dilluns, 16 de juny de 2014

ENTREVISTA A UNA FADA

La nit del 23 de juny és una de les dates més màgiques de l'any. Malgrat que la seva celebració es vincula a la de la festivitat de Sant Joan Baptista, el que es festeja en realitat és el solstici d'estiu que té lloc dos o tres dies abans i que s'ha celebrat durant mil·lennis, no només en pobles de la costa Mediterrània sinó, també, en d’altres punts d'Europa amb diferents noms: Jonsok a Noruega, Sankthans a Dinamarca, Jaanipaev a Estònia, Midsommar a Suècia i Juhanus a Finlàndia. 

Aquest moment del calendari representa en l'hemisferi nord el triomf de la llum sobre la foscor, per això el foc, que simbolitza el sol, té tant protagonisme en la celebració en forma de fogueres i d’altres rituals. Els grecs anomenaven als solsticis 'portes', el d'estiu era la 'porta dels homes' mentre que el d'hivern era la 'porta dels déus'. Altres tradicions i llegendes asseguren que és en aquest moment de l'any quan s'obren les portes a la dimensió màgica de la realitat. Per saber què hi ha de cert en tot això un dels éssers d'aquest univers ha accedit a ser entrevistat. Es tracta de la fada Ailish, que apareix en la meva saga de novel·les Top Fairies editada per Edebé. Per descomptat, tant el seu nom com el d’altres fades que apareixen als llibres ​​són inventats per preservar la seva existència i la seva tasca en el nostre món.



En primer lloc, vull agrair-li que hagi acceptat respondre a aquesta entrevista i, tenint en compte l'època en què estem, voldria començar preguntant el motiu pel qual es considera que la nit de Sant Joan és màgica.

És a causa de l'efemèride astronòmica del solstici d'estiu, que és el moment en què el sol està més alt al migdia. Això fa que el planeta absorbeixi molts raigs solars, el que li proporciona una energia addicional. Aquesta força és la que proporciona propietats excepcionals a les plantes, als minerals i a l'aigua. En general, tota l'atmosfera s'impregna d'aquesta energia, fins i tot els humans, cosa que els facilita que puguin entrar en contacte amb espais que habitualment no formen part de la seva realitat quotidiana.

Llavors, és possible que en aquesta nit es pugui veure a una fada?

Les èpoques que coincideixen amb els encreuaments estacionals, és a dir, els solsticis i els equinoccis, propicien que els humans recuperin el contacte perdut amb la seva part natural. Són moments de molta energia a la qual cap ésser viu és aliè. Per tant, és possible que en moments així una persona aconsegueixi accedir a una altra dimensió de la realitat, el que ells anomenen 'l'altre costat del mirall', i que puguin veure a un ésser eteri.

És la nit del solstici d'estiu la preferida de les fades?

Sens dubte és una de les nostres principals festivitats i culmina una temporada de trobades en què celebrem la primavera. Però també són molt rellevants per a nosaltres altres dates com la que els celtes anomenaven nit de Beltane, vinculada a la fertilitat, o la d'Sambain, relacionada amb la mort i el renaixement, una festa que s'està popularitzant entre els humans de tot el món a través del Halloween.

I en què consisteixen les celebracions feériques?

Ens reunim a l'exterior, en el clar d'un bosc, en prats de flors o al cim d'una muntanya, i dansem agafades de la mà formant un cercle. Ens agrada ballar sobre l'herba, il·luminades per torxes, mentre toquem música. Fa temps, els humans van fer córrer una història que ens atribuïa l'aparició de cercles formats per bolets als quals anomenaven 'rotlle de fades'. Segons deien, els gripaus sortien de les seves basses per veure'ns ballar i s'asseien al voltant nostre. Al matí següent, en cada un dels llocs on s'havien assegut els batracis apareixia un bolet formant un anell de fongs. Després es va saber que es tractava d'una formació natural que res tenia a veure amb nosaltres.

Segons l’Enciclopèdia Catalana, una fada és un "Ésser fantàstic representat sota la figura d’una dona a la qual hom atribueix fetilleries i influències bones o dolentes per art màgica (goja)”,  hi està d'acord?

Bé, aquesta definició resumeix el concepte que els humans tenen de nosaltres, és a dir, la idea que ells s'han format al llarg dels segles per la seva experiència amb el món dels elementals. Atès que des de la seva perspectiva ens conceben així, estic d'acord que és una bona definició de la imatge que els humans tenen de les fades. Però això no significa que els doni la raó. De fet, una de les accepcions de 'fantàstic' és quimèric, és a dir, que no és real, i mira’m, sóc aquí!

Per què, llavors, la majoria de persones creuen que les fades no existeixen?

Perquè l'ésser humà és molt visual. Confia en els seus ulls per obtenir certeses, la qual cosa els limita moltíssim. Atès que nosaltres fa més de tres segles que no ens mostrem com a éssers eteris, van deixar de creure en la nostra existència.

I com es mostren ara?

Sota una aparença més mundana, utilitzant un vestuari i una imatge adaptada als temps actuals. Contràriament al que fèiem abans, ara ocultem la nostra identitat sota una altra ocupació. Jo, per exemple, he adoptat la tasca de directora d'una agència de models. Fa dos-cents anys m'hauria mostrat en un clar de bosc ple de campànules i tocant l'arpa.

¿A què es deu, doncs, aquest canvi?

Hem canviat perquè abans els humans encara mantenien un cert vincle amb la natura, i no eren tan pragmàtics com avui dia. Per aquest motiu podíem apropar-nos a ells amb la nostra aparença habitual. Per desgràcia, en els últims segles han anat perdent la seva relació amb l'entorn natural i, el pitjor de tot, l'han perjudicat fins a posar-lo en perill. Aquest va ser el motiu pel qual vam deixar de mostrar-nos: perquè no podíem suportar veure el mal que els éssers humans ocasionaven a la Terra.

Llavors, perquè han tornat ara, després de tant de temps?

Perquè hem vist que algunes persones han recuperat el vincle natural amb l'entorn. Afortunadament s'està gestant una sensibilització cap al medi ambient, com ho dieu vosaltres, que pot arribar a canviar la terrible situació que pateix el planeta i a nosaltres ens agradaria ajudar a aquests humans amb els nostres coneixements. Aquesta és la nostra gran tasca hores d’ara.


dimecres, 11 de juny de 2014

‘BARKENO, BÀRCINO, BARCELONA’ (Angle Editorial), de JOAN DE DÉU PRATS


Sempre he sentit curiositat per les històries que hi ha rere els objectes, les cases, els carrers, els barris... Perquè les peripècies vitals (per dir-ho d’alguna manera) que amaga tot allò que ens envolta són el lligam que uneix el passat amb el present,  el que ha fet que el món que coneixem sigui com és i no d’una altra manera.

Barcelona és la ciutat on vaig néixer i viure fins als 29 anys, és la metròpoli que visito gairebé cada setmana, el centre urbà que m’és més familiar i, tot i amb això, la conec ben poc. Aquesta és la impressió que m’he dut després de llegir el llibre de Joan de Déu Prats Barkeno, Bàrcino, Barcelona, una obra que aplega en els seus 38 capítols una visió de tot el que ha viscut la capital catalana al llarg de milers d’anys. Aquest recorregut des de l’albada dels temps és condensa en unes pinzellades al context prehistòric per passar, de seguida, a resumir els fets més rellevants de cada època i el llegat aportat pels governants i les cultures que han anat forjant la seva singularitat.

Prats ens parla de canvis històrics i polítics, però també físics, perquè la fesomia de Barcelona ha evolucionat tant des del punt de vista geogràfic com urbà. I en tot aquest procés hi ha moltes curiositats, moltes anècdotes, que l’autor recull introduint-les hàbilment en la narració dels fets que corresponen a cada episodi.

Els caballitos del Caspolino Font: Francesc Català-Roca
Laietans, romans, gots i musulmans desfilen per les pàgines del llibre i ens mostren les seves aportacions a la ciutat. Amb un discurs entenedor i amb un punt irònic, l’autor fa un resum històric on hàbilment ubica fets relacionats amb la metròpoli. Ens parla de les vies Augusta, Favència i Júlia, del parc d’atraccions Caspolino, dels orígens de barris com el d’Hostafrancs i el de la Barceloneta, de les rajoles que van identificar per primer cop els carrers la majoria dels quals, per cert, descobrim que porten nom d’home (les dones només representen el 7% de les plaques col·locades als espais públics). 

Barkeno, Bàrcino, Barcelona és un viatge pel temps a través de llocs coneguts dels barcelonins i dels amants de la ciutat. Un recorregut històric i didàctic escrit amb un to directe, planer i molt ocurrent que m’ha recordat el refrescant estil d’Indro Montanelli.