diumenge, 30 d’agost de 2009

DUES NOVEL·LES DE JANE AUSTEN


Feia molt de temps que volia llegir alguna cosa d'aquesta autora. L'havia descobert al cine, gràcies a Emma Thomsom, després, no havia deixat de rebre referències més o menys directes: cites en llibres, novel·les inspirades, comentaris de lectors, fins i tot em vaig adonar que l'Escurçó Negre també li havia fet el seu particular homenatge... Així doncs, no podia ignorar tantes senyals i vaig anar de dret a la biblioteca.

La primera novel·la que vaig llegir va ser Orgull i prejudici i, al començament, em vaig espantar una mica. Vaig témer que no aconseguiria entrar en la problemàtica, per a mi insubstancial, de la protagonista. Aquell món centrat simplement en les relacions de veïns em semblava tan aliè i poc estimulant que vaig tenir por de no poder continuar. Tanmateix, per algún misteri que haig d'acabar d'esbrinar, em vaig anar introduïnt no només en la història, sinó simpatitzant i (el que és encara més inaudit) identificant-me amb la protagonista. Finalment vaig acabar subjugada per la situació canviant que se m'anava desvetllant, pels personatges amb les seves febleses i virtuts tan universals, però, sobretot, per la manera en que l'autora aconsegueix fer creïble i proper un món tan allunyat pels lectors.

Com que vaig quedar-me amb tan bon gust de boca (més aviat d'ulls), vaig començar Emma i, coneixent l'estil ja no em va costar gens d'entrar-hi, tot i que em va agradar molt més la primera. L'argument és totalment diferent, tot i que també juga amb els conflictes derivats d'un malentès. Torna a dur el lector a aquelles paisatges rurals del sud d'Anglaterra, on ella mateixa hi va viure, per a reflectir la seva realitat amb tot detall, però sense deixar de banda el seu humor subtil, la seva ironia crítica, i el seu final alliçonador.

Haig de tornar a Jane Austen, perquè les seves històries em duen al cor de les persones, em retornen la fe en la capacitat humana per a la bondat malgrat que la seva sigui una visió crítica que condemna la falsedat, l'hipocresia i l'egoisme. Però al final hi ha sempre l'esperança.

divendres, 28 d’agost de 2009

'EN RECORD DE PEP MANTÉ', per ALBERT CALLS

EN RECORD DE PEP MANTÉ

Per aquestes coses que té l'estiu m'he assabentat avui de la mort de l'amic Pep Manté, advocat laboralista i un referent per a moltes persones de la meva generació.

Sempre he dit, qui em coneix ho sap, que amb en pep Manté aniria a l'Infern, si aquest espai existís en un altre lloc físic que no fos el que alguns individus creen en aquesta vida.

En Pep, en persona i a través del Col·lectiu Ronda, va defensar a la meva família i a mi tres vegades -com a mínim- i sort en vam tenir els tres cops.

Ha estat un home de conviccions fermes i de proximitat que sempre s'aturava al carrer i et dedicava els minuts que calguessin. En el camp professional, li portaves un problema i t'escoltava amb tots els sentits. De fet, només parlar amb ell, ja tenies la certesa que per molt dolents que fossin els adversaris -i mira que n'hi ha de malparits en el camp legal-, amb en Pep, ja havies començat a sortir-te'n.

Advocat de fermes conviccions però també ciutadà, mataroní, polític, una persona preocupada pel lloc on vivia però també pels altres, per la resta de persones d'aquest món global. Membre d'un gremi que moltes vegades trepitja territoris dubtosos, crec que ens va ensenyar a tots que el compromís sempre ha d'anar en paral·lel de la professionalitat i que l'acció de l'home -política, social- per transformar el seu entorn, ha de ser constant, ha de durar mentre respires.

En Pep escoltava el teu problema i connectava empàticament amb tu. Potser per això és aquell model d'advocat que si no existís caldria inventar, el defensor de causes -encara que algunes siguin perdudes d'entrada- que dignifica un ofici.

Mentre escric aquestes ratlles se m'escola alguna llàgrima sobre el teclat. La vida té aquestes putades. Ara que en Pep se n'ha anat ens quedem una mica més sols en aquest infern de l'existència que creem nosaltres mateixos diàriament. Però aquest mateix món d'injustícies, despropòsits i males accions, genera persones com ell, que et salven la pell.

A mi me la va salvar i a més em va donar la seva amistat. Gràcies a persones com ell aquest món, que moltes vegades ens pot semblar de merda i de misèria, és una mica millor. Jo me n'alegro d'haver coincidit amb en Pep en l'espai i en el temps, encara que fossin alguns instants -i alguns difícils per a mi-, en la meravella i l'horror d'aquesta eternitat fugaç que és la vida. Fins sempre, amic.

El quadern d'Albert Calls

dijous, 27 d’agost de 2009

UN PASSEIG PER LA NOSTÀLGIA


Gairebé cada setmana vaig a veure els meus pares. Els canvis al barri on fa tant de temps que hi viuen, i on jo vaig crèixer, són evidents. La plaça de ciment va ser substituïda fa anys per una amb gespa i jocs infantils, el pont que creuava l’avinguda Meridiana ja no hi és, les casernes tampoc, molts establiments han desaparegut o han estat reemplaçats per uns altres, fins i tot les façanes i les portes dels edificis són unes altres. Tanmateix, tot això ho he anat veient a mida que els anys passaven, he viscut els canvis gradualment de manera que ja no em sorprenen quan els comparo amb el record. Però hi ha llocs del barri que no havia tornat a visitar, la meva memòria els conservava aturats en una instantània de passat congelat, ignorant l’aspecte que els ha atorgat el present. Fins fa una setmana.

Vaig anar a fer un tomb amb el meu germà Jordi i ens vam endinsar per carrers que feia prop d’una trentena d’anys que no trepitjava. Ell m’anava informant de les desaparicions: de comerços, de negocis, d’edificis, mentre jo observava el nou paisatge d’antics carrerons que recordo estrets i que ara s’obren en solars inesperats, espais que esperen la construcció i que es conjuguen amb blocs de pisos antics o les restes d’una antiga fàbrica que desafia el disseny més recent dels parcs.

Passejant entre capes de realitat que envernissen el passat, torno a èpoques remotes, les de la meva infantesa, quan els rails del tren solcaven el terra on avui s’erigeix un centre comercial. L’escola on vaig cursar EGB tampoc existeix, sabia que l’havien enderrocat però encara no coneixia els efectes. Ara ja els he vist. Una pista de bàsquet i una esplanada amb una plaça solapen el meu record i sembla impossible que hi càpiga. Serà que he crescut? Més aviat crec que és un efecte neuronal, una impressió que escurça el dies com més avances per la vida i converteix el passat en un miratge de temps lent, quasi immòbil.

Ara tot sembla més ràpid i més petit. En aquest lloc intento ubicar els patis de primer i segon amb l’escala on un dia ens van retratar, el pati gran amb el parvulari i els habitacles destinats a classes que l’envoltaven per tres costats, el mur de ciment que el tancava amb les dues portes d’entrada i, fora, l’espai esglaonat en tres nivells i porticat per un cantó. Tot això ja no hi és, tampoc la botiga on comprava caramels d’eucaliptus, un parell per 1 pesseta, clar que tampoc hi és ja la pesseta, ni l’Spar, ni les finestres amb reixes de ferro que recordaven (ara ho sé) l’època franquista en que es va construïr el col•legi.

La imatge actual és segurament millor, de fet, el que jo recordo va ser un despropòsit social i arquitectònic en la idea inicial del conjunt decidit en època de la República. Al marge d’això, crec que és inevitable que la ment vertebri el record i que vulgui veure en la realitat un vestigi d’altres temps, la prova que demostri que un dia vam ser infants.

dimarts, 25 d’agost de 2009

'EL CINQUÈ MAG', de FRANCESC MIRALLES


Màgia subtil. Res a veure amb Howgarts ni amb la Ventafocs, sinó en allò que s’amaga perquè no ho sabem veure. Aquest és un relat sobre possibilitats ocultes, la història de un noi que no sap que és mag fins que aprèn a reconèixer la màgia. Tal i com s’explica al final de la novel·la: “La màgia no és només poder, és sobretot visió. T’ensenya a veure els fils invisibles de la realitat, a mirar el tapís dels esdeveniments des del darrere, on hi ha els filaments del destí.”

Francesc Miralles mostra amb aquesta història la manera en què la màgia pot arribar quan s’està preparat per veure-la. Hi ha nombrosos elements intangibles, inexplicables i sorprenents que poden trasbalsar la nostra perspectiva limitada. Se’ls pot donar un tractament més o menys misteriós, o una explicació més o menys científica, però el fet és que existeixen. Tots en coneixem alguna experiència inusual, sabem del poder de la intuició, de la capacitat encara inexplorada de la ment o el poder de la energia. En aquesta novel·la s’utilitzen aquests elements per a construir un relat que ens planteja fins a quin punt podem fer cas dels nostres sentits.

L’Àlex és un noi com qualsevol altre, però, per un casual (o no) entra en contacte amb un grup de joves que s’estan iniciant en la màgia subil. Poc a poc es troba immers en les pràctiques dels nois i cada cop més atret per una de les joves qui sembla amagar un secret estremidor.

El cinquè mag és una novel·la original, que tant pot ser llegida per joves com per adults amb ganes de descobrir les possibilitats de l’impossible.

diumenge, 23 d’agost de 2009

POEMA INÈDIT


EL CICLE

Torna a fer-se el matí
de llums esfilegades,
clarors alborals,
i reneixen els batecs
d'una natura colpida
per un pols de mil·lenis.

Torna a fer-se la nit
d'intangibles penombres,
punts estelars,
i es recupera el temps
dels canvis matisats
en l'atmosfera.

El temps ressona
en l'infinit,
i combrega amb la vida,
enceta el cicle,
de torns infalibles
de llum
i de collites.

divendres, 21 d’agost de 2009

'ROMA', de STEVEN SAYLOR


Aquesta novel·la ens explica la història de la ciutat que va convertir-se en un Imperi. El seu desenvolupament, des dels origens més humils fins a la burocracia més complexa, és directament proporcional al de la família protagonista. Una família que posseeix un amulet que es va transmetent de generació en generació, un testimoni que els remet al passat més obscur, als origens. D'aquesta manera, participen dels diversos moments que fan la història de Roma fins que la fatalitat fa que un d'ells deixi de pertànyer als governants, anticipant així la posterior davallada de la ciutat.

La primera part, inspirada en la mitologia i les llegendes és, per a mi, la més original. Basant-se en la tradició i en les poques dades històriques, l'autor crea un relat creïble del que podia haver estat. El primer protagonista, molt allunyat del que serà després el patriciat romà, té més d'espiritual que de governant, com els seus descendents, vinculats a la religió que encara no ha assolit el caràcter humanitzat dels dissoluts déus grecs. Participen en els primers assentaments de la urbs acompanyats d'un possible Hèrcules, acompanyen els bessones fundadors, veuen fugir el darrer rei, pateixen l'ocupació dels gals, coneixen la República i l'Imperi, són coetanis dels Graco, Cató o de Sila. I, malgrat el que pugui semblar, no és una novel·la densa sinó que es llegeix amb l'agilitat d'una suma de relats amb un nexe comú.

Una lectura agradable, entre el mite i la història, que ens dóna una visio general del que va ser la Roma Antiga.

dimecres, 19 d’agost de 2009

'ESTUPOR Y TEMBLORES'. de AMÉLIE NOTHOMB


Aquest llibre és va publicar fa deu anys i potser sigui el que més fama ha donat a l'autora. Com a mínim va estar guardonat amb dos premis i totes les crítiques que he llegit el consideren una petita joia literaria.

Vaig començar la lectura predisposada a gaudir, doncs, del descobriment d'una obra i d'una autora inexplorades. D'altra banda, m'interessa molt tot allò relacionat amb el Japó i el contrast entre les cultures orientals i occidentals. Crec que esperava una altra cosa. No és que no sigui un bon llibre, és un relat molt hàbil i enginyòs que explica amb senzillesa una experiència personal, però acostumada a llibres d'envergadura, el vaig trobar una mica simple.

Es tracta d'una història de caràcter personal: l'experiència de l'autora, estrangera però nascuda al Japó, fascinada pel país però aliena a la mentalitat nipona. Aquest doble paper dóna peu a multitud de situacions que se'ns fan absurdes i que ella sap portar fins a les últimes conseqüències.

Una lectura interessant, molt àgil i amb originals reflexions sobre els diferents punts de vista orientals i occidentals. Molt encertat el títol que fa referència a la fórmula que explica la sensació que ha de provocar l'Emperador del Japó als seus súbdits: estupor i tremolors.

dilluns, 17 d’agost de 2009

LA REVISTA 'LA CLAU' ENTREVISTA A CARLES GEL


EL MARESME, PERSONA A PERSONA.
Albert Calls


Carles Gel i Rodríguez (Vilassar de Mar, 1963), és alpinista, escriptor, guia d'alta muntanya i fotògraf de natura. Viu a Ribes de Freser des de fa 10 anys. Ha participat en gairebé 50 expedicions alpines i polars arreu del món i ha escalat a Amèrica del Sud i del Nord, Àfrica, Àsia, Europa i l'Àrtic. Es guia des del 1990. Ha escalat més de set mil muntanyes dels Pirineus i unes 400 arreu del món, destacant-hi un centenar de cims dels Andes d'entre 4.000 i 7.000 metres i més de 40 a l'Atles Marroquí. Ha escalat o intentat diversos vuit mils i set mils. Els darrers anys s'ha especialitzat en travesses polars (ha fet 10 viatges a l'Àrtic), així com d'altres travesses per Alaska, Escandinavia i Rússia. També ha escrit 35 llibres.

Viu a Ribes de Freser, però és de Vilassar de Mar. Quina opinió té del Maresme?

Visc a Ribes de Freser, però jo sóc de Vilassar de Mar i per a mi, el Maresme sempre serà especial, malgrat que cada vegada s'assembla menys al Maresme on jo vaig néixer.

L’aventura encara és possible a les muntanyes?

Naturalment, l'aventura encara és possible a l'alta muntanya i penso que ho serà sempre. Només cal buscar el lloc adient i fugir de les zones massificades. Darrerament he estat en indrets gairebé mai trepitjats per l'home, em refereixo a llocs com el Desert de Catamarca a l'Argentina, on hi ha les muntanyes més altes del món tret de l'Himàlaia i l'Aconcagua. A l'Àrtic si que mai he tingut problemes de massificacions. Allí no hi ha ningú i tot es impressionantment verge.

A vegades es té la impressió que l’alpinisme d’alçada ha crescut en direcció equivocada. Ho dic perquè per pujar a l’Everest sembla que hi hagi cua…


A l'Himàlaia només hi ha quatre o cinc muntanyes (vuit mils gairebé tots) massificades, i entre aquestes destaquen el Cho Oyu, el Gasherbrum II i l'Everest, sobretot durant la primavera, però la resta de l'any no hi ha ningú. El millor es no anar-hi. Ja se sap que l'Everest es el més alt, el més famós, i això vol dir fama, reconeixement, potser fins i tot diners... jo no entro en aquest joc. Vaig estar-hi l'any 1997 amb en Jordi Tosas, allò començava a ser un circ (el que és ara). Quan hi torni ho faré a la meva manera: en un estil molt lleuger i sense oxigen. La meva manera d'entendre l'alpinisme no té res a veure amb la de la gran majoria: jo estimo la puresa, la fortalesa física, l'estil lleuger, el lloc per on pujar, fins i tot l'època de l'any. Sóc un home amant incondicional de les hivernals. Sí, l'alpinisme va per un camí equivocat, però no tots seguim aquest camí.

Cal una preparació prèvia per anar a la muntanya?

Cal una preparació prèvia per anar a la muntanya, i avui en dia la majoria de gent que va a la muntanya no va preparada: poc físicament i res tècnicament. T'ho dic perquè sóc guia i fa molts anys que gaudeixo d'aquest ofici. Malauradament, bona part dels accidents que succeeixen són degut a una manca absoluta de preparació. Jo recomano a la gent que facin cursos d'iniciació i de perfeccionament, que surtin amb un guia. A la muntanya el risc zero no existeix.

Vostè ha fet grans expedicions a peu? Quines? Com es prepara?

Des de l'any 1988 he fet gairebé 50 expedicions arreu del món. Moltes d'alpinisme: Everest, Cho Oyu, Pic Lenin, Manaslu, Pissis, Aconcagua, Elbrus, Damavand i un llarg etc. També n'he fet de polars a Groenlàndia, Finlàndia, Suècia, Alaska i Rússia. Les properes sortides seràn a l'Atles i a l'Himàlaia Xinès al mes de desembre, on volem intentar un company basc i jo la travessa hivernal de tres cims de set mil metres, situats al Massís del Mztag Ata, una cosa que mai s'ha fet i que ens fa molta il·lusió. Naturalment anirem molt lleugers i en estil alpí. Evidentment, cal una preparació específica per aquest tipus d'expedicions, i apart del físic és vital cuidar l'aspecte psíquic.

Interrelaciona el muntanyisme amb l’escriptura. Són activitats compatibles?

La muntanya i l'escriptura són perfectament compatibles. Jo he escrit 35 llibres i tots menys un estan relacionats amb la muntanya, ja sigui guies, literatura/aventura i novel·les. De fet no podria viure sense cap de les dues coses.

Com ha de ser el millor company d’un muntanyer?

El millor company d'un alpinista o aventurer polar ha de ser una persona molt forta física i encara més psíquicament, un tot terreny capaç de prendre qualsevol tipus de decisió. Ha de tenir molta experiència. A més, ha de ser una bona persona i tenir clares les coses arriscant tot el que es pugui, tot i que a vegades s'arribi massa lluny. El més important és que la persona escollida sigui capaç de sortir de qualsevol situació problemàtica. Això es una gran tranquil·litat.

Quins són els seus referents en l’alpinisme?

El meu gran referent ha sigut des de sempre en Reinhold Messner per tot el que ha significat en la meva carrera com a alpinista. Ambdós tenim una visió molt semblant de l'alpinisme d'alçada. A nivell català he admirat molt i des de petit a Jordi Pons, també a Carles Vallès (amb qui a vegades surto a la muntanya), a Joan Quintana (per les seves escalades en gel) i a l'Enric Lucas pel seu estil pur i lleuger. Lògicament també admiro d'altres alpinistes europeus. És bo fixar-se amb els millors.

Hi ha alguna anècdota que conservi en la seva memòria
de “La Clau”?


Sí, la primera entrevista que em van fer, tornant de la meva primera expedició l'any 1988. La del Pic Lenin.

dissabte, 15 d’agost de 2009

'SUITE FRANCESA', de IRÈNE NÉMIROVSKY


No és fàcil fer un comentari d'un llibre inacabat, l'opinió no pot ser tampoc completa sense saber com s'hauria abordat el final, com hauria evolucionat la història quan l'argument amb prou feines arriba a la meitat.

Efectivament, Suite francesa ens ha arribat en 359 pàgines quan la seva autora n'havia planejat que tinguès un miler. L'escrivia mentre la guerra era activa, reflectint les imatges personals derivades dels fets, els efectes produïts en l'ànim de la gent que els condueix a les diferents situacions que relata. L'escrivia sense saber qui la guanyaria, quins fets atroços esperaven encara ni com acabarien els invasors. L'escrivia però, intuïnt que no podria acabar-la.

El resultat és una primera part formada per diverses escenes en la que els protagonistes s'enfronten a la fugida de París, a punt de ser ocupat pels alemanys, i una segona part que mostra una ciutat ja ocupada on els habitants i els invasors es relacionen. Tot plegat és un ampli mural que ens mostra com es van viure aquells temps. Un relat de les diverses postures que van adoptar els ocupats, les reaccions, els pensaments d'una gent que ha d'enfrontar-se a una situació límit. Némirovsky ho fa deixant de banda el dramatisme, referint la simple realitat i les actituds dels protagonistes en el seu doble paper d'humà i ciutadà d'un dels dos bàndols.

La veu narrativa és d'una bellesa contundent, pura i neta, que reflecteix els fets com l'aigua quieta reflecteix les imatges. La seva senzillesa colpeix sense ultrapassar l'emoció, simplement mostra d'una manera lúcida el contingut de les ànimes, més enllà del color, de la raça, de la nacionalitat, la seva capacitat de reconèixer-se en les altres.

Suite francesa és més que una novel·la sobre la guerra, una història sobre la capacitat del ser humà per a la guerra, la persona com a conseqüència primera de tots els conflictes. La vida i, sobretot, la mort de Irène Némirovsky en van ser un altre exemple.

dijous, 13 d’agost de 2009

'VERSOS DE VI NOVELL', de TERESA D'ARENYS amb il.lustracions d'ENRIC MAAS


L'obra poètica publicada de Teresa d'Arenys havien estat, fins ara, els reculls Aor (Premi Amadeu Oller 1976), Onada (1980) i Murmuris (1986). Els dos primers formen part d'una trilogia de la qual Versos de vi novell mancava per publicar. Va ser escrit entre els anys 1976 i 1979 i, encara que l'autora els hagi revisat, ha intentat ser fidel a la posició vital de joventut que reflecteix la recerca i experimentació d'aquells anys.

Aquest poemari mostra el gran domini i la riquesa de la llengua amb la que s'ha distingit sempre Teresa d'Arenys. En ells es percep la influència de autors admirats i un regust clàssic, gairebé èpic, de la poesia en el seu paper d'enaltir el sentiment, l'emoció, allò que conmou l'ànima.

Invocació

Al rostre cec de nits sense ribatge

adreço el mot perdut del meu espant,

l'oreig segat a dalla em dicta un plant

amb verbs salats que troba per la platja.


On són els noms, mare, del meu llinatge?

I de les naus, on són tots els deixants?

Com és que el vent alça pronoms forans

i l'alfabet s'apaga en un miratge?


Les meves mans d'inhàbil caçadora

no tenen ginys per atrapar una aurora

que amb dits de rou tanqui els ulls de la Nit.


Invoco els sons de les vocals latents

entre adormits. Conjuro els ploms d'oblit

i guixo fort sobre escorces silents.

El llibre conté obres d’Enric Maass, pintor de llarga trajectòria, realitzades també en aquells anys. S'inspiren en l’ambient en què vivien artista i poeta i la complicitat en el procés. El conjunt ens remet a un sentiment colpidor que és el que ha mogut als poetes des de sempre, el clam al cel, a la terra, el dubte, la por, la recerca constant que demana als mots l'espai precís que els concreti. Crec que troba aquesta veu, de vegades és la seva, d'altres la de tots. Especialment bells els versos que adreça a la natura.

Maig

Caigui la pluja i bressoli els planters.

Del vell, l'hivern, en cambra bella es mor,

la tramuntana em torba com un bes,

l'heura poruga arrela en el meu cor


que vol, que no defuig, que resta ullprès

del maig que ara s'esmuny arreu i enlloc,

parlant fluixet, no fos que em revelés

la melodia de l'ocell de foc:


el vetllador, l'incessat, l'inclement

que du a cada ala brases d'una flor

ja calcinada, i brins de la sentor


dels encensers dalt de l'altar major.

El cos su pès en vol tot just latent,

la pluja que l'amara, indiferent.


Una aventura llegir aquest poemari, un viatge a un mar de paraules enardides sobre un oceà immens, abisal...

Cançó de barca

que es mou a la deriva,

vaivé d'onades,

salobre, sol, veremes

tripulen la meva ànima.

dimarts, 11 d’agost de 2009

ELS ARBRES TENEN VEU


En l'antiguitat molts pobles creien que els arbres estaven vinculats a un ésser que els habitava i en tenia cura. Els grecs en deien Hamadríades. Eren un tipus de nimfa, les Dríades, que vivien a les rodalies dels boscos i establien un vincle des del seu naixement amb un arbre concret, si aquest moria elles també. Per això es creia que els déus castigaven a aquells que fessin mal als arbres. Els celtes també els veneraven, de fet, "druida" significa roure. Els japonesos els anomenen "kodama", esperits que viuen al bosc i es disgusten amb aquells que no tenen cura pel mediambient.

Les fades s'han relacionat sempre amb aquest entorn natural, i a llocs tan llunyans com Tailandia, Birmania, Filipines o Japó hi ha tribus que creuen que provenen d'un bambú o d'una mimosa. Segons Mircea Eliade, fenomenòleg de la religió, "el fet de que una raça descendeixi d'una espècie vegetal presuposa que la font de la vida es troba concentrada en aquell vegetal. Per tant, la espècie humana es troba allà, en estat potencial, com a germen, com a llavor".

Aquesta sacralització dels arbres i de la natura ens mostra la primerenca preocupació per la manca de consciència, i el temor a les conseqüències futures de la desvinculació de l'ésser humà amb el seu entorn. Ben aviat es va veure la manca de respecte i la supèrbia humana. Malgrat tot, molts no han deixat de veure l'importància del món vegetal i encara hi ha tradicions que fan que es planti un arbre quan neix un nen, fins i tot, el simple fet de tenir plantes a casa, un jardinet, ens remet a aquella necessitat de seguir en contacte amb la terra. Un pobre tribut al gran mal ocassionat al planeta. El càstic dels déus és només el resultat d'allò que s'ha fet.

diumenge, 9 d’agost de 2009

OLGA OROZCO

Llegint l'agenda literaria de Barcelona Literata, i gràcies a l'article de Nora Almada "Recordando a... Olga Orozco", he descobert aquesta poetessa argentina.

L'article explica que Editorial Bruguera ha editat un nou llibre de poemes seus pòstums, Últimos poemas. L'autora va treure el seu primer llibre el 1946 i va continuar editant fins l'any abans de la seva mort el 1999.

Olga Orozco va nèixer a La Pampa el 1920 i als 16 anys es va traslladar amb els seus pares a Buenos Aires on va estudiar Filosofia i Lletres. De molt jove va formar part del grup literari Tercera Vanguardia de tendència surrealista, va treballar com a periodista i va dirigir diverses publicacions literaries. La seva obra ha estat traduïda a diverses llengües i va obtenir premis tan prestigiosos com el Nacional de Poesía (1988) o el de Literatura Latinoamericana Juan Rulfo (1998) entre d'altres.

Els seus versos parlen de la mort, de vegades subtilment, d'altres amb evidència:


No estabas en mi umbral
ni yo salí a buscarte para colmar los huecos que fragua la nostalgia
y que presagian niños o animales hechos con la sustancia de la frustración.
Viniste paso a paso por los aires,
pequeña equilibrista en el tablón flotante sobre un foso de lobos
enmascarado por los andrajos radiantes de fe
brero.
Venías condensándote desde la encandilada transparencia,
probándote otros cuerpos como fantasmas al revés,
como anticipaciones de tu eléctrica envoltura -el erizo de niebla,
el globo de lustrosos vilanos encendidos, la piedra imán que absorbe su fatal alimento,
la ráfaga emplumada que gira y se detiene alrededor de un ascua en torno de un temblor-.
Y ya habías aparecido en este mundo, intact
a en tu negrura inmaculada desde la cara
hasta la cola, más prodigiosa aún que el gato de Cheshire,
con tu porción de vida como una perla roja b
rillando entre los dientes.

Però hi ha també el desig de viure, el reconeixement de les coses senzilles que esdevenen grans actes:

XIV
Jugabas a esconderte entre los utensilios de cocina
como un extraño objeto tormentoso entre indecibles faunas,
o a desaparecer en las complicidades del follaje

con un manto de dríada dormida bajo los velos de la tarde,
o eras sustancia yerta debajo de un papel que se
levanta y anda.
Henchías los armarios con organismos palpitantes
o poblabas los vestidos vacíos con criaturas decapitadas y fantasmas.
Fuiste pájaro y grillo, musgo ciego y topacios er
rantes.
Ahora sé que tratabas de despistar a tu perseguidora con efímeras máscaras.
No era mentira el túnel con orejas de liebre
ni aquella cacería de invisibles mariposas nocturnas.
Te alcanzó tu enemiga poco a poco

y te envolvió en sus telas como con un disfraz de lluviosos andrajos.
Saliste victoriosa en el irreversible juego de no
estar.
Sin embargo, aún ahora, cierta respiración desliza un vidrio frío por mi espalda.
Y entonces ese insecto radiante que tiembla en
tre las flores,
la fuga inexplicable de las pequeñas cosas,

un hocico de sombra pegado noche a noche a la ventana, no sé, podría ser,
¿quién me asegura acaso que no juegas a estar, a
que te atrapen?

De "Cantos a Berenice" 1920

La seva veu és la bellesa de la paraula que convida a la reflexió, que cerca en el passat, en el mite, com en un mirall en el qual, dins el seu reflex ens hi podem veure tots:

Si la casualidad es la más empeñosa jugada del destino,

alguna vez podremos interrogar con causa a esas escoltas de genealogías
que tendieron un puente desde tu desamparo hasta mi exilio
y cerraron de golpe las bocas del azar.
Cambiaremos panteras de diamante por abuelas de trébol,
dioses egipcios por profetas ciegos, garra tenaz por mano sin descuido,
hasta encontrar las puntas secretas del ovillo que devanamos juntas
y fue nuestro pequeño sol de cada día.
Con errores o trampas, por esta vez hemos ganado la partida.

divendres, 7 d’agost de 2009

RETALLABLES DE LA GUERRA CIVIL (1936-1939)


Dimecres passat vaig anar a veure aquesta exposició, ubicada a la planta baixa del Museu d'Història de Catalunya. Es tracta d'una selecció de 105 retallables que mostren escenes, vestuari i armament dels dos bàndols de la Guerra Civil, amb els que jugaven els infants de l'època.

Passejant entre les parets on es mostren aquests records i envoltats per cançons infantils d'aquells temps, es pot imaginar el context en el qual van produïr-se aquelles joguines tan humils i, alhora tan complexes. La indústria gràfica havia assolit a Barcelona un alt nivell als anys trenta, que es va posar al servei de la causa republicana. Després, a mida que els fets van anar evolucionant, aquells soldadets van començar a amarar-se de la estètica nacional, influïts per la propaganda franquista que va apoderar-se dels grans centres editorials al final del conflicte. Els retallables van convertir-se en un fidel reflex del que anava passant i en un instrument propagandístic per a difondre la ideologia dels dos bàndols.

L'exposició mostra exèrcits de paper tant republicans com nacionals: tancs, carros de combat, vaixells, avions, milicians i tot tipus de contingents bel·lics. Molts d'ells d'un perfeccionament i d'una bellessa impactants. És molt interessant veure com aquells nens i nenes vivien els fets, des de la proclamació de la Segona República fins la Segona Guerra Mundial, a través dels diferents models de soldats i exèrcits.

La selecció prové de la col·lecció de Fracesc d'Assís López Sala, comissari de l'exposició i fundador de l'Associació Catalana d'Amics del Retallable. Es pot visitar fins el 24 de setembre.

dimecres, 5 d’agost de 2009

I ARA UNA SUITE....

Avui començo la lectura de Suite Francesa. Mentre escrivia el post d'ahir i buscava informació sobre l'autora, em van venir ganes de llegir aquesta novel·la, així que avui mateix m'hi poso.

dimarts, 4 d’agost de 2009

'DAVID GOLDER', de IRÈNE NÉMIROVSKY


Aquesta novel·la és la que va donar celebritat a la llavors incipient escriptora Irène Némirovsky a finals dels anys 20. Es tracta de la seva segona novel·la, inspirada en la seva pròpia vida amb uns protagonistes que recorden la seva família.

Némirovsky va néixer a Kiev el 1903 i era filla d'un dels banquers més rics de Russia. Va créixer amb una institutriu francesa sense saber què era l'afectivitat materna. Aquest és l'ambient que es reflecteix a David Golder, una projecció del seu pare: un home amb molts de diners amb els quals ha de comprar les fidelitats i els afectes. Vell i malalt, s'adona que el valor que li donen aquells que l'envolten és directament proporcional als seus ingressos. En la seva solitud final, només troba una mica d'humanitat en desconeguts.

La novel·la va ser escrita a Paris, on l'escriptora s'havia instal·lat amb el seu marit després d'un periple que havia començat quan era adolescent i que la va portar fora de Kiev, fugint de la revolució russa. Abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, Némirovsky va publicar diverses novel·les, però la persecució va tornar a assetjar-la. Les lleis antisemites la van obligar finalment a fugir fins a la seva detenció el 1942. Va ser la darrera fugida. Deportada a Auschwitz, Irène Némirovsky va morir de tifus als 39 anys. El seu marit va ser gasejat poc després.

Les seves dues filles, però, van sobreviure i són elles les que van conservar els manuscrits redactats en aquella època convulsa en què, bo i portant l'estrella groga i malgrat la prohibició de publicar les seves obres, Némirovsky continuava escrivint. Entre aquells papers es trobava Suite Francesa, editada recentment i que ha estat considerada una de les seves millors obres.

Durant seixanta anys cap llibre més d'Irène Némirovsky no va veure la llum, però la recent publicació de Suite Francesa va fer recuperar la seva obra. David Golder és dels seus primers treballs, potser no sigui el de més èxit, però ja ens mostra la profunditat d'anàlisi de l'autora i la seva preocupació per la essència humana que és, al cap i a la fi, la responsable de tots els conflictes que ens assetgen i que a ella, finalment, van destruir-la. La seva filla, Denis Epstein, en una entrevista feta quan va ser a Barcelona diu "La meva mare estava desesperada des de feia temps davant l'ànima humana. Era una persona molt lúcida, i això et fa veure més bé el negatiu de la gent" (ElPaís.com Cultura 25/11/2005)

diumenge, 2 d’agost de 2009

YUKIO MISHIMA


Després d'haver descobert Haruki Murakami i d'haver-me adonat que m'agrada la literatura d'autors japonesos, vaig decidir de llegir alguna cosa de Yukio Mishima. Nomenat en tres ocasions pel Premi Nobel, Mishima va ser un escriptor amb un gran reconeixement a tot el món.

Vaig triar Nieve de abril , la primera novel.la de la tetralogia El mar de la fertilidad que es considera el seu testament ideològic. De seguida vaig adonar-me que no té res a veure amb en Murakami, només la facilitat de retratar la qüotidianeitat analitzant-la al mateix temps. Un cop superada la primera impressió, vaig anar deixant-me arrossegar per aquest mar fèrtil i vaig aprendre a gaudir de la sutilesa de les seves reflexions, instantànies d'emocions congelades, disseccions de l'ànima que ens aboca al precipici de l'inexorable.

Hi ha un paràgraf en el que descriu com copien poemes japonesos els dos nens protagonistes. Ho fa amb una delicadesa i una trascendència tan perfectes, que fa que aquest fet es converteixi en una cosa meravellosa i única, que escapa del temps per a obrir els ulls al protagonista en el present.

També vaig llegir Sed de amor, una història en que la intensitat de les emocions i dels pensaments arriben a ser més colpidores que l'acció. L'autor aconsegueix endintsar-se al cor mateix del moment i dels protagonistes i, d'alguna manera, fa que ens hi reflectim.

Crec que els escriptors japonesos escriuen històries de tragèdia grega però amb el preciosisme delicat d'una porcellana xinesa.

dissabte, 1 d’agost de 2009

LES MATINADES A CABRERA

Em pregunto quin sentit tenen, a banda de despertar-nos, perquè si nomès es tracta d'això ho trobo ben absurd. Mai he trobat sentit al fet de molestar a d'altri per diversió. No m'agrada fer als demés el que no m'agrada que em facin. Però cada any els tinc sota la finestra amb els petards omplint el carrer de soroll i brutícia. Suposo que no deuen atrevir-se a anar a cap altre lloc on no tindríen tants miraments com en tinc jo que només em queixo.

La única solució que trobo és marxar, com han fet diverses persones, perquè si hi ha alguna cosa que detesto és el soroll. No li veig la gràcia a contaminar acústicament, alterar als animals i embrutar el poble. La fira i les orquestes no em molesten i això que les tinc al costat, és un so que puc tolerar, però els petards només són soroll. Suportaria molt millor una cercavila, que és el que solen fer persones amb un gust més refinat que prefereixen la música als trons.

Crec que les festes no haurien de basar-se en molestar i a les matinades no els hi veig cap altre funció. Quina diferència amb la Fira Iberoromana on l'objectiu és divertir, difondre coneixements, oferir productes de la terra, engalanar el poble... jo cada any hi porto als meus pares i aquest any fins i tot han vingut els meus tiets de Sudàfrica que van quedar encantats. Dubto que si els obliguessin a despertar-se amb petards s'haguessin endut una impressió tan favorable. Sort que els romans no coneixien la pólvora!