dimecres, 21 de novembre de 2012

‘BARCELONA BLUES’, de FRANCESC MIRALLES


Hace ya bastante que leí El caballero de la armadura oxidada, una sugerente fábula sobre los miedos, angustias e inquietudes que solemos ir acumulando con los años. Aunque no soy muy aficionada a este tipo de obras, porque acostumbran a ser repetitivas y adolecen de un positivismo poco realista (para mi), disfruté de su lectura y procuré aplicarme la moraleja.

Muchos años más tarde, es decir este verano, cayó en mis manos un ejemplar de Barcelona Blues, una novela inencontrable durante dos lustros pero que, para mi fortuna, acababa de ser publicada en un sello de bolsillo: Books4Poket.

Nada más empezar a leerla empaticé y simpaticé con el protagonista, un caballero de hoy en día, un hidalgo sin otra armadura que un cinismo sutil con el que se enfrenta a conflictos, fruto de la realidad, con los que no resulta nada complicado equipararse.

Este hombre cotidiano se convierte, a medida que avanza la lectura, en un verdadero héroe. Afronta su día a día con un  gran sentido práctico, generalmente humorístico lo que le vuelve optimista pero en un grado verosímil. Sus verdaderas hazañas son lograr mantener la lucidez y la serenidad en una sociedad desquiciada, participar de esa locura intentando mantener el equilibrio y aprendiendo de todo lo que sucede a su alrededor.

Este caballero ya ha logrado librarse de su armadura, sin embargo, con sus peripecias nos enseña como podemos desprendernos de la nuestra. A través de las vivencias de este editor con alma de músico, descubrimos muchas de las preocupaciones, aflicciones y anhelos que nos oprimen a diario. Él las encuentra en los autores, en los desvelos de su hija adolescente, en sus amigos y, sobretodo, en su propia soledad.

De todas sus enseñanzas me quedo con esta que, además, resume la esencia del libro:

"He descubierto algo: no hay que hacer caso a la música de fondo; de lo que se trata aquí es de saber cuál es el repertorio con el que vamos por la vida, cuáles son los grandes éxitos y las caras B."



dilluns, 5 de novembre de 2012

'LA CASA DE LA TORRE', de ISABEL DEL RÍO

Tot just fa un parell de mesos que s'ha publicat el segon llibre d'aquesta pertorbadora bilogia quan, veient les bones crítiques i l'entusiasme dels lectors, m'he animat a endinsar-me en les pàgines del primer volum.

Haig d'admetre que no m'agraden gaire les històries truculentes ni el gènere fantàstic, però, atès que sóc conscient que un bon llibre (com una bona pel·licula) escapen de les limitacions de les categories em vaig arriscar.

Tan bon punt vaig començar la lectura em vaig adonar que l'havia encertat. El primer que em va captivar va ser l'estil, una escriptura senzilla però, alhora, rica, plena de matisos per descriure la llum i la foscor, tan present al llarg de les pàgines. Després, em va arrossegar la trama farcida d'històries colpidores, amb personatges extrems, hereus de contes i de novel·les amb capacitat suficient com per a condensar la quinta essència dels sentiments humans.

Però, a més, en cada aventura de la protagonista, em semblava trobar la petjada d'un altre autor, fruit segurament de l'avidesa lectora de Isabel del Río, que homenatja a escriptors com l'autor de Peter Pan o un dels primers creadors de la literatura infantil, Perrault. Sense deixar de banda el seu peculiar estil, ple de força i creativitat, la novel·la sembla acostar-nos als monstres lovecrafians matisats per la imaginació prolífica de l'autora. Aquestes criatures habiten un univers que sembla sorgit d'un malson de Poe i decorat amb espurnes d'un surrealisme que remet a Murakami. En definitiva, és un món hereu de moltes lectures, confegit des de la passió per la literatura, modelat de somnis i de malsons, una aventura trepidant que sap mantenir-nos expectants i que conecta amb algun plec recòndit dels nostres temors.

Crec que Isabel de Río ha sabut reinventar el gènere de l'horror. Sense deixar de banda les arrels d'aquest tipus de literatura, ha aconseguit donar una clau de volta que recupera els clàssics fantasmes i els vincula a  les nostres pors més recents.

Cal destacar també les magnífiques il·lustracions d'Oriol Malet.


Si voleu saber-ne més, aquí teniu el blog: La casa del torreón.