dimarts, 30 de novembre de 2010

'ESPARTACO', de HOWARD FAST


És inevitable no pensar en la pel·lícula de Kubrik quan es fa referència al famós esclau traci. De fet, jo la vaig conèixer abans que no pas la novel·la, abans i tot d'haver sentit parlar d'Espartaco com a figura històrica.

Per això m'ha sorprés tant la lectura de la novel·la escrita per Howard Fast l'any 1951. En primer lloc, per la manera en què està redactada. En segon lloc, per la pròpia història de la seva redacció: va ser escrita després que Fast sortís de presó i set editorials la van rebutjar per qüestions polítiques, fins al punt que l'autor va haver d'editar-la ell mateix. Això ho explica a continuació del pròleg amb el títol de Espartaco y la lista negra.

L'argument situa a Espartaco en un terme molt evocador. L'acció s'inicia quan ell ja és mort, no a la creu sinó com realment va succeir: a una batalla i sense que es localitzessin les seves restes. Els diferents personatges, relacionats d'una manera o d'una altra amb ell, serveixen per a reconstruir el que va passar els anys anteriors a la seva derrota i contribueixen a idealitzar-lo. Es tracta de persones que reflecteixen els vicis, els defectes i les mancances de la societat que Espartaco va voler canviar. Tots ells queden afectats d'alguna manera pel que ell va fer.

El retrat que l'autor fa de la feblesa humana és senzill i precís mentre que la descripció de tot el que hi ha de bo en l'ésser humà (representat en l'amor per Varinia, companya d'Espartaco, i en l'amistat) es converteix en poesia.

Espartaco representa l'aspiració a ser millors, a ser com li diu Varinia a Craso "com hauría de ser la gent".

dimecres, 24 de novembre de 2010

'EL LABERINTO DEL CARACOL', de CARLOS CORVINOS


Fent memòria de les poques novel·les d'intriga que he llegit, arribo a la conclusió que El laberinto del caracol és, possiblement, la que més m'ha agradat.

No és la primera vegada que una novel·la que gairebé ningú coneix i de la qual no es troben referències, a mi em deixa una molt bona impressió. Ja em va passar amb una novel·la històrica sobre gladiadors (res a veure amb la pel·lícula de Ridley Scott) i una altra sobre Elionor d'Aquitània que, a més, vaig recomenar als clients quan era llibretera i també a ells els van agradar. Ja en faré una resenya més endavant.

Vaig llegir El laberinto del caracol perquè l'havíem de presentar a la llibreria ja que l'autor vivia (i crec que continua vivint) a la zona.

La novel·la es situa a Saragossa a finals dels 70 i recrea d'una forma senzillament brillant aquella època, inclós el món policial. S'aprecien els coneixements que l'autor té de la ciutat on va viure i de les feines que va exercir i que exerceix: la de policía i la psicologia. El retrat que fa de l'assassí és, per a mi, una petita obra d'art. Sense justificar el que aquest fa, dóna les eines que permeten apropar-se al seu mal i, en certa manera, entendre-ho.

Aquest és un d'aquells casos en què lamento la discriminació que pateix la literatura per part de la promoció o la comercialització. Així, es priva als lectors de bones lectures mentre llibres mediocres i alguns de prescindibles van ocupant tots els prestatges.

dimecres, 17 de novembre de 2010

'CURVAS PELIGROSAS', de SUSANA HERNÁNDEZ


No sóc una gran aficionada a la novel·la policíaca, tot i el gran nombre d'adeptes que té. Tanmateix, el gènere és el menys important quan es tracta d'un bon llibre o d'una bona pel·lícula. Potser sigui aquest el motiu pel qual m'he vist arrossegada pels perillosos revolts d'aquesta intriga que tan acuradament elabora Susana Hernández.

Narrada amb agilitat cinematogràfica la novel·la és eminentment visual, però sense deixar de banda l'anàlisi, ni la introspecció i amb unes petites dosis de ironia que fan la lectura encara més àgil.

La història principal, la que tracta la investigació realitzada per dues inspectores de policía sobre la mort de dues noies discapcitades, es sobreposa a les històries personals dels personatges, atorgant-los una profunditat que els humanitza i que fa pensar en un múltiple etiquetatge de la novel·la: policíaca, social, sentimental... De fet, una de les etiquetes que li han penjat és la de novel·la gay, una limitació que forma part de l'encasillament de qualsevol etiquetatge però que en aquest cas no és gaire exacta, perquè l'enfocament de la novel·la està més centrat en la intriga que no pas en el lesbianisme.

És possible que l'éxit de Curvas peligrosas sigui saber combinar les històries personals amb la investigació, el passat amb el present, les causes i els efectes.

dimarts, 9 de novembre de 2010

UN NOU COMENÇAMENT PER AL KLAUS


El Klaus és un cadell mestís de pastor alemany. La seva història és un clar desafiament a l'asseveració que la sort es crea, a no ser que això només es refereix als humans. Perquè es fa difícil pensar que aquest cadell sigui responsable que algú li trenqués les potes del darrera, abans de llençar-lo per la tanca del refugi de la Protectora de Mataró. A mi em sembla més un cas de fatalitat.

Tanmateix, si els humans tenim aquesta capacitat de modificar la sort el Klaus és, sens dubte, dels qui més mereixen beneficiar-se. Porta més de dos mesos immobilitzat i dues intervencions molt serioses. Finalment ha aconseguit alliberrar-se de l'aparell que li ha ajudat a soldar els ossos, però la musculatura li ha quedat atrofiada i necessita una llarga recuperació. Afortunadament és jove, això dóna esperances que pugui recuperar-se de les lesions que li van provocar i tornar al punt de partida, aquell en que el Klaus neix sa i amb un llarg camí per recórrer sense dolors ni aparells.

Si podem canviar la sort del Klaus i fer que rebi el que li va prendre la fatalitat, només hem d'adreçar-nos aquí: El Refugi de Mataró o aquí: Societat Protectora d'Animals de Mataró.

divendres, 5 de novembre de 2010

'LA SOCIEDAD LITERARIA Y EL PASTEL DE PIEL PATATA DE GUERNSEY", de MARY ANN SHAFER i ANNIE BARROWS


Vaig llegir aquest llibre fa més d'un any, quan era a punt de sortir. Es tracta d'una novel.la escrita en forma epistolar que t'arrossega fins al cor dels personatges els quals bateguen al compàs de la literatura.

Em va agradar per diversos motius: per la originalitat, per la ironia que traspua, per la manera en que ens acosta als personatges, per la diversitat humana que mostra... l'únic que em va decebre una mica va ser l'excès de bondat i perfecció dels membres de la Societat Literaria. Malgrat que compta amb un parell de personatges amb una certa dosi de maldat, crec que la resta són massa imbuïts de bucolisme. Em sembla que això és degut a que l'autora va morir abans d'acabar el llibre i el final el va haver escriure la seva neboda qui el va ensucrar massa, pel meu gust.

Tot i amb això, és una lectura que val la pena. Dóna un original enfocament a l'experiència de la ocupació nazi situant-lo a unes illes que, al menys per a mi, no eren gaire conegudes.