi el Nadal és per la capacitat que té d'evocar aquest infant que viu dins nostre.

Bon Nadal!

DONCS A MI M'AGRADA EL NADAL

2010-12-21T19:46:00.004+01:00

En aquestes dates és també un costum el fet de sentir comentaris sobre el consumisme, la hipocresia i el desplaer que porten les festes de Nadal. Jo ja ha he escoltat diverses crítiques referides, sobretot, als grans magatzems, però també als regals no desitjats i als convidats encara menys desitjats...

Confesso que jo abans també sentia la mateixa irritació contra aquest tipus de comerços i contra la compra insensata. Ara ja no. He arribat a la conclusió que si existeixen és per voluntat de la gent. Si decideixen anar a aquests llocs sense qüestionar-se les conseqüències i si trien comprar el que els hi diuen, el resultat és el que tenim.

Hi ha qui creu que són una mena de víctimes, perquè tenen massa estímuls com per a poder adonar-se de la seva alienació. Jo no hi estic d'accord. Tenim la opció de triar, la possibilitat de tenir un criteri propi i la facultat de pensar. Deixar-se endur és el més fàcil i és el que fa aquesta majoria que forma la societat a la qual culpem de tot. Però la societat la formen els individus.

És per això que a mi m'agrada el Nadal. Perquè puc ignorar aquesta suma d'individus que trien anar i comprar el que els hi diuen, per trobar la pervivència d'un costum que es manté en el temps: la celebració del solstici. El triomf de la llum és també el triomf del vincle que encara ens lliga a la terra, tot i que sembli que ho hem oblidat. Els àpats, els guarniments, la imatge de l'estel, els arbres... són vestigis que ens remeten als temps agraris.

Sento el recolliment del temps que s'esgota i la llavor d'un nou cicle que comença a germinar. El meu Nadal és un altre.

PRESENTACIÓ DE 'FANTASIES SENSE BARRET', de CARME ROVIRA

2010-12-09T17:03:00.005+01:00

El proper dijous 16 de desembre a les 19h presentaré a la Biblioteca Ilturo de Cabrera de Mar el llibre de poemes de l'escriptora Carme Rovira, Fantasies sense barret.

Es tracta d'un poemari adreçat a qualsevol persona de qualsevol edat, només cal que qui el llegeixi li tregui el barret a la seva fantasia.

FANTASIES SENSE BARRET, de Carme Rovira. Edicions Saragossa.

A la biblioteca Ilturo. Sant Joan, 8. Cabrera de Mar.

Dijous 16 de setembre a les 19 h.

'ESPARTACO', de HOWARD FAST

2010-11-30T18:43:00.013+01:00

És inevitable no pensar en la pel·lícula de Kubrik quan es fa referència al famós esclau traci. De fet, jo la vaig conèixer abans que no pas la novel·la, abans i tot d'haver sentit parlar d'Espartaco com a figura històrica.

Per això m'ha sorprés tant la lectura de la novel·la escrita per Howard Fast l'any 1951. En primer lloc, per la manera en què està redactada. En segon lloc, per la pròpia història de la seva redacció: va ser escrita després que Fast sortís de presó i set editorials la van rebutjar per qüestions polítiques, fins al punt que l'autor va haver d'editar-la ell mateix. Això ho explica a continuació del pròleg amb el títol de Espartaco y la lista negra.

L'argument situa a Espartaco en un terme molt evocador. L'acció s'inicia quan ell ja és mort, no a la creu sinó com realment va succeir: a una batalla i sense que es localitzessin les seves restes. Els diferents personatges, relacionats d'una manera o d'una altra amb ell, serveixen per a reconstruir el que va passar els anys anteriors a la seva derrota i contribueixen a idealitzar-lo. Es tracta de persones que reflecteixen els vicis, els defectes i les mancances de la societat que Espartaco va voler canviar. Tots ells queden afectats d'alguna manera pel que ell va fer.

El retrat que l'autor fa de la feblesa humana és senzill i precís mentre que la descripció de tot el que hi ha de bo en l'ésser humà (representat en l'amor per Varinia, companya d'Espartaco, i en l'amistat) es converteix en poesia.

Espartaco representa l'aspiració a ser millors, a ser com li diu Varinia a Craso "com hauría de ser la gent".

'EL LABERINTO DEL CARACOL', de CARLOS CORVINOS

2010-11-24T18:35:00.003+01:00

Fent memòria de les poques novel·les d'intriga que he llegit, arribo a la conclusió que El laberinto del caracol és, possiblement, la que més m'ha agradat.

No és la primera vegada que una novel·la que gairebé ningú coneix i de la qual no es troben referències, a mi em deixa una molt bona impressió. Ja em va passar amb una novel·la històrica sobre gladiadors (res a veure amb la pel·lícula de Ridley Scott) i una altra sobre Elionor d'Aquitània que, a més, vaig recomenar als clients quan era llibretera i també a ells els van agradar. Ja en faré una resenya més endavant.

Vaig llegir El laberinto del caracol perquè l'havíem de presentar a la llibreria ja que l'autor vivia (i crec que continua vivint) a la zona.

La novel·la es situa a Saragossa a finals dels 70 i recrea d'una forma senzillament brillant aquella època, inclós el món policial. S'aprecien els coneixements que l'autor té de la ciutat on va viure i de les feines que va exercir i que exerceix: la de policía i la psicologia. El retrat que fa de l'assassí és, per a mi, una petita obra d'art. Sense justificar el que aquest fa, dóna les eines que permeten apropar-se al seu mal i, en certa manera, entendre-ho.

Aquest és un d'aquells casos en què lamento la discriminació que pateix la literatura per part de la promoció o la comercialització. Així, es priva als lectors de bones lectures mentre llibres mediocres i alguns de prescindibles van ocupant tots els prestatges.

'CURVAS PELIGROSAS', de SUSANA HERNÁNDEZ

2010-11-17T17:59:00.005+01:00

No sóc una gran aficionada a la novel·la policíaca, tot i el gran nombre d'adeptes que té. Tanmateix, el gènere és el menys important quan es tracta d'un bon llibre o d'una bona pel·lícula. Potser sigui aquest el motiu pel qual m'he vist arrossegada pels perillosos revolts d'aquesta intriga que tan acuradament elabora Susana Hernández.

Narrada amb agilitat cinematogràfica la novel·la és eminentment visual, però sense deixar de banda l'anàlisi, ni la introspecció i amb unes petites dosis de ironia que fan la lectura encara més àgil.

La història principal, la que tracta la investigació realitzada per dues inspectores de policía sobre la mort de dues noies discapcitades, es sobreposa a les històries personals dels personatges, atorgant-los una profunditat que els humanitza i que fa pensar en un múltiple etiquetatge de la novel·la: policíaca, social, sentimental... De fet, una de les etiquetes que li han penjat és la de novel·la gay, una limitació que forma part de l'encasillament de qualsevol etiquetatge però que en aquest cas no és gaire exacta, perquè l'enfocament de la novel·la està més centrat en la intriga que no pas en el lesbianisme.

És possible que l'éxit de Curvas peligrosas sigui saber combinar les històries personals amb la investigació, el passat amb el present, les causes i els efectes.

UN NOU COMENÇAMENT PER AL KLAUS

2010-11-09T10:37:00.005+01:00

El Klaus és un cadell mestís de pastor alemany. La seva història és un clar desafiament a l'asseveració que la sort es crea, a no ser que això només es refereix als humans. Perquè es fa difícil pensar que aquest cadell sigui responsable que algú li trenqués les potes del darrera, abans de llençar-lo per la tanca del refugi de la Protectora de Mataró. A mi em sembla més un cas de fatalitat.

Tanmateix, si els humans tenim aquesta capacitat de modificar la sort el Klaus és, sens dubte, dels qui més mereixen beneficiar-se. Porta més de dos mesos immobilitzat i dues intervencions molt serioses. Finalment ha aconseguit alliberrar-se de l'aparell que li ha ajudat a soldar els ossos, però la musculatura li ha quedat atrofiada i necessita una llarga recuperació. Afortunadament és jove, això dóna esperances que pugui recuperar-se de les lesions que li van provocar i tornar al punt de partida, aquell en que el Klaus neix sa i amb un llarg camí per recórrer sense dolors ni aparells.

Si podem canviar la sort del Klaus i fer que rebi el que li va prendre la fatalitat, només hem d'adreçar-nos aquí: El Refugi de Mataró o aquí: Societat Protectora d'Animals de Mataró.

'LA SOCIEDAD LITERARIA Y EL PASTEL DE PIEL PATATA DE GUERNSEY", de MARY ANN SHAFER i ANNIE BARROWS

2010-11-05T17:11:00.003+01:00

Vaig llegir aquest llibre fa més d'un any, quan era a punt de sortir. Es tracta d'una novel.la escrita en forma epistolar que t'arrossega fins al cor dels personatges els quals bateguen al compàs de la literatura.

Em va agradar per diversos motius: per la originalitat, per la ironia que traspua, per la manera en que ens acosta als personatges, per la diversitat humana que mostra... l'únic que em va decebre una mica va ser l'excès de bondat i perfecció dels membres de la Societat Literaria. Malgrat que compta amb un parell de personatges amb una certa dosi de maldat, crec que la resta són massa imbuïts de bucolisme. Em sembla que això és degut a que l'autora va morir abans d'acabar el llibre i el final el va haver escriure la seva neboda qui el va ensucrar massa, pel meu gust.

Tot i amb això, és una lectura que val la pena. Dóna un original enfocament a l'experiència de la ocupació nazi situant-lo a unes illes que, al menys per a mi, no eren gaire conegudes.

ARTICLE DE MANEL ALONSO

2010-10-30T19:32:00.005+02:00

L'escriptor Manel Alonso ha escrit un article sobre el llibre de memòries digitals El quadern d'Albert Calls, que m'ha semblat interessant per les reflexions que fa i les conclusions que n'extreu.

El podeu llegir clicant aquí Memòries digitals ara en paper o aquí Els papers de Can Perla.

PETITS PARADISOS PROPERS

2010-10-20T12:40:00.005+02:00

Sortim al carrer. La inèrcia guia les nostres passes i fa que la monotonia paisatgística ens envolti. Els mateixos edificis, les mateixes voreres, els cotxes i el soroll de sempre. Res no ens sorprén, només, de tant en tant, alguna novetat. Cert canvi en una façana o una circumstància diferent alteren l’inalterable marc del nostre entorn. Després, tot torna al seu lloc.

Però aquest carrer tan conegut sovint és molt a prop d’un paradís que desconeixíem o que hem oblidat. Cal canviar el rumb. Desafiar a la inèrcia i adreçar les nostres passes cap a un nou itinerari. Vorejar l’edifici o travessar la vorera sol ser suficient per trobar-nos amb el petit paradís proper.

Jo el vaig trobar fa deu dies. Gairebé a diari baixo per la carretera que duu al centre del poble. Camino fins la rotonda, on hi ha el sindicat, i torno a pujar. Un dia i un altre, durant mesos, al llarg de més de deu anys, fins que fa poc em van ensenyar un caminet que s’inicia a la meitat d’aquesta avinguda. L’havia vist, però sempre passava de llarg. Fins el matí plujós de diumenge en què vaig anar a fer una passejada amb el grup D’Ones de Cabrera de Mar.

El camí, flanquejat d’arbusts, ja genera un cert encant. A un cantó les figures de les cases, a l’altre un camp i, més enllà, una vella masia que li dóna un cert regust de decadència i de passat. Les ombres dels llorers que s’enfilen pel passadís de fulles són les portes d’aquest petit paradís. Encara que hi hagi una porta blava molt a prop, són les branques les que donen pas a a la casa en ruïnes amb el gran safareig que té una mica més enrera, una letrina. Sí, els paradisos també amaguen excusats, el lloc secret dels món secrets. La nostalgia s’enfila, com l’heura, per les parets del safareig. El silenci parla d’altres temps, però només un mur la separa del carrer de sempre, on hi ha cases adosades, cotxes i contenidors.

El camí del paradís continua, tomba a la dreta i mostra a cada cantó una faceta del temps. D’una banda els garatges de cases benestants, de l’altra l’enrunament d’un mas amb els seus terrenys i els camps que encara es conreen. L’ahir i l’avui, el ciment i la terra que fa olor de pluja, olor d’inicis.

Aquell diumenge em va servir per adonar-me que hi ha moltes coses esperant a ser descobertes.

Foto: Núria López

'DIOSES, TUMBAS Y SABIOS', de W.CERAM

2010-10-11T16:32:00.003+02:00

Fa un parell d'anys, mentre caminàvem sota el sol que feria amb els seus raigs la fèrtil terra d'Homer, no deixava de recordar aquell vell llibre que, molts anys enrera, va regalar-me el meu germà Jordi, coneixedor del meu gust pel món antic, Dioses, tumbas y sabios.

En arribar a Micenes, vaig reviure la particular odissea de l'obstinat i, potser, il.luminat Heinrich Schliemann, una aventura que ja em va captivar en llegir-la en la genial Historia de los griegos d' Indro Montanelli, i que tant vaig gaudir en aquesta excepcional Dioses, tumbas y sabios, un llibre apassionant sobre homes apassionats per la història, com Schliemann i com Evans, com Champollion i com Carter, protagonistes dels descobriments més relevants dels darrers segles.

L'editorial booket va recuperar no fa gaire aquest títol , posant-lo a l'abast de tots aquells enamorats, aficionats o simplement interessats en la arqueologia. Em va alegrar saber que continua accessible un llibre com aquest, escrit als anys 70 però tan vigent encara, que fa que els herois es tornin de carn i ossos i que els somnis, com Troia, esdevinguin realitat.

'PRIMAVERA DE CAFÉ', de JOSEPH ROTH

2010-10-01T16:41:00.005+02:00

Davant la perspectiva de visitar Viena per primer cop, vaig decidir llegir aquesta selecció d'articles de l'escriptor i periodista Joseph Roth escrits durant la seva primera època, quan tenia poc més de vint anys.

Roth, que va néixer a l'antic imperi austrohongarès, els va escriure en acabar la Primera Guerra Mundial. El conflicte bèlic i la caiguda dels Habsburgs el van colpir profundament provocant la sensació de pèrdua del que ell considerava la seva pàtria.

És per això que l'enyor és una constant en aquests escrits que remeten a cafès i palaus, a museus i esglésies. Però ho fa d'una manera molt evocadora, gens melancòlica, que entrellaça l'observació amb pinzellades reflexives oferint unes extraordinaries visions tant de l'entorn com dels seus protagonistes.

"A veces el mundo es diminuto como un hormiguero, de tal modo que uno le pierde el respeto, y las sombras de cosas pasadas son tan grandes que uno no logra escapar de su espacio y se sabe siempre perseguido por ellas."

Ell, però, sap trobar el passat i recrear-lo de la mateixa manera que retrata i analitza el present. De vegades, la ciutat és un magnífic escenari de llums i de colors "Esta ciudad de rostro sonriente y corazón acongojado se acuesta pacíficamente en la primavera y el azul." D'altres, és l'eix que vertebra els efectes del canvi "Las primeras calles están silenciosas, se agachan temerosas ante sus habitantes que regresan. Como un loco espanto, el tranvía atraviesa una calle apartada. Y la media luna ríe sarcástica sobre los candelabros de gas, hepáticos, atacados de ictericia." Però sempre hi apareix, evocadora o canviant: "La terraza del café no es hoy más que una reliquia superflua de tiempos mejores, y además un impedimento para el tráfico, como el tranvía, el correo, el teléfono y otros ‘medios de comunicación’."

Roth, que signa com Josefus, no només parla de la ciutat i dels seus edificis, "Los cuentos tienen lugar en medio del trajín de la cotidianidad, en la gris sobriedad de los simples acontecimientos.", en aquest dia a dia, els esdeveniments afecten als habitants a qui també reivindica a l'apartat "Entrevistas con tipos de la calle", un espai on descobrim tot un seguit de personatges curiosos que la resta d'habitants solen ignorar: "El ciudadano pasa todos los días ante ellos, indiferente y obtuso, los esquiva como a un árbol al borde de la calle o un bordillo y se detiene cuando uno de esos muebles abre la boca o la mano. Y sin embargo, esos monumentos a la eterna insuficiencia humana o a la anchura de la sociedad están dotados de alma, son también caricaturas de Dios, con corazón y cerebro, con destino y experiencia."

Roth ens apropa a tots aquests ciutadants, arriba fins i tot a acompanyar-nos a casa de la vienesa més vella a qui no es pot estar de descriure "Sus manos centenarias, de dedos nudosos y muchas, miles de venitas azules, recorren el tablero de la mesa como golondrinas".

Tanmateix, la més entranyable i poètica de les descripcions és, per a mi, la de l'homenet del bosc de la plaça de sant Esteve. Aparentment un humil venedor d'absurditats que, després d'una observació atenta, es sublima fins l'espiritualitat més radiant. Aquest senzill individu és fon amb l'entorn i s'eternitza mentre les paraules de Joseph Roth l'immortalitzen: "Imagino el alma de ese hombrecillo como una diminuta y perdida capilla, en algún lugar al borde del camino. "

'INDIGNACIÓ', de PHILIP ROTH

2010-09-24T17:08:00.007+02:00

La principal funció dels deus antics va ser explicar l'inexplicable. Això ajuda a entendre conceptes com el de sort o el de destí, malgrat no ens pugui evitar experimentar sovint sentiments com la indignació.

Intentant evitar la dissort, el protagonista de la novel·la marxa de la seva ciutat. El pare és el detonant que provoca aquest canvi de vida, amb el seu excés de preocupació és qui l'empeny a canviar d'universitat però, de fet i sense saber-ho, l'encamina cap al seu destí.

El protagonista tem patir la mateixa sort que els seus cosins i té un pla concebut per evitar-ho. No obstant això, la indignació que sent envers el que l'envolta complica els seus plans i ajuda a les Moires a concloure el tapís de la seva vida.

Podria ser un conte deliciós, però els brillants matissos amb que perfila els personatges, els peculiars trets amb que adorna cada acció i, sobretot, els elegants diàlegs on es reflecteix la falsedat que envolta el puritanisme, fan agraïr al lector que sigui una novel·la. Especialment remarcable la conversa amb el degà on, de la mà de Bertrand Russell, es qüestiona la religió a la vegada que es desplega la habilidat dialèctica i manipuladora que acostuma a acompanyar als creients.

SEMBLA QUE LA TARDOR RECUPERA EL SEU TRON

2010-09-18T18:54:00.007+02:00

¡Cúan pobre ha sido este otoño!

Solía entrar rico y espléndido, como un emperador. El verano se detenía un momento, se ponía al borde la calle y dejaba pasar ante sí la sinfonía de oro y púrpura.

El otoño tenía plenitud y preñado esplendor. Vertía sus frutos en cestas de mercado a rebosar. Manzanas, enrojecidas por el beso del sol del Sur, con un brillante esmalte, como si las hubieran limpiado con la franela más fina. Peras, amarillas, con una piel dura y reluciente, por cuyos poros se filtraba la savia de la vida. Y uvas, pesadas, de mística oscuridad, como la lujuria de las bacanales hecha forma. Su zumo era el pecado.

En la avenida del Ring, entre el Parlamento y la Ópera, el emperador otoño paseaba en las tardes de octubre. Esas tardes eran como pesados cálices venecianos; marrones, llenos hasta los bordes del oro del sol. A veces, una castaña caía con atenuado ruido en la dorada plenitud, cuando el otoño rozaba una rama con su cetro.

Hacía publicar notas en los periódicos. “¡Mirad! ¡He venido! ¡Inauguro la temporada!”. Encendía cien mil lámparas de arco voltaico en las calles y dejaba caer de sus purpúreas mangas millones de bombillas. Un séquito de pesados y gimientes carros de carbón, tirados por grandes percherones de toscos cascos, se detenía ante cada portal.

El otoño envolvía los desnudos y blancos hombros de las mujeres en valiosas pieles, oso marino y zorro ártico, como se guardan las piedras preciosas en aterciopelados estuches.

Los fiacres se detenían ante las salas de conciertos y preguntaban: “¿Viaja el señor?”. Iban enueltos en humildad y servilismo, y doblaban sus gruesas cervices de bebedor bajo la horca caudina de la propina.

El emperador otoño ha sido destronado y se ha vuelto pobre y miserable.

Joseph Roth. Fragment de Revista de otoño del llibre Primavera de café.

Esplèndida descripció de la tardor vienesa, malgrat l'autor lamenti un any en què no van lluir les seves gales. Aquí, en canvi, sembla que s'anuncia amb un gran desplegament. Serà que s'acosta o que ja ha arribat?

'EL NEN 44', de TOM ROB SMITH

2010-09-14T18:51:00.003+02:00

Per a mi el més colpidor va ser descobrir l'esgarrifós món estalinista, marc en el que es desenvolupa aquesta novel.la sobre un assassí en sèrie. Aquest context dóna sentit i força a la pressió angoixant i a la sensació d'impotència del protagonista, qui ha de tirar endavant la investigació en contra del que li manen.

Ens trobem en un estat repressiu, on tothom és presuntament culpable i on la por és qui realment mana. Enmig d'aquest despropòsit, la mort no deixa de ser el menor dels mals. Tanmateix, el fet que siguin nens, la manera en que moren, el moment, tot en sí, forma part d'un obscur motiu que s'arrossega des d'un temps passat i que evidencia els perills d'un règim que s'autodefineix com a perfecte i que ningú pot qüestionar.

Una lectura que arrossega, sens dubte, però que et deixa amb el cor encongit. Això sí, el gir final totalment inesperat i molt original.

'LA RECEPTA STARBUCKS DE LA FELICITAT', de TONI DE LA TORRE

2010-09-07T11:06:00.003+02:00

Publicat per Columna

No estem davant d’un llibre qualsevol d’autoajuda, sinó d’un tractat que partint d’una experiència empresarial ens fa replantejar la nostra vida i ens ajuda a ser millors amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn. De fet, no en va, el subtítol d’aquesta obra és “Els principis bàsics per millorar el teu dia a dia i convertir-lo en una experiència feliç”.

El lector hi trobarà un discurs narratiu que ens parla de les cafeteries Starbucks i de la filosofia que les ha convertit en líders, creatives i innovadores dins el seu sector. Però molt més enllà, de la Torre aprofita aquest pretext per parlar-nos de la vida, la seva i la de tots en definitiva.

Què té aquest llibre de bo en uns moments que estem saturats d’autoajuda? Un conjunt d’ingredients que el fan un producte únic i diferent, com una rara varietat de cafè que entra a poc a poc, però que al final et deixa prou gust com per anar tirant amb noves i millors directrius.

El lector, quan acabi de llegir-lo, s’endurà amb ell ingredients per aplicar en la seva vida, com el poder d’un somriure, el que hi ha en el nom o el valor de l’aroma, entre d’altres. Com es diu en el llibre: “en aparença només es tracta d’un cafè, però al fons de la tassa es troben les claus per entendre la felicitat”.

EN RECORD D'ESTEVE ROVIRA

2010-09-03T10:13:00.005+02:00

Mentre escrivia el post d'ahir i, abans, mentre llegia K.L Reich, pensava en Esteve Rovira i Rovira. Com Amat-Piniella, Rovira va viure l'horror de Mauthausen. Malauradament, no el va sobreviure. És un dels milers d'homes que la novel·la reivindica, una de les persones que van compartir les mateixes penúries que l'autor. Em pregunto si, potser, es van conèixer...

Esteve Rovira i Rovira va néixer a Cabrera de Mar, on visc. Vaig saber d'ell a través d'Albert Calls, qui va el va descobrir casualment en el llibre de Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis. Li va cridar l'atenció perquè era una persona nascuda al seu poble. Algú que va viure envoltat del mateix paisatge, que esguardava la mateixa figura imponent del castell de Burriac i els mateixos límits de la platja.

L'11 de setembre de 2004 l'ajuntament li va fer un acte d'homenatge en el qual hi vaig ser present. Podeu llegir la intervenció punxant aquí: ESTEVE ROVIRA, APUNTS PER A LA MEMÒRIA.

Quan es posa nom i cognom a la tràgedia els fets també prenen cos. Ja no són esdeveniments del passat, són les conseqüències dels actes de persones ignorants i nocives. Aquells que no han entés que tot té una réplica. Aquells que mai no han sentit 'dins seu la petita pau de la seva ànima'.

'K.L. REICH', de JOAQUIM AMAT-PINIELLA

2010-09-02T11:40:00.005+02:00

K.L.

REICH

“Imprès en tinta damunt de la roba, gravat en foc a la fusta, l’Emili l’ha vist constantment duarant quatre anys mig, i sap que és l’estigma amb què l’han volgut marcar, l’únic epitafi que han merescut els seus companys morts. Però, ara que està embolcallat en la torpor de la fatiga, esmussada la sensibilitat pel moviment automàtic dels seus músculs, oblida la significació de les paraules Konzentrations Lager Reich i només s’obsessiona pel dibuix de les lletres i del filet que les tanca. La marca passa i repassa sota els seus ulls i, quan un paquet ve a l’inrevés, o una fusta arriba capgirada, ell mateix ho posa del dret perquè el ritme de les imatges no es trenqui. De sobte s’adona del que fa i té por del valor simbòlic que pugui amagar aquesta obsessió. Està realment estigmatitzat? És veritablement una desferra del camp de concentració? Una rebel·lió enfront de l’esforç que li és imposat neix dintre seu. Es pregunta ‘per què salvar aquests estris?’ Que s’encengui el camp, que cremin totes les barraques i tots els mobles i totes les robes que portin aquesta marca! Qui sap si la llibertat no és aquest foc?”

Joaquim Amat-Piniella va escriure aquesta novel·la poc després d’haver estat alliberat del camp d’extermini nazi de Mauthausen on hi va estar gairebé cinc anys. Tanmateix, el llibre no va ser publicat fins el 1963 a causa de la censura franquista.

El seu testimoniatge avui dia no desvetlla res que no s'hagi dit, escrit o filmat, el seu enorme valor rau en el vessant honest i lúcid amb que analitza la condició humana i que continua vigent.

Amb senzillesa però amb precisió descobreix els diferents tipus de conducta humana, les arrels d’on sorgeixen les diferents ideologies, el perill de l’egoisme i els miserables fruits de la insensatesa i confegeix un fris de personatges, fets i reflexions que enllacen amb la pulsió humana.“Hem preferit la forma novel·lada perquè ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui vam viure aquella aventura. Després de tot el que s’ha escrit sobre els camps amb l’eloqüencia freda de les xifres i de les informacions periodístiques, creiem que en reflectir la vida d’uns personatges, reals o no, podem donar una impressió més justa i més vivent que no pas limitant-nos a una exposició objetiva.” diu la Nota de l’autor.

Totes aquestes persones recuperen les seves identitats, deixen de ser un número i desvetllen la mesquinesa d’alguns, i no només els nazis perquè la roïndat no és patrimoni d’una ideologia, d’una nacionalitat ni d’una religió. Descobrir el dia a dia d'aquestes persones, conèixer els seus neguits, la seva esperança o la seva desesperació, en aquest retrat tan nítid i bell, malgrat la cruesa de la història, ha estat tota una descoberta especialment enriquidora. De totes les escenes i reflexions destaco especialment una de les frases finals:

"La gran pau del món només podrà néixer el dia que cada home senti dins seu la petita pau de la seva ànima."

L'alliberament del camp és un fet. Els homes són lliures i cadascú reacciona d'una manera diferent. El protagonista ho contempla tot i reflexiona:

"El dibuixant sent una esgarrifança a l’esquena, no sap si a causa del fregadís metàl·lic o de la tendresa que l’envaeix. I pensa en el silenci d’en Werner quan el torturaven, i pensa en la serenitat d’en Francesc en el seu llit de malalt condemnat. L’un i l’altre li havien parlat sovind de la seva fe en la justícia; però, certament, el seu coratge davant la mort no naixia pas d’aquesta fe, sinó de la pau interior que havien trobat, la mateixa que l’Emili va trobant ara. Una pau que no és passivitat i renúncia, sinó un estat moral actiu, com un estat de gràcia. Amb aquesta conquesta que ha fet ja no poden ser estèrils els quatre anys i mig de camp, com no serà estèril la guerra si, escampats pel món, hi ha molts altres homes que conquereixin també aquesta pau de dins. La gran pau del món només podrà néixer el dia que cada home senti dins seu la petita pau de la seva ànima."

'HISTÒRIA DE ROMA', d'INDRO MONTANELLI

2010-08-23T09:22:00.004+02:00

Fa un parell d'anys editorial Destino va recuperar la genial Història de Roma, del no menys genial periodista i escriptor itàlia Indro Montanelli i la va publicar en català i en castellà. Em vaig alegrar molt llavors, perquè va ser un dels llibres amb que més bé m'ho he passat llegint història.

Ara m'ha vingut de gust recordar-lo.

Quan jo era adolescent (és a dir, fa quatre dies) vaig descobrir un vell volum de color verd amb sanefes daurades als prestatges de casa: Historia de los griegos, un regal que el meu avi havia fet a la meva mare molt abans del meu naixement i que jo, que sempre he sentit interès pel món clàssic (em sembla que la culpa la tenen la sèrie Yo, Claudio, un vell volum de mitologia també regalat a la meva mare i, sobretot, l'Astèrix) vaig llegir-lo sorpresa en descobrir un relat planer i, fins i tot, divertit sobre els homes que ens van donar la civilització grega. Res a veure amb el que venien sent els llibres d'història.

L'autor d'aquest llibre era Indro Montanelli i vaig descobrir que tenia una Historia de Roma, que també vaig llegir. La història i la llegenda s'expliquen amb claredat i simpatia, sense la fredor asèptica amb que acostumen a explicar-se els fets, amb dades que res tenen a veure amb emocions, passions, amb el que ens remet al més purament humà.

Ara Història de Roma es pot llegir en català. Nois i noies tindràn el plaer de gaudir de la ironia, la senzillesa i la proximitat d'un relat sobre persones no gaire diferents de nosaltres que, simplement, van viure 2000 anys i escaig enrera.

'TRECE RUNAS', de MICHAEL PEINKOFER

2010-08-21T08:24:00.006+02:00

Aquesta novel.la va sortir directament en format de butxaca i la vaig llegir sense massa entusiasme pensant que seria tòpica i previsible.

Afortunadament, no va ser així. Em va captivar de seguida, tant per la forma àgil de la seva escriptura com pels diversos elements que va desventllant i que van despertar el meu interès.

D'una banda hi ha l'investigació extraoficial de la mort d'un noi a una biblioteca pertanyent a un monestir, que la policia tracta de fer passar per suicidi. D'una altra, l'arribada d'una jove anglesa per casar-se amb un noble escocès del qual no en sap gaire cosa. Les dues històries aviat conflueixen i es descobreix que el que estan vivint va començar molt de temps enrera, en una Edat Mitjana en la que van lluitar els herois escocesos en un conflicte que determinaria el futur de la seva nació.

Es tracta d'un relat que recorda una mica el gènere folletinesc, on l'aventura, l'intriga i la història es barregen i ens arrosseguen al llarg de moltes pàgines sense cap altre pretensió que la d'entretenir i acostar-nos a temes vinculats amb el lloc on es situa: Escòcia. El món dels druides, l'expropiació de les Highlands, el patriotisme, la lluita de classes... són alguns dels elements que ens acosten al territori i a certes èpoques.

És per això que Trece Runas, una novel.la sense pretensions, finalment sorprén per la seva capacitat de descobrir-nos un món fantàstic i un altre de real amb bellísimes descripcions d'una terra de passions com és l'escocesa. Per no parlar del protagonista que no és altre que Walter Scott, autor de novel.les tan conegudes com Ivanhoe o Rob Roy.

'LA CENA SECRETA', de JAVIER SIERRA

2010-08-18T08:58:00.005+02:00

Quan es va publicar aquesta novel·la, guanyadora del III Premio de Novela Ciudad de Torrevieja 2004, encara cuetejava el fenòmen Código da Vinci i molta gent l'identificava amb aquest tipus d'història.

Això és un error. En primer lloc, perquè té molt més a veure amb El nombre de la rosa atès que es situa en el passat i no en l'actualitat. En segon lloc, perquè l'acció no és el més rellevant sinó la intriga. Es tracta, doncs, d'una novel.la històrica amb una trama detectivesca que, a més, s'endinsa en enigmes històrics relacionats amb el simbolisme, la religió i, fins i tot, l'esoterisme.

El protagonista és un inquisidor enviat per les autoritats de Roma a Milà per tal de supervisar el treball de Leonardo da Vinci. La cort papal ha estat alertada per unes cartes anònimes que els adverteixen que l'artista està introduint elements herètics en la seva pintura del Sant Sopar. És per això que l'inquisidor enviat a investigar és un expert en la interpretació de missatges xifrats. Només arribar, s'introdueix en la comunitat de frares de l'església on Da Vinci realitza la seva obra, amb l'objectiu d'esbrinar tant el que hi ha ocult en la pintura com la identitat de l'autor de les cartes rebudes a Roma.

Al marge de l'argument, aquesta és una d'aquelles lectures que fan que es desperti la curiositat sobre temes que ignorem i en fa venir ganes de saber-ne molt més.

'LA RELÓJICA INVISIBLE', de SERENA URDIALES

2010-08-13T10:23:00.004+02:00

Potser, un dia d'aquests agafeu un tren de rodalies i, mentre esteu asseguts (o dempeus si és una hora concorreguda) escoltant música, llegint, xerrant o, senzillament, badant, una noia jove i prima, d'aspecte una mica androgin, cabell curt i mirada dolça, us deixa una mena de petit "llibret" confegit amb simple paper fotocopiat i lligat amb una grapa.

A mi em va passar dimecres. Mentre exercia la quarta possibilitat de les que he enumerat (badava mirant la platja des de la finestra), algú em va deixar alguna cosa damunt dels genolls. Em va sorprendre veure que, en lloc de l'acostumada nota en la que s'enumeren les dificultats d'algú, es tractava d'un breu poemari. Amb uns simples fulls de paper fotocopiats havien fet una mini revisteta que, a més, indicava que es tractava d'una segona edició. El preu: 1€.

Obro la primera pàgina i llegeixo:

Arena

Vi sostener arena entre las manos
y escurrise
entre los dedos ese preciado tesoro
del tiempo-arcillando-la-vida.
Y vi soltar
la arena toda junta, de repente;
ofrendando a esa inevitabilidad
otro modo
de sumarse a lo eterno.

Després van venir poemes més breus, amb regust de haikú, paraules sobre el silenci i el ressò, sobre la llum i els reflexes, un brevísim tast poètic rotund i força brillant.

Vaig trobar que era una iniciativa original, arriscada i, sobretot, creativa. Posar damunt la falda dels viatgers un bocí de poesia, una publicació humil però digna, per a desafiar l'anonimat amb un títol i un autor és, sens dubte, una aposta valent. La relójica invisible, de Serena Urdiales ofereix, fins i tot, una sèrie de dibuixos que il·lustren cada poema (dibuixos by Paula Jiménez, diu a la portada).

El més sorprenent de tot és que aquesta és la segona publicació que ens va venir a trobar al tren. Un dia abans, el meu company va trobar-se a les mans Cuentos para colgar, de Celia Remaggi. Així que ja tenim dos volums d'aquesta nova modalitat literària.

LA MANIPULACIÓ EN LA HISTÒRIA

2010-08-09T19:59:00.009+02:00

Ja havia parlat en un altre post sobre la credibilitat de la història (Quina és la veritable història?) i hi mencionava a l'investigador i escriptor Jordi Bilbeny.

Ara torno a recuperar els interrogants que em plantejava per lligar-los amb el reportatge que publica aquest mes la revista Tribuna Maresme: Jordi Bilbeny, l'historiador rebel que trobareu aquí.

Les investigacions han acabat per donar la raó a qui defensava la catalanitat de Colom, per tant, cal, com a mínim, considerar la possibilitat que el que hem aprés no sigui inamovible.

No fa gaire llegia al llibre Los grandes misterios de la historia que "A los arqueólogos y a los historiadores les gusta creer que conocen perfectamente nuestro pasado. Así, la idea de que exista un episodio importante totalmente olvidado, es una amenaza para ellos. Por tanto, cuando se encuentra algún fenómeno curioso, como las estructuras submarinas de Yonaguni, en lugar de investigarlo racionalmente y llegar a conclusiones, la mayoría de los académicos lo soslayan y no quieren saber nada de ello".

Aquesta és una frase del periodista i antic corresponsal del Economist Graham Hancock, autor de diversos llibres sobre les estructures més antigues conegudes trobades sota les aigües que envolten l'illa de Yonaguni, al Japó i que no se sap si son runes o una formació natural. Però crec que vénen al cas.

ALGUNES DADES SOBRE TRADUCCIONS

2010-08-05T09:00:00.005+02:00

Fa uns mesos va tenir lloc al Palau Moja l'exposició Ficcions enfora!, una mostra sobre traduccions d'obres catalanes a altres llengües, concretament de narrativa i de teatre.

No hi vaig poder-hi anar però sí que vaig poder fullejar la guia que es va editar amb el subtítol de "guia ràpida per conèixer 101 veus que han exportat relats" i aquestes són algunes de les dades que m'han cridat l'atenció:

- La Plaça del diamant és la més traduïda amb un total de 32 llengües.
- La pell freda és la segona amb 31 idiomes.
- En el tercer lloc baixa considerablement el nombre de traduccions a 22 llengües i és El mètode Gronholm.
- Comparteixen el quart lloc Camí de Sirga, Terra Baixa i Després de la pluja.
- El cinquè lloc seria ex-aequo per Tirant lo Blanc i Bearn.
- Després vindrien La guerra de les bruixes amb 12 llengües entre les quals, curiosament, no hi ha el francès i amb una llengüa menys Les veus del Pàmano que, estranyament, no ha estat traduïda a l'anglès.
- Les tres bessones ocupen un bon lloc amb 11 idiomes.
- Les llengües més traduïdes són en primer lloc el castellà, en segon lloc el francès, després l'alemany i l'italià (amb poca diferència) i l'anglès es situaria en cinquè lloc, abans del portuguès.

Cal destacar que es tracta d'una selecció d'un centenar d'autors i d'obres, tal i com indiquen a la guia. Una relació completa seria força interessant i, segurament, faria variar algunes dades.

MARIÀ FORTUNY. CRÒNICA DE LA GUERRA D’ÀFRICA (1860)

2010-07-31T10:53:00.004+02:00

Ca l’Arenas, el centre d’art del Museu de Mataró, havia estat la casa del pintor, escultor, arqueòleg i músic Jordi Arenas, germà de Jaume Arenas, ambdós artistes reconeguts que van viure a primera línia la cultura i l'art dels anys de postguerra. El domicili, un immoble del segle XIX amb una façana catalogada, va ser donat per Jordi Arenas a la ciutat a la seva mort. L’edifici va ser reformat però encara conserva una distribució d'espais gairebé idèntica a la planta baixa, amb la xemeneia, l’escala, les fustes i el paviment meravellosament decorat.

Avui dia Ca l'Arenas serveix d’escenari a les exposicions i activitats que es programen regularment. La present temporada porta per títol Art i guerra. Destrucció, espoli i salvaguarda del patrimoni durant la Guerra civil; l’exemple de Mataró i a les diferents exposicions que la formen es poden veure fotografies, documents, dietaris i objectes que evidencien l’impacte que el conflicte va tenir en el patrimoni.

En relació a la temàtica general de la guerra s’hi troba, només entrar, a la primera sala a mà dreta, l’exposició Marià Fortuny. Crònica del Guerra d’Àfrica (1860). Es tracta d’una magnífica col·lecció de dibuixos i gravats de Fortuny provinent del Fons el Museu d’Art i Història de Reus. Aquests dibuixos están formats en la seva major part per esbossos, estudis o acadèmies que va realitzar a la guerra d’Africa, quan la Diputació de Barcelona li va encarregar la crònica gràfica del conflicte i immortalitzar les gestes del general Prim, reusenc com ell. Fortuny va fer un gran nombre d’estudis i apunts d’execució ràpida i precisa que li serviren per a la realització posterior d’olis sobre aquest tema.

Aquesta col·lecció de dibuixos manifesten la seva genialitat en cada simple traç, on capta el moviment, el gest, el sentiment, on una simple taca evoca cada element del paisatge. Per als interessats en aquest artista i per a tots aquells a qui agradi la pintura, és una oportunitat poder veure aquesta petita exposició que revela el domini tècnic i la capacitat d’expressió del més gran pintor català del segle XIX.

Marià Fortuny, Crònica de la guerra d’Àfrica (1860)

Ca l’Arenas. Centre d’Art .

Museu de Mataró

C/ d’Argentona, 64

Mataró

Fins al 26 de setembre

Horari d’estiu: de dimarts a diumenge de 18 h a 21 h.

'THE GOD FATHER' LA TRILOGIA DEL PADRÍ

2010-07-27T16:52:00.006+02:00

Per estrany que pugui semblar (a alguns, fins i tot, els podrà semblar un pecat) encara no havia vist cap de les pel·lícules de la saga El padrino. Però, atès que tinc propòsit d'esmena, he agafat en préstec a la biblioteca la trilogia per tal de veure-la sencera.

Vaig veure la primera diumenge i em va agradar força. Ja és difícil, perquè amb la durada que té normalment m'hagués aixecat dels sofà als 120 minuts, abans no se'm gangrenessin les cames. També té mèrit que hagi aguantat tenint en compte el que em costa seguir els arguments enrevessats farcits de conxorxes i en els quals s'ha d'anar lligant caps. Generalment em perdo a la que surten més de cinc noms implicats. No ha estat el cas. Em vaig fer una mica d'embolic en algun moment, però la vaig entendre "a grosso modo".

Ara, amb la segona ja m'estic perdent més. En la part actual surten tants de noms que no aconsegueixo relacionar-los ni recordar qui són. El meu company no em serveix de gaire ajut perquè també es confón una mica. La xarxa m'ha ofert un resum del que jo ja he esbrinat (altre cop "a grosso modo") però sense donar-ne detalls concrets de tota la gentada que ha anat apareixent i això que ahir només vaig veure 90 minuts.

M'estan agradant força totes dues pel·lícules, però no puc treure'm la sensació de ser una mica totxo per les meves dificultats en recordar tots els elements de la trama. En canvi, llegeixo que el guió és magistral (o una cosa per l'estil) i a mi em sembla que magistral seria si no costés tant de seguir, o és que potser sí que està ben lligat però és difícil seguir-lo a la primera. Ja em veig empassant-me les 9 hores de la trilogia un segon o tercer cop.

PRESENTACIÓ D'EL QUADERN D'ALBERT CALLS

2010-07-24T07:54:00.005+02:00

El periodista, escriptor i blocaire, Albert Calls, presentarà el seu llibre El Quadern d'Albert Calls a la biblioteca Ilturo el proper divendres 30 a les 19 h.

L'acte s'emmarca dins la Festa Major de Cabrera de Mar i comptarà amb la presència de l'escriptor i periodista, Rafael Vallbona qui farà la presentació juntament amb el propi autor.

Per saber-ne una mica més, podeu clicar aquí: El quadern d'Albert Calls.

'WINESBURG, OHIO' de SHERWOOD ANDERSON

2010-07-20T12:35:00.004+02:00

Aquest conjunt de relats va ser publicat l'any 1919 i, segons s'explica a la solapa i es pot llegir a moltes resenyes, “ Va deixar la seva emprempta en l’estil de Hemingway, Faulkner, Wolfe, Scott Fitzgerald, Steinbek i tants d’altres...”

Crec que la grandesa d’aquest llibre rau en la seva aparent senzillesa. Com en els haikús japonesos que sintetitzen l’univers en poques paraules, Anderson concentra en cada personatge a tota la humanitat.

El primer relat, El llibre del grotesc, és el que dóna sentit als altres. En ell s’explica com les persones esdevenen personatges. I jo diria que tot es resumeix concretament en la frase “El que feia grotesca la gent eren les veritats”. S’han de llegir totes les històries per veure quines són aquestes veritats i com han anat formant (o deformant) els protagonistes.

Una de les reflexions que m’ha provocat aquesta lectura és que, malgrat que totes les persones es relacionen i, fins i tot, algunes conviuen, totes es desconeixen i el món que comparteixen és un espai diferent per a cadascú. Com a la vida real. Però la vida real està mancada de la poètica de la mirada d’Anderson. Ens cal un llibre com aquest per tal de poder veure "les crestes dels solcs de fang glaçat que formaven el camí", "les petites clarianes d’herba alta, ara gebrada i rígida", "les pometes rugoses que creixen als horts de Winnesburg", "els artells de les mans del doctor Reefy que semblaven un rosari de pilotes de fusta", "les llums de les botigues brillant resplenents a les voreres..."

AMB INTERNET (DE MOMENT)

2010-07-09T09:17:00.002+02:00

Sembla que hem solucionat el tema però jo no hi confio gens. Tinc com una fatalitat amb internet i sovint em trobo amb problemes (no, no miro pàgines rares). He decidit limitar-me al blog, al correu i al facebook. D'altra banda, m'he adonat que quan no tenia connexió tenia més temps i això és important.

M'estic llegint un llibre que és la lectura triada per la tertúlia de la biblioteca Ilturo i tan bon punt l'acabi en faré una resenya.

Bon estiu i a gaudir d'aquest temps meravellós.

SENSE INTERNET

2010-07-07T11:39:00.002+02:00

Des de diumenge passat tinc problemes amb l'ordinador i no em puc connectar. Hem intentat resoldre-ho sense èxit, per tant, em veig obligada a limitar-me a entrar al correu de tant en tant mitjançant l'ordinador del meu marit i deixar de banda la resta d'activitats.

No sé si serà definitiu o si podrem trobar una solució, però vull aclarir-ho per si algú troba estrany que no escrigui aquí o al facebook atès que sembla que va per llarg.

Espero que no sigui definitiu perquè m'agrada escriure aquí de tant en tant, llegir altres blogs i veure les opinions del altres.

EL POBLE ON VISC AHIR A TV3

2010-06-29T12:39:00.003+02:00

Ahir a la nit Cabrera de Mar va ser la protagonista al programa de TV3 Sota terra.

Ja m'havia dit l'arqueòleg municipal que havíen estat gravant un capítol als jaciments i em va fer molta il·lusió, perquè crec que és important donar-los a conèixer ja que la majoria de persones ignoren que existeixen.

Jo en vaig parlar una mica en aquest blog a l'entrada XV FIRA IBEROROMANA.

El reportatge planteja si Ilturo (Cabrera de Mar) era una gran ciutat al segle II a.C.:

" La descoberta, fa uns quants anys, d'unes termes romanes a Cabrera (les més antigues de la península Ibèrica) n'és un indici clar, però cal demostrar-ho. Era una ciutat o només era un territori on hi havia diferents vil·les romanes dedicades a l'explotació agrícola? Decidim excavar diferents punts amb dos objectius: si confirmem que Cabrera tenia trama urbana (és a dir, carrers), i si podem confirmar que s'hi encunyava moneda, podrem afirmar amb rotunditat que Cabrera era una ciutat romana. I no una ciutat qualsevol, sinó, juntament amb Empúries i Tarraco, la ciutat a partir de la qual va començar la romanització del territori català, aleshores habitat i dominat per les diferents tribus iberes"

Si no el vau veure i us interessa podeu anar al blog Els dies de Dèdal on han penjat el vídeo, perquè jo no sé com es fa.

Vaig trobar a faltar que parlessin del jaciment de Can Benet on es troba el mosaic més antic de la Península Ibèrica.