El Nadal de les fades

Demà farà un any just que l’escriptor i amic Francesc Miralles va dedicar un post al seu bloc a les meves novel·les juvenils Top Faires. El seu comentari incloïa unes breus explicacions sobre com celebren el Nadal les fades. He pensat que seria bo recuperar-lo ara que s’acosten aquestes festes.

El Nadal de les fades

He reservat el post abans de Nadal a una esplèndida autora, SÍLVIA TARRAGÓ, que coneix els secrets de les fades perquè aquest tancament d'any sigui màgic i comencem el que ve posant els somnis en el nostre horitzó proper.

La seva bilogía TOP FAIRIES és, de fet, una posada al dia dels coneixements feérics a través de les aventures d'Elia, que després de participar en un concurs convocat un segle enrere rep una formació per esdevenir una fada moderna.

Qualsevol que sigui el nostre sexe, edat o procedència, he demanat a Sílvia que ens orienti per posar ales al curs que ve. El text que segueix són les seves instruccions.

A les fades els agrada festejar els canvis d'estació i per celebrar pas de la tardor a l'hivern, que coincideix amb el nostre Nadal, realitzen una sèrie de rituals que nosaltres podem fer a casa seguint aquestes pautes:

1) Condicionar un espai que evoqui la natura. Buscarem un racó tranquil de la casa o, millor encara, del jardí o de la terrassa. En cas d'escollir l'interior d'un habitatge, recrearem l'ambient silvestre ajudant-nos d'una tela o paper de color verd, afegint tantes plantes i flors com ens sigui possible.

2) Perfumar l'ambient amb encens de fragància de rosa. Aquesta flor és una de les preferides de les fades, per això els agrada dansar al voltant d'elles per després escampar-les per les cruïlles.

3) Encendre 12 espelmes, preferiblement blanques. Amb aquesta il·luminació evocarem les torxes que il·luminen els balls de les fades. El 12 representa els mesos de l'any que s'acaba i el blanc és un color que purifica i simbolitza la pau.

4) Harmonitzar amb música folk, new age, celta o dream pop. Les fades senten passió per la música i toquen instruments com el violí, la flauta, l'arpa, l'harmònica i els platerets. Dels grups i músics actuals els agraden especialment Smoke Fairies, Marissa Nadler, Enya i Lorena McKennit. I, per descomptat, també Nikosia.

5) Vestir-se amb les millors gales. Abans d'iniciar la celebració, les fades es posen les seves robes més elegants, que acostumen a ser vestits de rasos i tuls. Podem inspirar-nos en el seu estil amb robes de teixits naturals com la seda, la llana, el cotó o el lli.

6) Arribada la mitjanit iniciar la desfilada màgica. Un cop vestits adequadament, esperarem que el rellotge doni les 12 campanades per començar la desfilada de les fades que és com inicien sempre els seus festejos. Ens col·locarem per ordre d'edat i anirem desfilant dansant al ritme de la música i seguint la filera que recorrerà tota la casa o el jardí.

7) Reunir-se en cercles i ballar agafats de la mà. En acabar la desfilada, ens reunirem en un cercle i ens agafarem les mans però donant-nos l'esquena, de manera que tots mirarem cap a l'exterior. Així com les fades canten i dansen fins a l'alba, tot i que a nosaltres ens bastarà amb fer-ho durant uns minuts.

Aquest ritual és la manera en què les fades recol·lecten energia de la Terra i del Cosmos per regenerar-se. Per tant, no hem d'oblidar mai que hem d'agrair tot el que ens dóna la natura vetllant per ella.

Bones i màgiques festes!

Francesc

Les postals de Nadal de Trini Tinturé

Trini Tinturé, dibuixant de còmics i il·lustradora, és coneguda pel seu personatge Emma es encantadora, tot un referent de la historieta femenina per a adolescents i joves. Durant una visita que vaig fer-li amb dues fans més vaig descobrir una faceta de l’artista que jo desconeixia: la d’il·lustradora de postals de Nadal. En aquest article recupero el que va explicar-nos sobre el seu treball en aquest camp i ofereixo algunes imatges dels seus christmas

La segona vegada que vaig visitar Trini Tinturé em va rebre amb la mateixa cordialitat que el primer cop, quan la vaig conèixer. M’acompanyaven la jove il·lustradora Laia Codina i Bertha Fernández Lorca, una gran aficionada al còmic femení. La nostra amfitriona va acollir-nos a totes tres amb un gran somriure i amb la taula parada on ens esperava, com ja és habitual, un deliciós berenar. Molt a prop, un faristol ens deixava veure diversos dibuixos de l’artista que, després de cinc dècades, encara continua en actiu. Instal·lada a Barcelona de ben jove, Trini Tinturé va començar a dibuixar còmic als anys 60, just en el moment  en què aquest camp encetava una forta volada.

Tot prenent una infusió, l’artista ens va parlar dels seus inicis a Lleida, on va néixer i on va descobrir la seva vocació. Ens va explicar com van ser els seus primers encàrrecs a Barcelona, ciutat on es va establir i on es va desenvolupar professionalment. Segons ens va dir, la seva experiència al llarg de tots aquest anys va estar excel·lent “si hagués de tornar enrere ho tornaria a fer tot igual”.

A les meves companyes i a mi el temps ens va passar volant, abstretes com érem per tot el que ens explicava la nostra amfitriona. Però com que sabíem que el còmic no és el seu únic àmbit creatiu, no vam voler deixar passar l’oportunitat que ens mostrés algunes de les seves creacions. Va ser llavors quan vam descobrir una de les seves obres més entranyables: les postals de Nadal. El tema ens interessava especialment perquè Laia Codina acabava d’escriure una entrada al seu bloc (cucatraca.blogspot.com.es)recordant el temps en què a escola intercanviàvem christmas.

Trini Tinturé ens va sorprendre en explicar-nos que mai va arribar a comercialitzar les seves postals nadalenques.“Les feia perquè volia. Jo sempre dibuixava uns pastorets, el nen Jesús, la verge… res formal. Però no amb intenció de comercialitzar-les sinó per regalar a familiars i amics. Ho feia com explica que ho feia Laia al seu bloc. Pintava els dibuixos un a un, a mà. Més endavant em van proposar fer postals. De fet, vaig tenir diverses propostes però aleshores jo estava fent Alicia en el país de las maravillas, per a la sèrie Joyas Literarias d’Editorial Bruguera. Va ser a mitjans dels 70 si fa o no fa. Jo vaig dir que sí a Busquets, empresa ben coneguda per les seves postals, perquè m’agradava molt com treballaven i era una gent molt amable i professional,  però finalment no vaig trobar temps per fer-ho”.

Mentre ens ensenyava els christmas que guarda a casa, ens va comentar que en va fer un parell per a La Cubana,  ja que als membres de la companyia els hi van agradar els seus dibuixos i van encomanar-li’n. “No he fet mai una exposició,” ens va dir en preguntar-li si havia pensat a mostrar-les al públic, “ni d’il·lustracions, ni de postals. Les dibuixo perquè m’agrada fer-ho. Sempre n’he fet. Aquesta, per exemple, és de l’any passat. M’agraden els motius de cada època de l’any, que siguin ben visibles i que es reconeguin els símbols propis de cada tradició. Aquell encant que tenia el Nadal trobo que s’ha perdut. Abans els dies previs a les festes nadalenques eren màgics, els esperàvem amb molta expectació. Jo intento reflectir tot això en el meu estil: la il·lusió, la màgia, la tendresa… I sé que la gent busca postals tendres i no les troba”. Llavors s’adreça a la jove il·lustradora que ens acompanya: “Laia, pren nota d’això, perquè a mi m’ho demanen sovint i em diuen que tot el que es fa ara és fred. I crec que tenen raó. Aquell tipus de dibuix també s’ha perdut i s’hauria de recuperar. No pot ser que es perdi”.

I així, embadalides contemplant  les postals de Trini Tinturé vam tornar a sentir l’emoció que experimentàvem de nenes amb els dibuixos de Constanza, Vernet o Ferrándiz. Embolcallades per aquesta sensació, ens va costar força acomiadar-nos de l’artista. Finalment  ho vam fer amb la seguretat que la propera vegada que ens trobéssim amb ella ens rebria de la mateixa manera afable i encisadora de sempre.

Trobareu més informació sobre l’obra de l’artista a la seva web: www.trinitinture.com

Podeu llegir el reportatge que vaig  publicar a la revista digital Respostes.cat aquí: Trini Tinturé: ‘Moriré amb un llapis a la mà’.

‘Desig de xocolata’ (Planeta), de Care Santos

“Setze bocins de porcellana blanca de mides i formes diferents i un tub de pega «d’aquella que ho enganxa tot».”

Amb aquesta frase s'inicia el primer capítol de Desig de xocolata, una clara al·lusió als trencaclosques que evidencia el paral·lelisme entre aquest joc i l'estructura de la novel·la. Perquè el relat sencer no és altra cosa que un exercici consistent a recompondre, fragment a fragment, el recorregut d'un objecte al llarg dels anys.

Care Santos. Foto: La Vanguardia.

La peça esmicolada que es descriu en el primer paràgraf és una vella xocolatera, i allò que oculten les seves pèrdues, les seves esquerdes i el seu trencament són els oblits, les negligències i les fatalitats d’aquells qui la van posseir. Totes aquestes vicissituds que han quedat impreses en la seva pell de ceràmica són, precisament, les que vertebren l'argument. Desentranyant el sentit de cadascuna d'aquestes senyals es reviuen les peripècies que han fet possible que la xocolatera arribi fins a un pis del barri de la Rivera de la Barcelona d'avui, concretament a una estança on un dels personatges de la novel·la intenta fer encaixar tots els trossos en què ha acabat transformada.

Com si es tractés d'una projecció en retrospectiva l'autora, Care Santos, ens descriu alhora el final i el principi. Comença mostrant una primera escena de reconstrucció de l'objecte fragmentat per, tot seguit, iniciar un pla que retrocedeix, rebobinant les seqüències fins situar-nos en l'origen de l'acció.

Però aquest recular en el temps no és exactament lineal. La primera part de la novel·la recupera la història dels últims propietaris a través de parèntesi temporals en què s'alterna el present amb els anys previs a les Olimpíades. La segona s'inicia a la fi del segle XIX per, de seguida, fer irrompre un flashback que retarda el rellotge més de quatre dècades. A la tercera part, que se situa al segle XVIII, és quan els fets se succeeixen d'una manera més cronològica excepte en el final, quan apareix l'últim flashback en una escena que és, de fet, el començament de la gran aventura de l’objecte protagonista.

Decoració per a la presentació de
'Desig de xocolata' a Pastisseries Falgueras.

Tots aquests relats, a part del vincle comú de la xocolatera i, per extensió, del món de la xocolata -que s'imagina, s'olora i, fent honor al títol, es desitja-, tenen també com a punts en comú la ciutat de Barcelona i l’òpera. Les referències a llocs i personatges de la capital catalana són tan freqüents com les cites i metàfores operístiques. Això contribueix a enriquir el text, ja prou lluït gràcies a la combinació de recursos narratius que exhibeix l'autora en les tres parts de la història. A la primera hi trobem un narrador omniscient, en la següent la narració en segona persona, i en la tercera la narrativa epistolar. Veus molt dispars per accentuar el fet que expliquen vides del tot diferents. Unes vivències esvaïdes en el temps, però que han deixat la seva empremta en la vella xocolatera.

Desig de xocolata és un viatge a tres èpoques històriques en les que s’ubiquen tres relats molt diferents protagonitzats per personatges intensos i molt, molt vitals. Una novel·la coral hàbilment executada per una autora acostumada a reviure persones reals i a fer de carn i ossos les fictícies. I en aquesta aventura temporal totes elles, verídiques i imaginades, actuen mogudes per la mateixa passió encarnada en el seu ardent desig de xocolata.