dimarts, 22 de febrer de 2011

'ELS SOMRIURES DE LA PENA', de MANEL ALONSO I CATALÀ


Sempre m’ha agradat recordar. Sóc una addicta a la nostalgia. Els fets quan es passen pel sedàs de la memòria acostumen a idealitzar-se i a retenir allò més agradable. Així, es converteixen en un lloc segur i desitjable on podem ser eternament joves i eternament feliços. Però, per sota del polsim daurat on suren les rialles i espurnegen les mirades, hi sol haver un fons de tristesa. Les llàgrimes s’han anat enfontsant, deixant aquell regust tan característic de la malenconia.


Aquesta sensació agredolça, és la que es percep en el llibre de Manel Alonso, Els somriures de la pena, un conjunt de relats que ens parlen del records propis i dels dels altres, aquells que no hem viscut però que ens han acompanyat des de la infantesa.


L’autor recrea en un mateix espai, l’imaginat Pouet, l’alter-ego del seu poble, les vides de diferents personatges amb vides i experiències molt diverses que es miren l’entorn, els fets i els seus congèneres des del seu particular prisma. Això permet fer un recorregut per històries de temps passats i també d’èpoques molt properes, algunes de les quals es complementen i fins insinuen les formes d’una novel·la.


Els somriures de la pena, m’ha semblat un escrit amb vocació oral. Una reivindicació de la memòria i de la seva transmissió, un homenatge al gran llegat que són els contes i les llegendes, descendents dels grans mites que van il·luminar la nit dels temps. Les veus dels diferents personatges ens acosten el llenguatge propi del seu món, del seu temps, contribuint a que el record sigui encara més vívid.


dissabte, 12 de febrer de 2011

PRESENTACIÓ DE 'CURVAS PELIGROSAS'

El proper divendres 18 de febrer a les 19 h a la Biblioteca Ilturo, de Cabrera de Mar, presentaré el llibre Curvas Peligrosas, de Susana Hernández. Una novel·la que em va agradar, tot i que no sóc gaire aficionada al gènere policíac.

L'escriptor Lorenzo Silva en va fer una interessant crítica: Chicas nuevas en la oficina.

La revista La Clau va publicar una entrevista que li vaig fer a l'autora i que copio:

Susana Hernández (Barcelona, 1969) és una escriptora i periodista vinculada a Premià de Mar, on ha viscut la major part de la seva vida. La recent publicació de Curvas peligrosas, la seva tercera novel·la però la primera de gènere negre, l’ha dut a participar en la III edición de Getafe Negro 2010. També, l’escriptor Lorenzo Silva, en un article al diari El Mundo, ha destacat la vàlua del seu darrer treball i l’ha definit com “una mirada actual i renovada a un espai mític del gènere como és Barcelona”. Hernández, durant 12 anys, ha treballat com a locutora a Ràdio Canet, dedicant-se també en paral·lel a l’escriptura de novel·les, relats i poesia. Precisament, és autora de les novel·les La casa roja i La puta que leía a Jack Kerouac, i actualment, compagina la seva activitat literària amb estudis d’investigació privada i de psicologia a la Universitat de Barcelona.
Per què ha triat la temàtica policíaca per a la seva darrera novel·la?

Principalment perquè em venia molt de gust escriure una novel·la negra, i concretament policíaca. Sempre he tingut devoció per la novel·la negra. Era un repte per a mi comprovar si ho podia fer.

Pensa seguir escrivint novel·la negra? Li agradaria convertir-se en autora policíaca?
Sí, m’agradaria escriu
re més novel·les negres. De fet Curvas peligrosas és el primer llibre d’una sèrie protagonitzada per les subinspectores Santana i Vázquez, però també vull escriure altres coses, marcar-me nous reptes i tractar d’assolir-los, tirar per altres camins. No vull ser una funcionària de la literatura.

La seva anterior novel·la afrontava la temàtica lèsbica, mentre que Curvas peligrosas s’adiu més amb la intriga, però també tracta el lesbianisme. Pensa que calen més obres que, com aquestes, afegeixin aspectes homosexuals a l’argument?
La puta que leía a Jack Kerouac és la història d’un desig impossible, d’uns personatges insatisfets amb la seva vida, no crec que la temàtica lèsbica fos el més rellevant, tot i que l’etiqueta no em molesta. Pel que fa a Curvas peligrosas, és per damunt de tot una novel·la policíaca que combina la vida personal dels personatges protagonistes amb la trama purament policíaca. Tanmateix crec que és important que s’incorporin personatges de gais o lesbianes que fugen dels arquetips a novel·les policíaques, històriques, o de ciència-ficció, per què no? Tot arribarà, segur.

El fet que la protagonista de Curvas peligrosas sigui lesbiana té, però, un sentit reivindicatiu?
És molt més significatiu per a mi que siguin dues dones subinspectores que no pas que una d’elles sigui lesbiana. Sembla que aquest fet desperta força morbo, i això vol dir que encara estem lluny de la normalitat desitjable.

En els darrers anys s’ha anat desenvolupant com a escriptora, però quan va començar la seva vocació?
Des de petita, sempre he volgut dedicar-me a l’escriptura. De fet mai no he volgut ser cap altra cosa. Bé, sí, volia ser una de Los ángeles de Charlie, però la cosa estava complicada.

En quin gènere literari es troba millor a l’hora d’escriure: poesia, relat o novel·la?
M’agrada anar intercalant. Hi va haver un temps que la poesia em costava molt, després de llegir Los planos de la demolición, d’El Ángel, va anar fluint millor, com si de cop hagués trobat la tecla adient. També vaig tenir una etapa en la qual els relats em sortien amb molta facilitat, i ara em costen molt més. La novel·la sempre és com tornar a casa, és on em sento més còmoda, amb més possibilitats de desenvolupar el que m’interessa explicar. M’agradaria en el futur intentar escriure teatre, i evidentment tinc un compte pendent amb el cinema. Sé que tard o d’hora escriuré un guió de cinema llarg (de curts ja n’he escrit).

De quina de les seves tres novel·les se sent més satisfeta?
La puta que leía a Jack Kerouac era la novel·la que volia escriure, i quan ho vaig aconseguir i la van publicar, vaig sentir un alleujament immens. Tenia la sensació que si no donava aquell pas, m’encallaria. És una novel·la especial per a mi i n’estic força satisfeta. La casa roja és molt diferent i per això també li tinc apreci, a més va guanyar dos premis i això em va donar molta moral i va ser la primera que es va publicar. Curvas peligrosas significa un pas endavant, és una novel·la més complexa pel que fa a l’estructura i les trames, amb més personatges i una tasca d’encaix de peces més acurada. Com he dit abans, era un repte i n’he quedat contenta.

Els estudis que cursa actualment tenen com a objectiu escriure novel·les amb un major aprofundiment psicològic?
No, no. Els faig perquè tenia molta curiositat per la psicologia i tot el que em pot aportar a molts nivells, si de pas m’ajuda a aprofundir psicològicament en els personatges, molt millor. Sempre m’he sentit atreta pels autors que fan retrats psicològics incisius com ara Patricia Highsmith, per exemple.

Els seus personatges responen a certs arquetips? S’inspira en persones reals a l’hora de crear-los?
No, crec que no responen a arquetips. De fet crec que un dels punts forts de Curvas peligrosas és la humanitat dels personatges. Normalment no m’inspiro en personatges reals, com a mínim no de manera conscient. Tot el que passa al meu voltant em condiciona a l’hora d’escriure, naturalment, però no prenc com a models persones que conec. Em diverteix molt més inventar.

Què està escrivint actualment? Té projectes a llarg termini?
Estic treballant en la segona novel·la de la sèrie que s’inicia amb Curvas peligrosas i paral·lelament en una altra novel·la que no té res a veure. I tinc uns quants projectes més al cap. Suposo que hauré de fer una tria.

dilluns, 7 de febrer de 2011

'AGUA', de BAPSI SIDHWA


Aquesta novel.la es basa en el guió de la pel.lícula Agua de Deepa Metha, i és el primer llibre traduït al castellà de la seva autora, nascuda a Pakistan i resident als Estats Units, amb una obra molt ben considerada.

La novel.la descriu amb una plasticitat gairebé poètica la vida d'una nena a un poble de l'Índia colonial, moments abans que la seva vida doni un gir decisiu en comprometre-la amb un home 40 anys més gran que ella. Però el gir esdevé un cercle tancat quan l'home mor, condemnant-la al pitjor destí que pot tenir una dona en un país on es considera que la seva única funció és casar-se i tenir fills.

Malgrat tot, una petita esperança es perfila a l'horitzó: Gandhi, amb el seu misatge d'amor universal i reconeixement de totes les religions és l'únic que pot fer possible la salvació.

La novel.la aprofundeix en el context, desenvolupa els detalls i recrea amb precisió el que la pel.lícula ha de sintetitzar, amb un mestratge i una qualitat que la van fer optar a l'Oscar a la millor pel.lícula estrangera del 2007.

Recomano amb entusiasme tant la pel.lícula com el llibre.