dissabte, 28 de gener de 2012

‘QUANTIC LOVE’, de SONIA FERNÁNDEZ-VIDAL

Barrejar la ciència amb les emocions pot ser un experiment curiós i, fins i tot, arriscat. Tanmateix, quan algú posseeix (com és el cas de l'autora d'aquest llibre) un esperit indagatori i un intens amor pel coneixement, el risc no l’aturarà en el moment de tirar endavant la investigació, per peculiar que aquesta sigui.

Així, al meu entendre, Sonia Fernández-Vidal, que ja va demostrar a La porta dels tres panys aquesta passió per barrejar a les seves provetes literàries física i aventura, s’arrisca en el difícil equilibri existent entre l’eterna dualitat del cos i de la ment.

El terreny d’experimentació en aquesta novel·la és l’efervescent món dels joves, tan vital i expansiu, que es manifesta en l’entorn tecnològic del CERN, (Conseil Européen pour la Recherche Nucléaire), a la ciutat suïssa de Ginebra. Allà és on arriba la protagonista, una jove amb una incipient atracció cap a la ciència, per tal de treballar a la cafeteria d’aquesta organització amb l’objectiu d’aconseguir els diners que li calen per poder pagar-se la universitat.

Aquesta noia intel·ligent, però encara sense cap mena de formació científica, de seguida desperta l’empatia del lector poc familiaritzat amb la ciència (com és el meu cas), servint de fil conductor per endintsar-lo en temes de física, matemàtica o astronomia. L’autora ho fa amb habilitat, de manera que tota aquesta informació queda inserida en l’argument en forma d’anècdotes o comentaris, que aporten un interès afegit a la història.

Però per a la protagonista no tot és servir cafès i familiaritzar-se amb un món que l’apassiona, perquè aviat el seu cor comença a competir amb l’animació que regna al seu cervell. Els responsables del desvetllament del seu òrgan bategador són dos nois ben diferents: d'una banda, un extravertit periodista; de l'altra, un científic extremadament reservat. A partir d’aquí, ella haurà de passar pel tamís sentiments i conjectures per tal de provar de resoldre, tal com es diu al llibre, “l’equació de l’amor”.

Tot aquest procés evoluciona orbitant al voltant d’una sèrie de personatges, amics i coneguts de la protagonista, que ajuden a mostrar les facetes per les quals ella va passant, a mida que descobreix més coses sobre els dos nois. D’altra banda, contribueixen a donar agilitat a la narració afegint, a voltes, un to humorístic que encara fa més fluida la lectura.

Quantic Love és, en definitiva, una manera d’abocar-se al prodigi, a la petita gran maravella del cosmos que no deixa mai de manifestar-se tant al nostre interior com en tot allò que ens envolta.

Us deixo la banda sonora del llibre que va compondre el grup Nikosia.




dimecres, 18 de gener de 2012

RECORREGUT PER L'IMPRESSIONISME FRANCÈS A CAIXAFORUM

Impressionistes. Mestres francesos de la col·lecció Clark és el nom de l'exposició que es pot visitar fins el 12 de febrer a CaixaForum i que aplega obres de destacats pintors francesos de finals de segle XIX i principis del XX, procedents del fons del col·leccionista americà Sterling Clark i de la seva dona Francine.

Dissabte passat per la tarda vaig anar a visitar-la en una sortida que promovia l'Associació D'ones de Cabrera de Mar. Allà, ens vam trobar amb una gernació que, sens dubte, es va acostar a la mostra atreta per l'enorme atractiu d'uns quadres que permeten fer un recorregut al llarg d'aquest moviment pictòric.

La mostra s'inicia amb els precursors, els pintors realistes de l'escola de Barbizon: Jean-Baptiste Camille Corot, Jean-François Millet i Théodore Rousseau. Després, ja ens situem en els primers albors del corrent estètic i davant els nostres ulls hi discorren les pintures dels grans mestres. Entre ells destaca Renoir, el primer impressionista que es va incorporar a aquesta col·lecció i que va ser la gran passió d'Sterling Clark, qui va adquirir trenta-nou obres seves. També hi trobem pintures de Sisley, Pissarro, Manet, Monet i Degas.

Tots aquests treballs estan agrupats en diferents àmbits que es vertebren al voltant d'aspectes com el paisatge, la natura morta, els interiors o el cos humà. En aquest darrer espai, les noies radiants i acolorides de Renoir i Degàs conviuen amb les voluptuositats dels cossos pintats pels academicistes William-Adolphe Bourguereau (Nu assegut) i Jean-Léon Gérome (Encantador de serps).

L'exposició es completa amb els quadres dels pintors post-impressionistes Toulouse-Lautrec, Honoré Daumier, Pierre Bonnard i Paul Gauguin.

Pels que no ho sàpiguen, l'inici de l'impressionisme va tenir lloc el 15 d'abril de 1874 data en què es va inaugurar la primera exposició de la Société Anonyme Coopérative des Artistes Peintres, Sculpteurs, Graveurs, etc, de la qual formaven part Degas, Monet, Renoir, Pissarro i Sisley, entre d'altres. L'exposició fou un fracàs de públic i crítica. Llavors, el crític L.Leroy va anomenar irònicament als participants impressionistes degut al títol Impression que Monet va donar a algunes de les seves teles.

divendres, 13 de gener de 2012

ENTREVISTA A SALVADOR MACIP

L'escriptor Salvador Macip ha volgut compartir la seva visió sobre el món literari, així com la seva experiència personal, en una entrevista que li he fet per a la pàgina de La Comarcal Edicions.

Podeu llegir-la en aquest enllaç:

5 Preguntes de lletres


dilluns, 9 de gener de 2012

'LA GRAMÁTICA DEL AMOR', de ROCÍO CARMONA

Ressenya a la revista FOROESTHER y nuestro Mundo de Gener.

La gramática del amor, de Rocío Carmona (La Galera Editorial)

Uno de los temas más inspiradores de la literatura en todos los tiempos y lugares es, sin duda, el del amor. Desde las épocas más remotas ha protagonizado comedias, intrigas, enredos y, por supuesto, tragedias, librándose así del recurrente color rosado con el que se le ha querido maquillar con demasiada frecuencia.

Pero, ese sentimiento tan universal y eterno, no conforme con sacudir las almas de hombres y mujeres, a veces se detiene en los corazones más jóvenes. Quizás porque con ellos es con quien más alto puede volar.

Ese amor juvenil y voraz es, precisamente, el que retrata la escritora y periodista barcelonesa, Rocío Carmona, en su primera novela, La gramática del amor. Un poco en la línea de El mundo de Sofía, que aportó una nueva forma de divulgar la enseñanza de la filosofía, Carmona elabora una brillante trama hilvanando en el argumento de su relato algunas de las más grandes historias de amor de la literatura.

La novela tiene como protagonista a Irene, una joven que ingresa en un internado del sur de Inglaterra tras el divorcio de sus padres. Allí, es víctima de su primer desamor. Desconsolada y rota, acaba por entablar amistad con uno de los profesores de su escuela que se ofrece a ayudarla a superar su desengaño. La fórmula es sencilla: cada miércoles se reúnen en su despacho para comentar un libro que él elige previamente. Con ese original método, el profesor va mostrando a su alumna lo que él define como la gramática del amor: las leyes, normas y convenciones que rigen las relaciones amorosas. La primera obra elegida para tal fin será Orgullo y prejuicio, de Jane Austen; después Al sur de la frontera, al oeste del sol, de Haruki Murakami; la tercera consiste en Carta a una desconocida,de Stephan Zweig, mientras que la cuarta será Ana Karerina, de Tolstoi, a la que siguen Las desventuras del joven Werther, de Goethe; Jane Eyre, de Charlotte Bronte y, finalmente, El amor en tiempos del cólera, de García Márquez. Así, a través de siete historias de amor literario, la protagonista se embarca en un periplo que la lleva a conocer los diversos latidos y pulsiones que rigen el corazón humano.

Rocío Carmona se estrena como autora con esta novela, aunque lleva años ejerciendo como directora editorial de ediciones Urano. Licenciada en Periodismo por la Universidad Autónoma de Barcelona, donde también estudió Humanidades, posee un máster en Dirección de Marketing y Publicidad de la Universitat Oberta de Catalunya. Su trayectoria profesional siempre ha estado vinculada a la gestión cultural y a la comunicación y, además, es la vocalista del grupo Nikosia, liderado por el también escritor Francesc Miralles.

Según la autora, La gramática del amor es un homenaje a algunos de los libros que la marcaron como lectora y que la hicieron amar la literatura, pero, además, es un reconocimiento a la adolescencia, un período en que todo se vive con una intensidad única.

Así, Rocío Carmona ha conseguido unir la fuerza del amor juvenil con su pasión por la literatura. Y aunque se considere una novela para jóvenes, es una lectura que puede seducir a personas de cualquier edad siendo, incluso, un poderoso estímulo que empuja a la búsqueda de otras lecturas del género.

Carmona posee un estilo ágil y musical, fruto de su experiencia como editora, que la lleva a escribir de una manera amena y, a la vez, cautivadora. Describe con gran realismo los escenarios en los que transcurre la trama y consigue, además, que el lector se sienta partícipe de cada uno de los acontecimientos que se van sucediendo. Su pasión por la lectura y su capacidad de evocación consiguen que el lector vibre con cada página, y lo conduce hasta al final del relato con la misma ligereza de un suspiro amoroso.

La gramática del amor es, en definitiva, una novela de una elegante sencillez. Escrita sin otra pretensión que la de mostrar el valioso legado de siete grandes obras literarias, constituye un hermoso tributo a la novela romántica.