dilluns, 8 d’agost de 2016

'La vida sense la Sara Amat', (Proa) de Pep Puig



Tothom a partir d’una certa edat comença a adonar-se que el temps s’accelera, que té una altra consistència fins i tot. És un senyal que la vida avança i transforma les nostres percepcions. Com deia Pablo Neruda al poema 20 ‘Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos’. Aquesta sensació de metamorfosi vital la retrata meravellosament Pep Puig a la seva darrera novel·la, La vida sense la Sara Amat, guardonada amb el Premi Sant Jordi 2015. 

Pep Puig. Foto: Ara.cat.
L’argument és senzill. Parteix d’un fet del passat de l’autor protagonitzat per la Sara, una nena de la colla del poble on passa les vacances, que desapareix mentre juguen per amagar-se a la seva habitació. L’evocació del record d’aquells dies que la Sara va passar oculta dins la cambra d’un Pep Puig infant són d’una meticulositat delicada i precisa, que serveix per descriure a la perfecció el llindar que separa la infantesa de l’adolescència. 

No és accidental que l’acció passi a l’estiu, època lluminosa que precedeix al declivi de la tardor quan la llum minva i comencem a haver-nos de tapar. No hi falta cap detall en el retrat realista i íntim que fa l’autor d’una situació que aplega les inquietuds incipients d’un nen a punt de deixar de ser-ho. Una experiència que condensa el que serà la seva vida futura (i, de fet, la de tots els adults): una batalla per preservar la existència veritable i íntima, aquella que es manté al marge de les aparences i de les obligacions. 

La vida sense la Sara Amat és la instantània d’un moment que ho conté tot. Segurament per això el seu estil em recorda en certa manera al dels autors japonesos, mestres en retratar mitjançant els instants les emocions més fondes. Perquè això és el que fa en Pep Puig al llarg de la novel·la: copsar en la potència de cada escena un univers de sentiments.