dimarts, 19 de juliol de 2016

‘Diamant blau’, (Columna/Destino) de Care Santos


Tinc debilitat per les històries humanes. M’agrada la visió personal dels grans fets: socials, culturals, històrics... perquè és una perspectiva carregada d’emocions i emocionar és, al cap i a la fi, l’objectiu principal d’un llibre. N’hi ha més, és clar, però per a mi aquest és el més important. Per això, quan em trobo amb novel·les com Diamant blau em sento una mica més viva. Perquè és un relat que commou.

Ja l’arrencada té una potencia que inquieta i ens anticipa una complexa història familiar. És l’antesala d’un argument fet de conflictes antics, unes topades que provenen de xocs de personalitats que han creat unes situacions tibants. I és, precisament, aquesta tensió inicial el nus que, en descabdellar-se, deixa veure els diferents fils que conformen una enorme trama d’emocions humanes. Amb la particularitat que formen part de la família de la pròpia autora que, a través dels records i d’un eficaç treball de documentació, elabora un magnífic retrat dels seus ancestres.

A Diamant blau Care Santos ens ofereix un gran relat farcit de petites històries humanes, i el fet que siguin de la seva pròpia família els hi dóna un valor afegit. A l’emotivitat se li suma la proximitat, el sentir-nos vinculats a uns personatges que podrien ser els nostres parents. L’autora domina a la perfecció el fet d’enllaçar els lectors amb les seves novel·les, ho  ha fet a través de ciutats, d’objectes i, ara, mitjançant aquests personatges tan propers. Les seves vides ens remeten a aquelles velles històries familiars, però Santos va molt més enllà i ens en proporciona detalls, s’hi recrea en els sentiments i els pensaments que els animen, i forja un entramat de vivències confegides en grans passions universals com l’amor, l’odi i la revenja.