dimarts, 30 de setembre de 2014

Danny & Roberta’ amb la Cía Teatral La Casona



Vaig saber d’aquesta obra per mitjà de la Raquel Recolons, professora d’interpretació i productora, que me’n va parlar quan encara s’estava gestant  i demanaven col·laboració a través de la plataforma de crowfunding, Verkami.
L’entusiasme de la Raquel de seguida va despertar el meu interès per aquesta peça, escrita el 1983 pel dramaturg nord americà John Patrick Shanley qui la va titular Danny and the Deep Blue Sea (Danny i el profund mar blau). Les obres d’aquest autor han rebut guardons tan prestigiosos com el Pulitzer i el Tony, i ell ha estat reconegut als Globus d’Or i a l’Oscar amb la película Doubt (El dubte). Però, tot i amb això, dur als escenaris catalans una història ambientada al Bronx on només actuen dos personatges que basteixen la seva força en el cos i en el diàleg, era una aposta arriscada. Malgrat tot, la confiança dels qui van apostar per l’obra es va veure compensada gràcies als mecenes que, amb les seves micro aportacions, van permetre assolir l’objectiu fixat per poder tirar endavant el projecte.
A partir d’aquell moment, tota la maquinària teatral es va posar en marxa i a mitjans de juliol va tenir lloc la pre-estrena. Dirigits per Fernando Griffell, fundador i director del centre de formació i producció teatral La Casona, els actors Sara Parisi i Albert Franch es van deixar la pell i l’ànima en aquesta obra colpidora i intensa. I no ho dic en un sentit metafòric, perquè els espectadors poden palpar aquesta intensitat en cadascú dels gestos dels intèrprets, en les modulacions de la veu i, sobretot, en la crispació dels cossos que semblen voler fondre’s en la foscor que assetja l’escenari.
Danny&Roberta és la història de dues persones solitàries que es mostren hostils davant d’una realitat que els ha maltractat. Dolguts pel pes de les seves pors i frustracions, actuen amb agressivitat i duresa, com dues feres engabiades. Però tota aquesta feresa comença amansir-se en el precís moment en que es troben. A mida que es van coneixent, els murs de feredat cauen i una altra realitat, sense dolors, ni angoixes, ni culpes, despunta en el seu horitzó.
Acostumats com estem a deixar la imaginació en mans dels efectes visuals, aquest muntatge apel·la a la força de la paraula i del gest per sacsejar l’espectador. Una oportunitat única de veure l’autèntic poder del teatre, el que transcendeix l’espai escènic i integra el públic en l’actuació.
Si voleu gaudir d’aquest teatre en estat pur, no us perdeu qualsevol de les funcions que tindran lloc a la sala de teatre de La Casona aquest mes d’octubre: Entrades Danny&Roberta.

dimecres, 24 de setembre de 2014

‘El amante de Nefertiti’ (Algaida), de Álvaro Bermejo


No me resulta fácil valorar esta novela porque me ha provocado una serie de impresiones distintas a medida que la he ido leyendo. La mayor parte de ellas son muy positivas, especialmente las relacionadas con el estilo literario y con la habilidad del autor para introducir en el argumento temas históricos, arqueológicos e, incluso, políticos. No obstante, hay algún elemento que me ha parecido sobrante o excesivo y, en mi opinión, ha desmejorado a una de las mejores obras que he leído últimamente. Vamos con ello…

En primer lugar tengo que destacar que lo que me atrajo del libro fue la sinopsis ya que en ella se intuye una novela de tintes históricos, ambientada en los años veinte y con personajes históricos reales. Según apunta el resumen de la contraportada, el argumento gira en torno a la mítica reina egipcia Nefertiti, Gran Esposa Real  del faraón hereje Akenaton , y el misterio que supuso su misteriosa desaparición, junto con el hecho de que jamás se haya encontrado su momia. La resolución de esta incógnita es la que mueve la trama que arranca en la segunda década del siglo XX, en Capri, y que implica a literatos como D.H.Lawrence, Curzio Malaparte o Agatha Christie; al marido de ésta, el arqueólogo Max Mallowan; y al ocultista Aleister Crowley, entre muchos otros.

Nada más empezar la lectura quedé seducida por la prosa cuidada y rica del autor, Álvaro Bermejo, exuberante no sólo en lo léxico sino, también, en lo divulgativo. Esto puede comprobarse fácilmente buscando información ya sea sobre las expediciones arqueológicas que explica, sobre lo concerniente a la legendaria reina o acerca de los excéntricos personajes que viven la ‘Dolce Vita’ en la isla del golfo de Nápoles. Pero, además del preciosismo descriptivo y de la pericia documental, me atrapó el cariz intrigante que se va apoderando sutilmente de la trama. Así, entre evocaciones ‘felices años veinte’, alusiones al emperador Tiberio y al pasado imperial romano, se intercalan una serie de extrañas muertes que parecen tener relación con algún culto antiguo resucitado.

La primera parte de la historia transcurre en la isla de Capri y es la que más disfruté, incluso cuando un giro inesperado trastoca el tono de la novela dándole un toque fantástico. Aunque al principio eso me descolocó (me gustaba el carácter romántico de la trama, entendiendo romántico como imaginativo, sensible y rebelde), al seguir leyendo me habitué al nuevo aire sobrenatural del argumento. Además, pensé que eso aportaría más originalidad a la trama que seguir el cauce novela histórico-policíaca.

A partir de ese momento, lo romántico se vuelve romance y los evocadores escenarios caprenses ceden el paso a la aventura. Las conspiraciones, la traición y la carrera contra reloj para evitar la tragedia se mezclan con el idilio entre los protagonistas y acaban por transformar el relato en una película de Indiana Jones. Que conste que a mí me encantan los films del intrépido arqueólogo, pero hubiese preferido que el libro se hubiese mantenido fiel al estilo y temática del comienzo, menos agitado, es cierto, pero muchísimo más sugerente.

Por estos motivos, esta novela me ha dejado una sensación agridulce. Creo que la maestría literaria del autor merecía un final mejor que el que le destina.  Hay obras cuya esencia en sí es un valor que no precisa de un broche de oro para cerrarlas, historias que no necesitan de la originalidad para fascinar al lector y, estoy segura,  El amante de Nefertiti es una de ellas. 

dissabte, 13 de setembre de 2014

Presentació de 'Cuando nos vamos ¿A dónde vamos?', de Isabel Rodríguez Vila


El proper divendres 19 de setembre, a les set de la tarda, es presenta a la Biblioteca Ilturo de Cabrera de Mar el darrer llibre d'Isabel Rodríguez, Cuando nos vamos ¿A dónde vamos? , un acte en el qual participo.

Serà una bona ocasió per escoltar de primera mà les vivències de l'autora, infermera i fotògrafa de Cabrils vinculada des de fa anys al món de la cooperació, qui ens parlarà de tot allò que envolta la mort a partir de la seva experiència com a professional de la sanitat i, també, com a familiar.

Si us interessen aquests temes o, simplement, teniu curiositat per conèixer l'experiència d'algú que ha viscut  de molt a prop el moment del traspàs no us ho podeu perdre!!!

En aquest enllaç hi trobareu la ressenya del llibre: 


dimarts, 9 de setembre de 2014

‘Cuando nos vamos ¿A dónde vamos?’ (Círculo Rojo), de Isabel Rodríguez Vila


La mort és, potser, la qüestió que més dubtes, pors i debats ha suscitat des de l’albada dels temps. Hi és present a totes les cultures que l’han tractat de maneres ben diverses i, hores d’ara, encara continua sent un misteri que cadascú interpreta a la seva manera. Aquest procés va acompanyat d’un sèrie de ritus i pràctiques però, també, de sensacions. I és aquí, a la part més intangible, on la mort pren un sentit diferent per a cada persona. 

Per tal de poder suportar la càrrega emocional que comporta, hi ha hagut autors que han plasmat les seves experiències en llibres tan i tan famosos como els d’Elisabeth Kübler-Ross (La mort una aurora) o Raymond Moody (Vida Després de la Vida). Aquest llibres i d’altres relacionats amb aquest tema són ben coneguts per  la fotògrafa, infermera i cooperant, Isabel Rodríguez Vila,  que aporta una nova visió d’aquest fet transcendental al seu llibre Cuando nos vamos ¿A dónde vamos? 

Però aquesta no és la primera incursió en l’escriptura de Isabel, narradora incansable de tot allò que viu i lluitadora tenaç en la batalla per millorar el món. El 2009 ja es va aventurar a escriure l’obra Goundi. Unas vacaciones diferentes, on plasmava la seva experiència solidària en l’África subsahariana. Tres anys més tard va publicar Descubriendo el corazón de la tierra, un relat sobre set viatges a diferents llocs del món que incidia encara més en l’enfocament personal i transcendit de les seves vivències.

Els tres llibres apareguts fins ara són fruit de la seva vinculació amb el Chad, país de l’Àfrica Central on desenvolupa la seva tasca solidària des de fa 22 anys. Una feina que va cristal·litzar el 2003 amb la fundació de l’associació Misión y Desarrollo para Goundi de la que és vicepresidenta. És per això que els beneficis obtinguts de la venda dels llibres que escriu van destinats a la creació o millora d’infraestructures sanitàries a la regió.

Cuando nos vamos ¿A dónde vamos?,  l'obra més recent de Rodríguez Vila, va aparèixer el passat mes de gener i ja porta dues edicions. En aquest llibre l’autora aparca per un moment la seva missió a Goundi i furga en els seus records, per tal d’oferir una visió de la mort que aplega el seu propi cicle vital. Així, al llarg de les pàgines se’ns mostra la vivència del traspàs des dels ulls de la nena, de l’adolescent, de la mare, de la filla, de la neboda... una perspectiva que no és només la dels anys, sinó la dels vincles afectius i, fins i tot, la de la creença. 

Cada capítol s’inicia explicant  una mort diferent: de persones grans i joves, amb diferents graus de parentiu; després, a partir de cada circumstància, l’autora basteix una reflexió que sovint ofereix consells basats en la seva formació, experiències i sentiments. El resultat és una obra de fàcil lectura que ens remet a situacions similars i que esperona no només el pensament sinó, també, l’espiritualitat.


Amb aquest llibre he après però, sobretot, m’he commogut. Perquè la Isabel escriu d'una manera tan propera, tan generosa, que et fa empatitzar amb tot allò que explica. És capaç de compartir estats d'ànims i percepcions, de manera que et sents partícep i veus reflectir-se en les seves paraules pors antigues i noves percepcions.

Cuando nos vamos ¿A dónde vamos? m'ha demostrat que la vitalitat de la Isabel ni tan sols la frena la mort, al contrari, és el ressort que la impel·leix a continuar treballant, a continuar creixent. És per això que em fa una gran il·lusió participar en la presentació del llibre que tindrà lloc a la Biblioteca Ilturo de Cabrera de Mar. Serà el proper 19 de setembre, a las set de la tarda, i ella mateixa parlarà d'aquesta nova aventura, la més agosarada i la més personal. 




dimarts, 2 de setembre de 2014

Aquellas lecturas estivales V: ‘La casa de los espíritus’, de Isabel Allende



Hubo un tiempo en que una de las antepasadas de CatalunyaCaixa, la Caixa d’Estalvis de Catalunya, regalaba libros. No sé si lo hacía para obsequiar a sus clientes por Navidad o si era en motivo de Sant Jordi, puesto que en aquella época no se celebraba el Dia del Llibre como ahora y apenas éramos conscientes de la efeméride.  El caso es que en un momento determinado aparecía mi madre, que era la que iba a ‘La CAIXA de tots’, con un libro obsequiado por la entidad.

Entre las obras que llegaron a nuestras estanterías de este modo se encuentra La casa de los espíritus, una novela que me sorprendió y rompió muchos de mis esquemas en cuanto a literatura. Lo primero que me llamó la atención fue la portada: la imagen de una mujer con el pelo verde destacando sobre un fondo blanco. El título ocupaba gran parte de la tapa, escrito con letras grandes y llamativas, y la dama peliverde tenía una mirada bastante perturbadora. Aún así, sin saber de qué iba y pasando por alto la aprensión que me provocaba sospechar que se tratase de una novela de terror (género que no me atrae demasiado), me arriesgué a leerla.

Ya las primeras páginas consiguieron atraer mi atención y despertaron mi asombro. El lenguaje soñador e inspirado, las imágenes evocadoras, y la recreación de un mundo perfilado entre la realidad y la maravilla me cautivaron por completo. Hasta entonces había leído novelas románticas, decimonónicas, clásicas y juveniles que nada tenían que ver ni con el estilo ni con la temática de lo que estaba leyendo. Luego supe que a ese género se le denomina ‘realismo mágico’ y que cuando Isabel Allende publicó el libro, su primera novela, en 1982 esta categoría literaria ya se había desarrollado plenamente más de treinta años atrás.

'Birds! Birds!', Rob Gonsalves
Aunque existen muchos críticos que cuestionan el nivel literario de la novela, pienso que para mí fue muy positivo haber descubierto el realismo mágico con La casa de los espíritus. La agilidad del ritmo narrativo y la amenidad del argumento son más apropiadas para una adolescente que obras maestras como Pedro Páramo o Cien años de soledad. La efervescencia imaginativa de la novela de Isabel Allende espoleó mi fantasía y me mostró una dimensión literaria nueva y fascinante.  

La lectura de La casa de los espíritus fue el pasaporte que me condujo, mucho más tarde, al mítico mundo de Macondo y al sobrecogedor universo de Comala. Si ya la primera cata de realismo mágico me impactó, no quiero ni pensar en el efecto que me hubiesen producido el descubrimiento 'a pelo' de García Márquez y, sobretodo, de Rulfo.  Hubiera sido demoledor.